Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
La guerra als diners i el rei nu

La guerra als diners i el rei nu

Què són els diners? Els diners són, sobretot, un mitjà de canvi. Què vol dir això? Que són un instrument que ens permet intercanviar més fàcilment allò que produïm per aquells béns i serveis que produeixen d’altres. En definitiva, els diners com a mitjà de canvi són atractius ja que ens permeten comprar, i l’única alternativa, l’intercanvi, és menys eficient i, per tant, menys preferible socialment parlant.

 

D’aquest primer atribut dels diners se’n desprenen d’altres que, si bé no són menys importants, són el resultat d’aquell: primer, els diners són una unitat de compte, és a dir, es poden utilitzar com a referència en allò que coneixem com a preus, i són el resultat de la interacció entre l’oferta i la demanda dels béns i serveis; segon, els diners són una reserva de valor, és a dir, si no els gastem conservem allò que la nostra feina ha generat i els podrem gastar en el futur, invertir-los amb el propòsit de generar un rendiment o bé deixar-los als nostres fills; i, tercer, els diners són un instrument que serveix per pagar deutes.

 

Ara bé, cal preguntar-se quin és l’origen dels diners i quina ha estat l’experiència més recent de l’últim segle. Els diners com a mitjà de canvi sorgeixen en l’antiguitat amb la necessitat d’agilitar i fer més còmodes les transaccions. Aquests primers “mitjans” solien ser béns de consum fàcilment recognoscibles, homogenis, i de gran demanda i disponibilitat, és a dir, de gran liquiditat: el bestiar, les armes, el blat, la sal i el tabac, entre molts d’altres, i, més tard, l’or i la plata, gaudien (i encara gaudeixen) de gran acceptació com a articles de consum (cal pensar també en els cigarrets com a moneda de canvi en el món carcerari). Tots aquests béns tenien atributs inherents que els convertien en candidats ideals per fer de mitjans de canvi àmpliament acceptats.

 

És a dir, hi ha hagut un procés històric i gradual pel qual les societats s’han mogut d’un “commodity” a un altre a la cerca de l’“intermediari” més perfecte i refinat. Finalment, les societats es van bolcar en l’or i la plata per davant d’altres alternatives, ja que oferien atributs difícils de trobar en altres béns. És precisament aquesta característica, la de ser un mitjà de canvi, la que permet que el diners (per exemple, l’or i la plata) tinguin les altres característiques addicionals esmentades abans (unitat de compte, reserva de valor i mitjà de pagament diferit).

 

No obstant això, els diners que utilitzem avui dia no tenen cap referència en el mercat de béns i serveis, és a dir, no tenen cap valor intrínsec més que el paper del qual estan fets. Són, a tots els efectes, una promesa. Els diners dels nostres temps, el fiat money, o diners legals, els imprimeixen els bancs centrals de manera de mantenir certa relació amb els que es produeixen cada any i, així, tenir cert control sobre el creixement dels preus. Almenys aquesta és la teoria; malauradament, en les últimes dècades els bancs centrals s’han embarcat de manera consistent a anar més enllà d’aquesta regla i han “creat”, per qüestions polítiques, més diners dels que era oportú. La conseqüència? Una depreciació constant del poder de compra dels diners i, per tant, una obsolescència de la funció que tenen com a reserva de valor. A més, i no menys important, aquest excés de diners ha servit per promoure el crèdit fàcil i, així, crear bombolles immobiliàries.

 

Tot això, juntament amb regulacions que fan més difícil l’ús de l’efectiu —com ara les prohibicions de pagar més d’una suma determinada en efectiu o de portar al damunt més de certa quantitat— per crear una cash-free society darrere de la lluita contra el narcotràfic, l’evasió fiscal, l’ISIS o els follets verds, constitueixen una declaració de guerra oberta als diners i a les seves funcions tradicionals. Una mesura de l’abast d’aquestes polítiques monetàries imprudents està donada pel nivell excessivament baix de les taxes d’interès mesurades en termes reals (és a dir, descomptada la inflació) al voltant del món, que frega els nivells negatius, tal com s’aprecia a la figura 1. Aquestes taxes reals tan baixes donen lloc al crèdit fàcil i obren la porta a les bombolles financeres i immobiliàries com les que es van produir durant el 2007-2008, ja que els particulars i les empreses disposaran de crèdit i faran inversions que, en altres circumstàncies, ni tan sols s’haurien plantejat emprendre.

 

Fig. 1.

Fig. 2.

