Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
Les habilitats necessàries davant la robotització

Les habilitats necessàries davant la robotització

El model econòmic actual pot estar entrant en temps difícils. En un estudi del 2016 [1] s’assenyala que “gràcies al big data, els robots disposen d’una gran base de dades amb la qual experimentar i aprendre quins algoritmes funcionen millor. A més, poden compartir les seves experiències i, així, aprendre dels errors i encerts dels altres”.

 

Existeixen nombrosos estudis que confirmen que en els pròxims lustres moltes feines estaran en risc de desaparèixer. Els experts entrevistats en l’estudi de Pew Research, AI, Robotics, and the Future of Jobs (2014), anticipen que la robòtica i la intel·ligència artificial penetraran en amplis segments de la vida diària el 2025 de manera irreversible. Les conseqüències afectaran no només les feines més mecàniques, sinó també una sèrie de professions i sectors econòmics com el de la salut, el transport, la logística i moltes feines de servei al client, com l’anàlisi financera. Aquest mateix estudi assenyala que el món del treball exigirà una formació nova: el denominador comú d’aquests llocs de treball seran unes habilitats humanes que la intel·ligència artificial i els algoritmes no puguin substituir.

 

No pensem en robots que són únicament màquines d’una cadena de producció de cotxes en què la tasca és fer quaranta-cinc punts de soldadura cada deu segons. Parlem d’algoritmes que “pensen” i es valen de la informació del big data que un humà no pot gestionar: el robot Watson d’IBM, que diagnostica malalties manejant àgilment moltes fonts d’informació; el cotxe de Google, que des de la geolocalització i altres nombroses fonts d’informació, procedents de sensors molt subtils, pot substituir amb eficàcia un conductor…

 

Després de les primeres anàlisis, en aquesta direcció, hi ha professions amb un alt risc de ser substituïdes i d’altres, amb un risc baix. Però ningú està blindat a la feina. La futura automatització, segons The future of Jobs and Jobs Training, també podria substituir els programadors de software, és a dir, els mateixos creadors d’algoritmes. El futur presenta promeses i incertesa. El creixement d’aquest nou capitalisme, que podríem denominar digital, dona lloc a més productivitat i producció, però a costa de la pèrdua de molts llocs de treball i la caiguda progressiva dels salaris.

 

Si avui ja ens trobem amb atur, subocupació o una alta precarietat laboral, què pot passar quan els robots vagin substituint mà d’obra a ritmes més accelerats? Els ingressos, les rendes del treball, continuaran disminuint? I les rendes del capital augmentaran encara més? Potser té raó Piketty, en la seva obra El Capital en el Siglo XXI [2]. Segons aquest economista francès, professor de l’École d’Économie de Paris, caminem al segle XXI cap a una concentració de la riquesa que no es tradueix en uns increments proporcionals en les rendes del treball. Aquest economista ja ens anuncia que cal posar en marxa un nou tipus de fiscalitat, d’impostos progressius que pal·liïn aquesta contradicció de l’últim capitalisme desregulat que pot arribar a ser explosiva. Ho estem constatant avui: la tendència dels últims anys va cap a una desigualtat creixent, després de la crisi del 2008, entre els ingressos de l’ocupació mitjana, d’una banda, i els guanys de les feines més ben remunerades juntament amb els beneficis de les grans empreses, d’una altra, s’ha obert una gran bretxa d’inequitat. I la recuperació econòmica després de la crisi financera del 2008 no parla precisament de més equilibri.

 

Després de la Segona Guerra Mundial, durant gairebé trenta anys, hi va haver un pacte social entre capital i treball a l’empara de la democràcia: l’estat del benestar. ¿Som capaços de repensar de nou el capitalisme per recuperar un model semblant a l’estat del benestar que després de la Segona Guerra Mundial va dur Occident a una època de prosperitat i redistribució equitativa, millores en salut, sostenibilitat social, etc.? O, contràriament, ¿continuarem ancorats en la ceguesa d’una desregulació financera, laboral, etc., que s’inicia als anys 80 i que després de la crisi del 2008 sembla incapaç d’atendre els reptes del futur?

 

Per pensar el futur robotitzat hem de començar a repensar quin és el paper de l’educació infantil, primària, secundària i superior, i com han de ser les habilitats professionalitzadores d’aquests nous treballs. Heckman, Premi Nobel d’Economia el 2000 i professor de la Universitat de Chicago, pensant en el capital humà del present, demostra que la clau està en l’educació del pla cognitiu al mateix temps que l’educació del caràcter (pdf). Considera estratègiques les habilitats no cognitives i, en concret, recomana que aquesta educació s’iniciï en la primera infància, atès que la rendibilitat de la inversió serà més alta.

