Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
Dins del cercle: el lliure albir en l’era de la Revolució 4.0

Dins del cercle: el lliure albir en l’era de la Revolució 4.0

El 2013, l’escriptor nord-americà Dave Eggers va publicar El Círculo, una novel·la distòpica que no amagava la seva voluntat de continuar el treball emprès per autors del segle XX com Aldous HuxleyUn món feliç (1932)–, o George Orwell1984 (1949)–. La crítica literària publicada en el moment de la seva aparició a la revista Times, recollida per la faixa promocional de l’edició espanyola, subratllava aquesta identificació: “El Gran Germà ja és aquí, i som nosaltres mateixos”. La postmodernitat, que imposa un règim de desmitificació i comentari irònic a la majoria de les seves ficcions, hauria d’haver acabat també amb les passades antiutopies.

 

No obstant això, el gènere distòpic sembla que viu un moment especialment exuberant. La coneguda sèrie de televisió Black Mirror, per citar un exemple paradigmàtic, proposa una col·lecció de ficcions apocalíptiques en les quals els “miralls negres” de les televisions de plasma, els ordinadors, les tauletes i els smartphones tenen un paper determinant. El canvi de paradigma que ha significat la indústria 4.0 ha afectat les maneres d’organitzar els modes de producció, i també la forma en què ens relacionem i aprehenem la informació. Les possibilitats que el nou escenari ofereix són pràcticament il·limitades (i aquesta sensació vertiginosa probablement seguirà incrementant-se en el futur).

 

Tanmateix, això comporta nous riscos que narradors com Eggers han sabut identificar. Alguns crítics literaris han vinculat l’escriptor nord-americà amb l’anomenada “generació cremada” —en al·lusió al relat del novel·lista postmodern David Foster Wallace, Encarnación de una generación quemada —, de la qual també formarien part autors com Jonathan Safran Foer, Judi Butnitz o Zadie Smith, caracteritzada per la seva voluntat d’experimentació, el “qüestionament dels valors socials comunament acceptats” i la “inseguretat existencial dels protagonistes, l’única certesa és que res és segur, tot és canviable i aleatori”[1].

 

Utopia i antiutopia en l’era de la Galàxia Internet

 

Seguint la tradició de la literatura apocalíptica, El Círculo narra la immersió d’un “heroi comú”, la jove Mae Holland, en un ambient desconegut que li resulta fascinant i també subjugant. El Círculo és una empresa de noves tecnologies que, després d’Apple, Google o Facebook, ha aconseguit revolucionar els serveis universals d’Internet. Enmig d’un campus laberíntic, s’alça un centre de treball amb “més de cent seixanta hectàrees d’acer polit i vidre”[2]. I envoltant l’edifici, una zona per a pícnics, pistes de tennis d’herba i terra, una pista de voleibol, una guarderia, una sala de concerts, allotjament per als treballadors i jardins d’esbarjo. El Círculo és, doncs, un microcosmos social autosuficient i “immersiu”, com també ho és Internet, que proveeix els seus habitants/treballadors de tots els serveis/eines necessaris perquè no sigui necessari sobrepassar els límits de les instal·lacions.

 

La seva organització podria coincidir a priori amb el model de societat descrita en diverses ocasions pel sociòleg Norbert Elias; un conjunt d’individus interdependents que conformen una estructura preparada per funcionar com un tot, en què “qualsevol actuació duta a terme sobre la relativa independència representa un moviment en el tauler dels escacs social, que ineludiblement desencadena la resposta d’un altre individu”[3]. Aquestes relacions d’interdependència social s’aguditzen especialment en les societats en xarxa, en què l’embolic de relacions genera una aparició incessant de missatges, respostes i contrarespostes que pot portar a l’extenuació als membres de la comunitat. No obstant això, aquest encadenament d’accions ens porta més enllà de la lògica dels escacs, amb el risc de fer miques tot el tauler. És el que sent Mae quan es veu atrapada en una cadena de missatges electrònics que constantment esperen resposta.

