Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
El prodigi de la mà humana

El prodigi de la mà humana

Per Xavier Escribano i Albert Pérez, del Grup de Recerca en Antropologia de la Corporalitat (SARX), de la UIC.

 

El 17 d’octubre de 1938, Paul Valéry, el cèlebre poeta i assagista francès, va ser convidat a pronunciar la conferència d’obertura d’un congrés de Cirurgia que se celebrava a París. En aquest text substanciós i original, titulat precisament “Discurs als cirurgians”, trobem alguns passatges que podrien considerar-se un veritable elogi de la mà humana, un òrgan polifacètic que –en paraules del poeta– “colpeja i beneeix, dóna i rep, alimenta, presta jurament, edifica la mesura, llegeix per al cec, parla per al mut, s’allarga cap a l’amic, s’alça contra l’adversari, i es converteix en martell, tenalles, alfabet” (Valéry [1938] 1993, 178).

 

No resulta estranya la inclusió d’una digressió sobre les possibilitats de la mà en un discurs dirigit a cirurgians, ja que una simple indagació etimològica del terme mateix que serveix per designar la pràctica quirúrgica ens remet al mot grec cheirourgía, compost dels termes cheir (mà) i érgon (treball). El que sorprenia enormement a Valéry és que no existís en el seu temps un Tractat de la mà, és a dir, un estudi en profunditat de les innombrables virtualitats d’aquesta “màquina prodigiosa que reuneix la sensibilitat més matisada a les forces més deslligades”. Tanmateix, Valéry, tan suggerent en la seva evocació i tan intel·ligent en les seves descripcions de “l’òrgan del possible”, de “l’òrgan de la certesa positiva”, d’aquest “agent universal” que materialitza els nostres somnis, s’equivocava en aquest judici. De fet, una mica més de cent anys abans, exactament el 1833, Sir Charles Bell, cirurgià i anatomista escocès, havia publicat el seu magnífic estudi The Hand, Its Mechanism and Vital Endowments as Evincing Design, que segueix sent obra de referència ineludible i veritable clàssic de l’anatomia comparada.

 

En aquesta obra, Bell atribuïa a la mà un lloc privilegiat en la naturalesa i, comparant-la minuciosament amb l’estructura d’altres extremitats animals hi advertia una aquitectura meravellosa[1] que el conduïa a pensar en l’evidència d’un disseny creador intel·ligent. La mà constitueix, en efecte, una regió anatòmica amb una estructura òssia que li permet la possibilitat d’oposar el polze a la resta de dits i amb un sistema muscular i lligamentós que facilita la realització i la creació de tot tipus de pinces digitals. Totes, accions fonamentals per a l’evolució de la nostra espècie i que són possibles gràcies a una forma peculiar i única de la mà humana (Day et Napier, 1963; Tocheri et al. 2008).

 

Les evocacions líriques de Valéry o les descripcions anatòmiques de Bell comparteixen l’admiració davant d’un òrgan la ductilitat i la versatilitat del qual són úniques. Però caldria remuntar a l’origen mateix de la Humanitat i a l’art paleolític de les cavernes per reconèixer les primeres mostres d’un interès especial per aquestes extremitats que resulten decisives en el nostre maneig dels instruments i en les nostres interaccions quotidianes amb el món que habitem. Així, per exemple, a les Coves d’El Castillo de Cantàbria o bé a les Coves de les Mans de la província de Santa Cruz (Argentina), trobem mans representades per tot arreu. La centralitat de les mans en el nostre desenvolupament és tan primerenca en la història de la Humanitat, com ho és anàlogament al desenvolupament de l’individu: segons els estudis de Butterworth i Hopkins (1988), els moviments de la mà cap a la boca constitueixen una fita important en el comportament manual prenatal i en nounats. A les catorze setmanes de gestació, segons l’estudi de Castiello i altres (2010), un fetus dirigeix ​​moviments de la mà cap a l’esquena i el cap d’un bessó amb el qual comparteix l’úter i indica així interacció entre tots dos bessons.

