Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
«La sombra del tiempo»: claus històriques i culturals

«La sombra del tiempo»: claus històriques i culturals

Per Teresa Vallès i Ángela Navarro, professora i alumna, respectivament, de la Facultat d’Humanitats de UIC Barcelona.

 

Amb motiu de la reedició de la primera novel·la de Carlos Pujol, La sombra del tiempo (Fundació Lara, 2016), oferim aquí les claus del context històric i cultural en què es desenvolupa l’acció de la novel·la. L’acció té lloc a Roma en el període comprès entre finals de 1798 i la Setmana Santa de 1799, quan es produeix l’entrada de les tropes napoleòniques a la ciutat. Representa el moment del xoc entre els ideals de la Revolució Francesa i els de l’Antic Règim teocràtic en una ciutat de Roma governada pel papa Pius VI.

 

La protagonista del llibre, la Clara, és una aristòcrata francesa que s’ha vist obligada a abandonar França per la Revolució i decideix anar a Roma atreta per “la curiositat de veure les seves belleses i antiguitats, de les que el meu pare m’havia parlat sovint quan era nena” (pàg. 37). Aquesta “emigrada” és una jove vídua, culta i instruïda, bona coneixedora del neoclassicisme del Segle de les Llums en què viu.

 

Fets històrics: la ruptura entre França i Roma

 

La relació de França amb l’Església i per tant amb Roma, ciutat protagonista de la novel·la, va patir una important transformació. Els fets més destacats de la relació entre França i Roma fins a la fi de la Revolució Francesa van ser els següents:

 

1790 L’Estat francès promulga la Constitució Civil del Clero i es trenquen les relacions diplomàtiques entre França i Roma

 

La Constitució Civil del Clero va establir l’obligació del clergat a prestar jurament al nou règim revolucionari. Els que es van negar a prestar jurament van ser considerats traïdors i anomenats “refractaris”. D’aquesta manera va acabar distingint entre una Església constitucional o juramentada i una altra no juramentada fidel a l’Església de Roma.

 

El papa Pius VI va condemnar aquesta Constitució, d’esperit radicalment anticlerical, i no va reconèixer l’Església nacional francesa. Això va provocar la ruptura de les relacions diplomàtiques. França va destituir al Cardenal de Bernis del seu lloc d’ambaixador de França a Roma, va passar a considerar-lo un emigrat i va expropiar els seus béns a França. Les relacions diplomàtiques no es van reprendre fins a 1797 quan, mitjançant el Tractat de Tolentino, va ser nomenat ambaixador José Bonaparte.

 

1796 Tractat de Bolonya

 

Mitjançant aquest tractat, el papa es va comprometre a una sèrie d’obligacions amb els francesos. A canvi, França es comprometia a no envair els Estats Pontificis. Napoleó Bonaparte no va respectar el compromís i el papa va convocar la signatura d’un nou tractat.

 

1797 Tractat de Tolentino

 

A canvi de la no ocupació militar de Roma, el papa es compromet a pagar una indemnització de 30 milions d’escuts, cedir 100 obres d’art i 500 manuscrits de les col·leccions vaticanes, concedir lliure accés a tots els ports papals, cedir les legacions papals de Rovena i Bolonya i alliberar els presos polítics i de guerra. La importància cabdal del Tractat de Tolentino radica que va suposar el principi de la fi del poder temporal del papa i per tant una nova concepció de la relació Església-Estat.

 

1798 Assassinat del general Duphot

 

Després de la signatura del Tractat de Tolentino una sèrie de revolucionaris romans, promoguts pel Govern de París, comencen a reivindicar la proclamació d’una república a la manera de la francesa, que acabi amb el poder eclesiàstic. Aquests revolucionaris són els protagonistes d’una sèrie de disturbis que culminen amb l’assassinat del general Duphot al desembre de 1798, que la Clara, la protagonista del llibre, ens narra en primera persona.