 

El Círculo genera al seu torn una sèrie de microcercles —que, al món virtual, anomenem comunitats— que exigeixen una gratificació freqüent. La disposició d’aquests microcercles sobre el mapa del Círculo total podria seguir la lògica de la teoria de conjunts; alguns separen clarament uns àmbits dels altres, però la majoria formen complicades interseccions; de manera que la inclusió en un cercle implica la posterior adhesió a uns altres i després a d’altres, i així s’aconsegueix la immersió gairebé total del jo. De fet, el següent pas inevitable en tot aquest procés sembla que és, en la novel·la, la renúncia total a la intimitat. Així ho expressa en la novel·la d’Eggers, Kalden, un dels fundadors de la companyia, quan descriu el somni anti(utòpic) d’un altre dels seus col·legues:

 

Bailey creu que la vida serà millor i serà perfecta quan tothom tingui accés lliure a tothom i a tot el que coneixen. Ell creu de veritat que les respostes a totes les preguntes de la vida es troben en els altres. Creu de veritat que l’obertura, que l’accés complet i ininterromput entre tots els éssers humans millorarà el món. Creu que és el que el món ha estat esperant, el moment en què totes les ànimes quedin connectades.

 

Però en aquest procés de renúncia a la intimitat col·lectiva no hi ha —almenys en aparença— una voluntat opressora evident. La intensa política de comunicació que l’empresa conrea amb els seus treballadors genera justament l’opressió a través de l’excés d’accessibilitat i afabilitat. És el que en la novel·la es defineix com a “infocomunisme”, que obliga a compartir qualsevol informació (fins i tot la més personal) amb el conjunt de la comunitat amb la qual es manté una relació radical d’interdependència. El Círculo crea doncs una societat d’actors “incrustats”, en què les relacions personals construeixen una estructura social que imposa unes normes de relació en una espiral d’immersió.

 

Així, el treballador que adquireix una quantitat ingent d’obligacions socials que ha de satisfer a través de missatges en xarxes socials, missatges electrònics, invitacions a esdeveniments, etc., es veu obligat a atendre tota aquesta demanda quan acaba la jornada laboral, cosa que provoca que s’acabi quedant a les instal·lacions de l’empresa més enllà de l’horari de treball; tenint per a això el beneplàcit d’una empresa que, per descomptat, posa a la seva disposició tots els mitjans perquè pugui compartir el temps lliure amb altres membres del Círculo. El món exterior (la família, els amics aliens a l’empresa, fins i tot la parella) desapareix amb rapidesa de l’escenari vital i en lloc seu emergeix un doble absorbent del món, poblat per un seguit d’avatars disposats a prendre la llibertat als actors de la comunitat a força de requeriments amables.

 

El Círculo és, sobretot, una gran exageració, una faula que examina el viatge fascinant i també incert emprès en aquest segle de la realitat a la virtualitat, del capitalisme de producció al tecnocapitalisme de l’era digital, de la privacitat a l’exposició pública, del ciutadà a l’avatar. La seva narració és, com tota la bona literatura distòpica, un advertiment sobre l’apocalipsi, però també una invitació a repensar una societat que ja no és una, sinó dues; una societat amb un mirall/miratge virtual que podrà ser, en un futur pròxim, una eina de submissió o emancipació, segons decidim.

 

Convé no deixar-se portar per la por a la incertesa. L’única funció dels relats com El Círculo és, al cap i a la fi, obligar-nos a reflexionar sobre la naturalesa de les grans troballes de la quarta revolució industrial, per assegurar que contribueixin al nostre benestar. Les tecnologies augmenten el nostre camp de llibertat personal potencial, que al seu torn comporta més responsabilitat. Al cap i a la fi, som nosaltres els qui decidim de quina manera ens relacionem amb l’entorn virtual. La tecnologia mai serà alienant per a aquells individus que han après a exercir, de manera plena i responsable, la seva llibertat.

 

* Enric Ros és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).

 

_____

 

[1] Gurpegui, J.A. (2005) Crítica de Generación quemada: una antología de autores norteamericanos de Marc Cassini i Martina Testa (ed.). El Cultural.

[2] Eggers, D. (2014) El Círculo. Barcelona, Random House. D’ara endavant, les cites al llibre fan al·lusió a aquesta mateixa edició.

[3] Corcuff, P. (2013) “Construcción de los grupos y categorización social”. Las nuevas sociologías. Principales corrientes y debates, 1980-2010. Madrid: Siglo XXI.