 

Per la seva banda, Frey i Osborne, en el seu estudi The future of employment (2017) [3], destaquen quins entorns són menys susceptibles de computarització. I en els seus càlculs conclouen que en els entorns desordenats, la intel·ligència emocional i la intel·ligència creativa superen una màquina, un robot o un algoritme. No són les habilitats purament tècniques les més rellevants per al futur, sinó les habilitats més relacionals: els metges de família, la capacitat de convèncer el client, tasques d’ensenyament molt personalitzat…; no són poques les opcions en aquest sentit. Frey i Osborne conclouen: “Les nostres troballes impliquen, doncs, que a mesura que la tecnologia s’imposi, els treballadors que prosperin davant el canvi hauran d’adquirir habilitats creatives i socials”.

 

Cada treballador en cada entorn haurà de saber sortir de la zona de risc de computarització i acostar-se a la zona d’equilibri inabastable per a la màquina. Els experts insisteixen que el quid de la qüestió rau en la intel·ligència emocional i social, en l’empatia i la capacitat d’unir els esforços d’un equip o resoldre conflictes en clau conciliadora. Aquestes són habilitats imprescindibles en la presa de decisions que no exclouen tenir un pensament holístic i alhora carregat d’empatia social. El problema rau en el fet que, en la formació professional i en els estudis de grau, les habilitats creatives i les habilitats socials no són punts centrals. És més: en general, tenim uns estudiants de formació professional de grau mitjà i grau superior i uns universitaris inhàbils en el camp social, amb una baixa empatia, amb una baixa iniciativa i creativitat.

 

En aquest sentit, els nostres estudiants, fins i tot els més brillants, estan molt centrats a alimentar la indústria de l’oci digital, mentre que Turkle, professora de psicologia del Massachusetts Institute of Technology, fa anys que insisteix en la solitud i la baixa empatia social que genera l’ús de les xarxes socials, dels jocs en línia, de la vida a la pantalla, com ella assenyala [4]. En el seu últim llibre, En defensa de la conversación [5], afirma que “la conversa cara a cara és l’acte més humà, i més humanitzador, que podem fer. Quan estem plenament presents davant d’un altre aprenem a escoltar. És així com desenvolupem la capacitat de sentir empatia. Aquesta és la manera d’experimentar el goig de ser escoltats, de ser compresos. A més, la conversa impulsa la introspecció, aquesta conversa amb nosaltres mateixos que constitueix la pedra angular del nostre desenvolupament primerenc i que continua durant tota la nostra vida”.

 

Creuem doncs aquestes dues perspectives: d’una banda, el món, en els propers anys necessitarem professionals amb habilitats humanes que siguin capaços d’afrontar i de resoldre els nous reptes de la robotització de la societat i la feina i, de l’altra, els nostres joves, aquells que han d’assumir i pensar el canvi, als països desenvolupats d’Occident, estan, segons el que veiem al carrer, a les aules, a les famílies, dispersos en l’òrbita de l’entreteniment digital. Alguns diran que els mòbils, les tauletes i els ordinadors, fins i tot les consoles de videojocs, són coneixement i comunicació; és cert. No obstant això, aquest coneixement, aquesta comunicació i aquest entreteniment estan molt barrejats, diluïts, i en ocasions s’interrompen mútuament. I ens descriuen uns joves impulsius i de vegades tancats en el bucle de la seva imatge a les xarxes socials.

 

Mentrestant, els experts del World Economic Forum assenyalen que “en general, les habilitats socials —com la persuasió, la intel·ligència emocional i la capacitat d’ensenyar els altres— estaran més demanades en totes les indústries que les habilitats tècniques”. Descriguem aspectes que destaca aquest informe: coordinació i ajust en la feina amb els altres; intel·ligència emocional, ser conscients de les reaccions dels altres i saber per què reaccionen així; negociació, aconseguir que la feina de tothom convergeixi i ser capaç de reconciliar diferències; capacitat de convèncer, persuadir els altres que han de canviar percepcions i actituds; orientació al servei, buscar activament la manera d’ajudar els altres; ensenyament, capacitat per ensenyar els altres a fer alguna cosa.

 

Imaginem que existeix la solució. Potser una solució sigui una renda bàsica universal. En els últims anys, l’automatització, la revolució digital, la globalització i la crisi econòmica actual han portat a un atur més alt, a més inseguretat laboral i a un deteriorament dels estàndards socials en molts països. S’ha anat veient.