 

1799 Les tropes franceses entren a Roma. Proclamació de la República Romana

 

Arran de la mort del general Duphot els esdeveniments se succeeixen ràpidament: l’ambaixador, José Bonaparte, abandona ràpidament Roma, el representant pontifici a París és arrestat, es dissol la cúria i són arrestats els cardenals, les tropes franceses al comandament del general Berthier entren a Roma el 15 febrer 1799 i el 20 de febrer el papa és obligat a abandonar Roma tot i trobar-se malalt. Es produeix la proclamació de la República Romana que durarà només fins a finals d’estiu de 1799 quan la Ciutat Eterna és ocupada per les tropes de rei de Nàpols.

 

A França, el 9 novembre 1799 Napoleó Bonaparte donarà un cop d’Estat que posarà fi a la Revolució Francesa i donarà pas a l’inici de l’etapa napoleònica a la qual seguirà la restauració de la monarquia i el nou debilitament de la mateixa; davant d’aquest fet la protagonista es pregunta: “¿hem hagut de veure mudances tan doloroses perquè tot torni a repetir-se, a ser igual, al mateix?” (pàg. 280).

 

Personatges històrics

 

Cardenal de Bernis (1715-1794)

 

Escriptor, diplomàtic i príncep de l’Església. Va gaudir de la protecció de la marquesa de Pompadur (promotora de la cultura i amant del rei Lluís XV), cosa que li va facilitar aconseguir l’amistat del rei i el càrrec de diplomàtic. Va ser ordenat sacerdot als 40 anys, nomenat bisbe i posteriorment cardenal. Com a diplomàtic va exercir els càrrecs de ministre d’Afers Estrangers, ambaixador de França a Venècia i posteriorment a Roma, càrrec que va exercir fins 1790. El Cardenal de Bernis es va negar a subscriure la Constitució Civil del Clero promulgada a França. Per això, va ser declarat emigrat i desproveït de tots els seus béns i privilegis. Fins a la seva mort va continuar residint a Roma gràcies a una assignació de la corona espanyola i va mantenir les seves influències i amistats. Va escriure les seves memòries (Mémoires et lettres de François-Joachim de Pedra, cardinal de Bernis) publicades per la seva família en 1878.

 

La Clara comparteix amb el Cardenal de Bernis la condició d’emigrats i entre ells sorgeix una complicitat que els farà compartir vivències i que ella confirmi, entre moltes altres coses, que Roma és la ciutat que porta en el seu cor.

 

Sant Benet José Llauri, ‘il sant’ (1748-1783)

 

Patró dels vagabunds, captaires i pelegrins, va ser canonitzat el 1881. Després de ser rebutjat en les ordres de Trapa i La Caruja, es va fer membre de la 3a Ordre Franciscana i va optar per la vida de pelegrí i vagabund visitant santuaris d’Itàlia i Espanya. Els últims anys de la seva vida els va passar a Roma on va morir un dimecres sant a la casa del seu amic el carnisser Zacarelli qui el va recollir desmaiat de l’església de Santa Maria de la Muntanya.

 

El contacte que la protagonista manté amb “il sant” serà inoblidable per a ella i marcarà la seva trajectòria vital.

 

Pius VI (1717-1799)

 

Últim papa de l’anomenat Antic Règim. En declarar la República Romana va ser obligat a exiliar-se a França on va morir perdonant els seus carcellers. Napoleó va autoritzar l’any 1800 el trasllat del cos del papa a Roma per ser enterrat.

 

D. José Nicolás de Azara (1730-1804)

 

Polític, diplomàtic, col·leccionista d’art i mecenes. Ambaixador d’Espanya a Roma de 1785 a 1798 i a París de 1798 a 1803. Quan Roma va ser ocupada pels francesos i declarada la República Romana va acompanyar al papa al desterrament. A Roma va acumular moltes peces arqueològiques per a la seva col·lecció i va donar suport al pintor neoclàssic Anton-Raphael Mengs.

 

Altres personatges històrics

 

Josep Bonaparte (1768-1844) Germà de Napoleó Bonaparte. Va prendre part de la campanya d’Itàlia sent nomenat ambaixador de França a Roma en 1796. Va abandonar Roma després de la mort del general Duphot, abans de l’entrada de les tropes revolucionàries.