 

Des de l’Antiguitat és ben conegut el debat entre Anaxàgores i Aristòtil sobre si els éssers humans som racionals perquè tenim mans o més aviat tenim mans perquè som racionals. Aquesta discussió, en les albors del pensament filosòfic, no es troba massa lluny del tema central d’una publicació recent del professor i investigador croat, Zdravko Radman, titulada The Hand, an Organ of the Mind (2013), en què especialistes de diverses àrees mostren fins a quin punt els moviments i les actuacions de les mans resulten decisives en la configuració de les funcions mentals relatives al coneixement i a l’acció. No obstant això, més enllà d’establir una simple relació causal entre facultats manuals i habilitats manuals, el que l’Antiguitat més remota i les investigacions més recents coincideixen a subratllar és el mateix fet rellevant antropològicament: l’analogia sorprenent entre les qualitats de la ment i la versatilitat gairebé il·limitada de la seva principal projecció en el cos humà. Si la intel·ligència aspira a comprendre-ho tot, la mà procura dominar-ho tot, si la intel·ligència pot concebre qualsevol artefacte, només la mà és capaç de materialitzar-lo (cf. Barbotin 1970). L’alliberament de les mans respecte a la locomoció del nostre cos, les fa aptes per actuar en el món circumdant i procurar a un animal nu i vulnerable la protecció necessària del vestit, el foc, l’habitatge, l’eina o el símbol. La mà que atrapa, rep, dóna, beneeix o promet és l’instrument d’instruments que fa possible que nosaltres, éssers racionals de carn i ossos, habitem en el món com si fos la casa nostra.

 

El mateix Galè, el gran metge i anatomista de l’Antiguitat, dedica el Llibre I de la seva obra De usu partium a l’estudi de la mà. En aquest tractat, el metge de Pèrgam, seguint en això l’empremta dels seus mestres Hipòcrates i Aristòtil, subratlla amb especial èmfasi la referència mútua i el paral·lelisme entre la capacitat racional i l’habilitat manual: de la mateixa manera que l’ésser humà no ha estat dotat amb instints rígids que dirigeixin la seva conducta en un sentit únic, tampoc ha estat premiat amb òrgans corporals hiperespecialitzats per a un medi natural concret, però “a canvi de la nuesa del seu cos, va rebre les mans i a canvi de la manca d’habilitats de la seva ànima va rebre la raó (…). D’aquí que l’home, l’únic ésser viu que té en la seva ànima l’habilitat més excel·lent, tingui en el seu cos, d’acord amb aquesta lògica, el més excel·lent dels instruments” (Galè 2010, 94 – 95).

 

La mà roman indefinidament oberta a l’aprenentatge de tot tipus d’habilitat: des de la dansa prodigiosa dels dits del pianista sobre el teclat, fins a la precisió mil·limètrica en la incisió del bisturí quirúrgic, des de la sofisticada simbologia dels gestos manuals al teatre Kathakali o en la dansa Odissi de l’Índia, fins al frenesí dels signes amb dits i mans en els agents de la borsa de Chicago, per exemple, tal com han estat estudiats pel coreògraf i investigador en ciències cognitives Ivar Hagendoorn.

 

Per dur a terme tota aquesta sèrie de prodigis, la mà en primer lloc ha de ser lliure. L’alliberament de les mans respecte de funcions locomotores, a les quals en el nostre sistema bípede es dediquen únicament les extremitats inferiors, permet concentrar les mans en altres tasques, enviar-les –per dir-ho d’alguna manera– a explorar el món, a jugar amb els materials o les textures i a transformar-lo de mil maneres diferents. Són les mans del terrisser, del corder, de l’ebenista, de l’escultor, en contacte íntim i creatiu amb la matèria. Són les mans d’Auguste Rodin, de les quals el poeta Rainer Maria Rilke, admirat de l’enorme amplitud del seu genial producció escultòrica, escrivia que eren unes mans que “havien viscut com cent mans, com un poble de mans aixecat abans de la sortida del sol amb rumb a l’ampli camí d’aquesta obra” (Rilke 2009, 11-12).