 

En un intent de fer front a l’augment de la desigualtat, la precarització laboral i la pobresa, la proposta d’una renda bàsica universal (incondicional) ha atret l’atenció en la política i en l’opinió pública, tant a Europa com a molts altres països [6]. Seria com restaurar un estat del benestar per a tothom ara que aquesta conquesta de la postguerra sembla minvar. A Barcelona s’està proposant una xarxa de renda bàsica incondicional, universal i necessària, entre altres raons, davant la desaparició progressiva de molts llocs de treball, que s’agreujarà amb la robotització progressiva de l’ocupació.

 

Daniel Raventós, director d’aquesta iniciativa, professor d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, considera que “la renda bàsica seria un ingrés pagat per l’Estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident a la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense tenir en compte si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que pugui tenir, i sense que importi amb qui convisqui”. En qualsevol cas, no sabem si el capitalisme madur i la democràcia sabran repensar-se en aquesta direcció. Alguns defensors d’aquesta alternativa afirmen: “O redistribució o enfrontament social”.

 

No està clar que tinguin raó ni que aquesta sigui la solució. El que sí que està clar és que les màquines no han de prendre les decisions, com moltes distòpies apocalíptiques, procedents del món de la ficció, ens anuncien des de fa dècades. I per evitar-ho, això sí sembla que està clar, hem d’aconseguir les millors competències: coratge, creativitat, determinació, prudència, perseverança i sentit de la justícia [7].

 

Un exemple d’això és la competència digital [8]. Per a la Unió Europea: “La competència digital és el conjunt de coneixements, habilitats, actituds —incloses les capacitats, les estratègies, els valors i la consciència— que es requereixen quan s’utilitzen les TIC i els mitjans digitals per realitzar tasques, resoldre problemes, comunicar, gestionar la informació, col·laborar, crear i compartir contingut; i construir coneixement de manera efectiva, eficient, apropiada, crítica, creativa, autònoma, flexible, ètica, reflexiva per al treball, l’oci, la participació, l’aprenentatge, la socialització, el consum i l’apoderament”.

 

Aquesta és la conclusió per pensar un futur en el qual la Quarta Revolució Industrial (podríem afegir també digital) no ens enxampi jugant, necessitem que els nostres joves siguin capaços d’incorporar els aspectes més ètics i crítics de la competència digital de cara a assumir els reptes que la robotització i el nou món del treball ens té plantejats. Necessitem un pensament crític i humà. No ens podem permetre uns joves submergits en la digitalització. Han de pensar el futur del que és digital, no només jugar amb el que és digital. I per a això han de tenir no només les millors habilitats cognitives, sinó també les habilitats ètiques i de caràcter més afinades, que són la base de la competència social i cívica que també proposa la Unió Europea per a l’aprenentatge permanent [9]. Llavors farem el que no pot fer una màquina: tenir cura de nosaltres mateixos; dels infants, de la gent gran, dels necessitats. Viure la família amb assossec, l’amistat i la companyonia en l’otium cum dignitate de què parlava Ciceró (Pro Sestio, XLV, 98). Aquí la màquina no pot competir amb l’home. Potser és una utopia, però també planteja una habilitat cada vegada més necessària: la cura de l’altre.

 

Metrópolis, de Fritz Lang, acaba de fer 90 anys.

 

* Ignasi de Bofarull és professor de la Facultat d’Educació (UIC Barcelona).

 

_________

 

  • [1] Morrón-Salmeron, A. (2016). ¿Llegará la Cuarta Revolución Industrial a España? Departamento de Macroeconomía, Área de Planificación Estratégica y Estudios, CaixaBank. Barcelona: La Caixa
  • [2] Piketty, T. (2014). El Capital en el Siglo XXI. México: Fondo de Cultura Economica.
  • [3] Frey, C. B. i Osborne, M. A. (2017). The future of employment: how susceptible are jobs to computerisation? Technological Forecasting and Social Change, 114, 254-280.
  • [4] Turkle, S. (1997). La vida en la pantalla. La construcción de la identidad en la era de Internet. Barcelona: Paidós. Turkle, S. (2011). Turkle, S. (2012). Alone together: Why we expect more from technology and less from each other. New York: Basic Books.
  • [5] Turkle, S. (2017). En defensa de la conversación. Barcelona: Ático de los libros
  • [6] Mencinger, J. (2015). The revenue side of a universal basic income in the EU and Euro àrea, Danube: Law and Economics Review 6 (3): 159-174
  • [7] Duckworth, A. (2016). Grit: The power of passion and Perseverance. New York: Simon and Schuster.
  • [8] Ferrari, A. (2012). Digital Competence in practice: An analysis of frameworks. Seville: JRC IPTS.
  • [9] Parlament Europeu i Consell de la Unió Europea (2006). Recomendación del Parlamento Europeo y del Consejo de 18 de diciembre de 2006 sobre las competencias clave para el aprendizaje permanente. Diario Oficial de la Unión Europea. L 394/10-18. 30.12.2006.