 

General Duphot (1769-1797) General de la Revolució Francesa. Va ser assassinat a Roma en una revolta a les portes del palau del seu amic, l’ambaixador José Bonaparte.

 

General Berthier (1753-1815) Mà dreta de Napoleó Bonaparte. Cap d’estat major en la campanya d’Itàlia. Sota les ordres de Napoleó va prendre Roma, va fer presoner al papa i va declarar la República Romana.

 

René de Chateaubriand (1768-1848). Diplomàtic i escriptor. Nomenat ambaixador de França a Roma pel rei Carlos X en 1828. Ocuparà el palau Simonetti que al seu dia va fer famós per les seves festes Cardenal de Bernis.

 

Referències culturals

 

Durant la segona meitat del segle XVIII es va produir una revitalització de l’art clàssic que va donar lloc al moviment conegut com Neoclassicisme. La ciutat de Roma es va convertir en el centre de reunió, aprenentatge i peregrinació d’artistes, erudits, crítics i viatgers de tot Europa, i fins i tot d’Amèrica, que visitaven les ruïnes d’Herculà i Pompeia, descobertes en els anys 1738 i 1748 respectivament, i intercanviaven els seus punts de vista sobre l’excel·lència de la cultura clàssica. També per Roma van passar els que acabaran sent els precursors del Romanticisme a Alemanya i a Anglaterra i proclamant en contra de la racionalitat de les normes del Neoclassicisme i reivindicant la llibertat creativa del geni. Saverio li explica a la Clara, referint-se a les ruïnes, que “Goethe, que és un escriptor molt il·lustrat, va caminar per allà fa poc, i deia a qui volgués escoltar-lo que no hi havia res al món que fos més digne de veure” (p . 74).

 

La Clara coincideix a Roma, entre d’altres, amb l’escriptor espanyol neoclàssic Leandro Fernández de Moratín, amb el savi jesuïta el pare Ramon Santandreu, amb un poeta anglès al que anomenen lord Oscar Nelvil, amb Francesco Piranesi (fill del gravador Giovanni Battista Piranesi), amb el poeta revolucionari Francesco Massaranni i amb un pintor francès de ruïnes anomenat Philippe Langlois.

 

Poesia

 

Lord Bayron (1788-1824) Poeta del Romanticisme anglès. Autor dels versos: “Oh, Rome! My country! City of the soul! The orphans of the heart must turn to thee, lone mother of dead empires!”. El personatge de la novel·la que encarna la personalitat de Lord Byron és Lord Oscar Nelvil amb el qual Clara comparteix l’entusiasme pel poeta del Renaixement Torquato Tasso i amb el qual visitarà el monestir de Sant Onofre on està enterrat el poeta renaixentista.

 

Alfieri (1749-1803), en la novel·la és representat pel personatge de Massarani. Dramaturg, poeta, traductor de clàssics grecs i escriptor italià. Defensor de la llibertat i contrari a tota manifestació de tirania en el poder. En la seva obra es respiren tant del corrent neoclàssica com l’incipient Romanticisme. Després de presenciar juntament amb la seva companya, la comtessa Albany, els esdeveniments revolucionaris de 1789 a París, el seu entusiasme per la llibertat es va transformar en odi cap a la Revolució i va escriure el sonet antirevolucionari “Il Misagallo” pel qual va ser perseguit pels revolucionaris francesos i va haver de refugiar-se a la Toscana. En la novel·la es cita un vers d’aquest sonet: Servi siam, si, ma servi ognor frementi” (Som esclaus, sí, però esclaus sempre palpitants).

 

Entre d’altres poetes esmentats cal destacar a Cesarottti (1730-1808), poeta, traductor i escriptor partidari de l’entrada de les tropes de Napoleó a Itàlia i la traducció del qual dels Poemes del celta Ossián compostos per Macpherson, li va proporcionar molts seguidors i admiradors, entre els quals cal destacar a Goethe, Lord Byron, Napoleó i al poeta al qual la Clara coneix a Roma que “va llegir a Cesarotti, es va fer osiànic i ara presumeix de poeta incomprès” (pàg. 51).