 

 

El creixement del PIB real, com es veu a la figura 2, mostra una clara tendència negativa que acompanya les taxes reals d’interès cada vegada més baixes. En altres paraules, el crèdit fàcil i barat sembla que no és la solució —més aviat al contrari, sembla un gran obstacle per a l’estalvi i, com a conseqüència, un impediment per al creixement econòmic, que té en l’estalvi un dels pilars. La inversió és important, però la inversió motivada per taxes extremadament baixes porta a una assignació ineficient de recursos i a les ja esmentades bombolles —és a dir, a un creixement artificial.

 

Quina ha estat la reacció tecnològica i financera, potser una mica no buscada i ingènua, als esdeveniments esmentats? Resposta: les monedes virtuals (o criptomonedes). Si definir els diners no resulta fàcil, més difícil és encara definir les monedes virtuals. Bàsicament podem dir que les monedes virtuals—que es compten per centenars a dia d’avui, i que tenen bitcoin i ether entre els principals referents— són un substitut dels diners que es manté al marge del sistema bancari tradicional. Què volem dir amb substitut dels diners? Doncs que compleix una funció de servei de pagament com altres serveis àmpliament coneguts, com per exemple el PayPal. Una altra qüestió, potser més important: què vol dir “al marge del sistema bancari tradicional”? Doncs que aquests diners virtuals, que ja eren virtuals al banc (és a dir, un assentament informàtic i no un feix de bitllets), passen a estar ara en un sistema descentralitzat, privat, més ràpid i més segur que el tradicional, sense esmentar l’increïble potencial de què disposa, el que es coneix com la plataforma Blockchain i que és un tema per a un altre article. En resum, els consumidors passen a ser “els seus propis bancs” o, el que és el mateix, el sector bancari tradicional té els dies comptats.

 

Cal notar que les monedes virtuals no entren en la definició dels diners que hem ofert més amunt, almenys no de moment. Per a això cal identificar cert valor intrínsec, més enllà del mer efecte intermediari, que s’acostuma a produir amb el temps, tal com hem discutit anteriorment. Prova d’això és la increïble volatilitat que mostren totes i cadascuna de les monedes virtuals que hi ha avui al mercat i que s’intercanvien dia a dia en nombres creixents. Les persones i els mercats estan descobrint i redescobrint aquest valor intrínsec, en una mena d’exercici de prova i error de mai acabar; és a dir, que la volatilitat és bona en el fet que encara queda molt per descobrir.

 

Potser tot això acaba sent una gran bombolla de dimensions gegantines, com aquella de les tulipes a l’Holanda del segle XVII, i sens dubte que hi ha una gran especulació al voltant del preu de les monedes virtuals. No obstant això, si mirem amb una mica de perspectiva podem veure una tendència força clara. La figura 3 ens mostra la volatilitat en el preu del bitcoin en USD en els últims 30 dies. És indiscutible que aquest puja i baixa cada dia i posaria dels nervis fins al més entrenat dels brokers financers. La figura 4, en canvi, ens mostra una tendència a l’alça clara i aguda des del naixement mateix del bitcoin. Això vol dir que el preu del bitcoin i la resta de monedes virtuals seguirà aquesta tendència de manera ininterrompuda? Possiblement no, no ho sabem, i la veritat és que no interessa. El que sí sabem és que, més enllà de l’element especulador (efecte tulipa), el gràfic de la figura 4 representa una dura estocada, una amenaça real al sistema bancari tradicional i un gran element disruptiu, potser sense buscar-ho, en el que té a veure amb la política monetària i, per tant, amb els bancs centrals.

 

En el moment en què les monedes virtuals s’acabin imposant, és probable que la volatilitat sigui molt inferior: aquest és un dels efectes de la competència! En efecte, les monedes virtuals competeixen actualment entre elles en temes referits a la privacitat, velocitat, cost de les transaccions (totes incorren en un, però és un import menyspreable en comparació amb el que es paga en el sistema bancari avui en dia ), o fins i tot els contractes intel·ligents, que bàsicament impliquen lligar un pagament a un canvi de títol entre particulars (per exemple, el que passa quan es compra una propietat), i fan redundant la intervenció de tot un seguit de costosos intermediaris (per exemple, els notaris).

 

Potser va sent hora de seguir el vell adagi del bon inversor, o fins i tot del bon supervivent, aquell que té a veure amb la diversificació o, en paraules més clares, amb no posar tots els ous en un mateix cistell. No només minimitzem el risc sinó que, en el cas particular de les monedes virtuals, el seu potencial és considerable. En altres paraules, que les monedes virtuals mostren el rei nu amb la innocència d’un nen, tal com es llegia a la faula en la seva versió més moderna i editada per a tots els públics, o bé amb la incorrecció política d’un boig que diu la veritat, en la seva versió original.

 

Fig. 3.

 

 

Fig. 4.

 

 

* Pablo Agnese és professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials (UIC Barcelona).