 

La mà és sens dubte el símbol de la creació. Incorrent en un bell antropomorfisme, els pintors romànics representaven la mà creadora de Déu (dextera Dei) donant origen a l’univers sencer. Per a nosaltres, però, l’alliberament de les mans i el seu poder creador no estan sempre assegurats. La paradoxa rau en el fet que la mà humana, alliberada per crear i treballar, pot quedar empresonada per la seva pròpia activitat, instrumentalitzada pels seus propis instruments, en el frenesí i l’activisme d’una productivitat hipertrofiada. Aquesta és la mà alienada i automatitzada que no pot deixar de grapejar la naturalesa, de modificar-ne l’arbitri i de convertir-la finalment en article de consum. Podem evocar aquí els fotogrames immortals de Temps Moderns en què el graciós personatge de Charlot ha perdut el control de les seves pròpies mans, el moviment espasmòdic i automatitzat de les quals sembla posseït pel ritme que impera en els engranatges inconscients de la màquina.

 

La mà no és només humana en l’acció i en la transformació de la realitat circumdant. També ho és en el moment en què lliurement se sostreu a la interacció amb les coses, quan s’atura, reposa, es recull en meditativa espera, com a “El Pensador” de Rodin i espera el moment oportú o la idea reveladora que donarà sentit a la seva activitat. Mitjançant aquest recolliment reflexiu, les mans faciliten la concentració i la contemplació, però també poden ser elles mateixes l’objecte privilegiat d’una contemplació artística, filosòfica o espiritual. Així, per exemple, en el treball recent del performer i artista multimèdia Nico Baixas, Handbook/* Chiromorphose (2010), es duu a terme una exploració exhaustiva de les capacitats escultòriques de les mans, en “un intent –segons explica ell mateix– d’arxivar i catalogar totes les formes que podem arribar a crear amb les dues mans”. Del treball final de l’artista, en resulta un univers sencer de formes possibles, en una successió il·limitada que tendeix sense més ni més a l’infinit.

 

Simbòliques, expressives, instrumentals, exploradores, comunicatives, socials, afectives, creatives… aquestes mans que semblen fer-ho tot, expressar-ho tot, ser-ho tot, resulten alhora un reflex material de l’esperit i un microcosmos del que és humà, en el qual és possible contemplar les múltiples dimensions de la nostra existència vibrant en un sol gest, emergint d’un senzill gest. Les mans són una d’aquelles meravelles de les que som portadors gairebé sense adonar-nos-en. La creació artística, l’exploració científica, la reflexió filosòfica ens ajuden a redescobrir el prodigi d’un òrgan que és alhora eficaç i versàtil, expressiu i personal. Aquesta admiració és la font de la qual neix sempre el més profund afany de saber i el motor de futures investigacions.

 

* Il·lustracions de Pau Morales

 

Referències

Baixas, N. (2010). Handbook/*Quiromorphose. Barcelona: The Private Space Books

Barbotin, M. (1970). L’Humanité de l’Home. Paris: Aubier.

Bell, Sir C., ([1833] 1979). The Hand: Its Mechanism and Vital Endowments as Evincing Design. Cleveland: Pilgrim Press.

Butterworth, G., and Hopkins (1988). “Hand-mouth coordination in the new-born baby”. British Journal of Developmental Psychology 6: 303-314.

Castiello et al. (2010). Wired to be social: The ontogeny of human interaction.

Day, M. H., & Napier, J. (1963). “The functional significance of the deep head of flexor pollicis brevis in primates”. Folia Primatologica, 1(2), 122-134.

Galeno (2010). Del uso de las partes. Madrid: Ed. Gredos.

Radman, Z. (2013). The Hand, an Organ of the Mind. Massachusetts: MIT.

Rilke, R. M. (2009) Auguste Rodin. 1907. Barcelona: Ed. Nortesur.

Tocheri, M. W., Orr, C. M., Jacofsky, M. C., & Marzke, M. W. (2008). “The evolutionary history of the hominin hand since the last common ancestor of Pan and Homo”. Journal of anatomy, 212(4), 544-562.

Valéry, P. ([1938] 1993). “Discurso a los cirujanos”, a: Estudios filosóficos. Madrid: Ed. Visor.

 


 

[1] «The human hand is so beautifully formed, it has so fine a sensitivity, the sensibility governs its motions so correctly, every effort of the will is answered so instantly, as if the hand itself were the seat of that will (…) We use the limbs without being conscious, or at least, without any conception of the thousand parts wich must conform to a single act.» (Bell [1833] 1979, 13-14).