 

Música

 

A la novel·la es fa al·lusió especialment a l’òpera del període neoclàssic i especialment a l’òpera bufa, gènere que comença a guanyar importància artística tot i que les representacions d’aquest tipus d’òpera segueixen relegades a un públic més popular. La nostra protagonista va a algunes representacions d’òperes bufes i queda sorpresa per la precarietat i decadència dels teatres romans i per l’escassa atenció que presta el públic. En ple Carnaval va al teatre Capranica on es va representar La Cantatrice bizzarra de Valentino Fioravanti. La Clara va amb Saverio i el canonge Ribetti a la celebració d’una missa cantada, probablement la Missa de la Coronació KV 317 de Mozart, de la qual la protagonista realitza una llarga i afinada descripció.

 

S’esmenten compositors de música barroca (Corelli i Tartini), clàssica francesa (Grétry i Rameau), clàssica italiana (Paisiello, Cimarosa) i clàssica austríaca (Mozart).

 

Pintura

 

A França el Neoclassicisme es va convertir en l’art de la Revolució Francesa i posteriorment de l’imperi de Napoleó gràcies al seu principal representant Jacques-Louis David (1748-1825). En la novel·la apareix el personatge del pintor francès Philippe Langlois que comparteix algunes similituds amb Jacques-Louis David, com els anys d’aprenentatge a l’Acadèmia de Roma en contacte directe amb les ruïnes i la seva posterior ascensió a pintor del règim de Napoleó i més tard de la cort del rei Lluís XVIII. Com ens explica la Clara, “Langlois va ser un excel·lent pintor de les glòries de Napoleó i dels seus mariscals, més tard es va fer perdonar adulant als Borbó” (pàg. 284), encara que Don Antonio ho considera revolucionari i al servei del mal: “delator, jutge i botxí” (pàg. 163).

 

A Itàlia, Mengs i Piranesi exerciran una forta influència en la formació d’aquest moviment mitjançant els estudis que van realitzar de les representacions artístiques de l’antiguitat clàssica.

 

Piranesi (1720-1778) Arquitecte, gravador, arqueòleg i teòric italià. El seu interès per l’arquitectura clàssica i per les excavacions d’Herculano es van reflectir en la seva col·lecció de gravats més destacada, Vedute di Roma en la qual es barreja la realitat i la imaginació, com en tota la seva obra. Els seus gravats d’edificis i ruïnes romanes van contribuir a la formació i desenvolupament del moviment Neoclàssic i van ser publicats i coneguts a la resta d’Europa, especialment a Anglaterra i França. Els gravats de Piranesi que la Clara contemplava amb el seu pare de petita li van fer conèixer i somiar a Roma abans de visitar-la.

 

Mengs (1728-1779) Pintor i teòric del primer Neoclassicisme. Va residir diversos anys a Roma on va estudiar l’antiguitat clàssica i als renaixentistes Rafael i Miquel Àngel, i on va fer amistat amb l’igualment teòric del neoclassicisme, Winckelmann. A 1761 va realitzar el fresc del “Parnàs” a la sala de la Vila Albani, que es considera el primer manifest del nou moviment del Neoclassicisme i el programa iconoclàstic va ser realitzat pel seu amic Winckelmann. En la novel·la, quan la Clara visita Vila Albani li deceben tant el palau com les pintures de Mengs, que les considera “faltes de caràcter i anodines” (pàg. 122).

 

Altres pintors esmentats en la novel·la són Giotto (Pre-renaixement), Tiziano (Renaixement) i Jean-Honoré Fragonard (Rococó).

 

Bibliografia

 

  • Floristán, A. (Coord) Historia Moderna Universal. Barcelona: Ariel, 2004.
  • Moral Roncal, A. Manuel. Pío VII, un papa frente a Napoleón. Madrid: Sílex Universidad, 2010.

 

* Teresa Vallès Botey és professora de la Facultat d’Humanitats (UIC Barcelona).

* Ángela Navarro és alumna de 4t del Grau en Humanitats i Estudis Culturals (UIC Barcelona).