Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
«La sombra del tiempo», trenta-cinc anys després

«La sombra del tiempo», trenta-cinc anys després

Recordava Carlos Pujol (2000), amb un encomiable sentit de l’humor, que la seva primera novel·la “es va publicar causant estupor a les poques persones que la van llegir, és a dir, va passar sense pena ni glòria” [1]. Amb la idèntica capacitat de captivar els lectors i per atorgar-li una mica de la glòria que es mereix, arriba trenta-cinc anys després aquesta reedició de La sombra del tiempo. Va causar admiració llavors perquè va ser la primera obra d’un novel·lista nat i, tot i això, inèdit. Així ho destaca el crític literari Manuel Cerezales (1982) en una de les millors ressenyes de l’obra: “És sorprenent que un escriptor tan ben dotat per l’art d’explicar hagi resistit llargs anys la temptació de comparèixer davant el públic en condició de novel·lista”. Va sorprendre a la fi com a obra madura: una primera novel·la que sembla que no ho és (Sordo, 1982).

 

“Fer llibres divertits però secrets, aquesta és la fórmula”, proposa Pujol (1998). Els secrets de La sombra del tiempo són com les bastides que l’autor retira discretament un cop conclosa l’obra, però a les quals es refereix el novel·lista en entrevistes i en altres textos [2]. Per a qui vulgui deixar-se sorprendre per la novel·la, mostrarem a continuació alguns d’aquests substanciosos secrets o claus de lectura. Perquè, alhora que la ironia amara les pàgines de la novel·la, aquesta conté —entre altres tresors amagats— una reflexió meditada i ponderada sobre la relació entre l’art i la vida, la ficció literària i la realitat. De fet, Pujol (1981) mateix ens avisa quan afirma que “l’autor ha partit d’una sensible manca de respecte per la història i per la realitat, i no parlem del seu parent degenerat, el realisme”.

 

La desafecció amb què l’autor proclama que tracta la realitat no és obstacle perquè l’acció de la novel·la es desenvolupi en un context històric minuciosament escollit: Roma durant l’hivern de 1799 i a la vigília de l’arribada de les tropes franceses, tal com la ciutat és recordada anys després per la protagonista, una jove aristòcrata francesa emigrada del terror. És, doncs, una Roma inventada i, no obstant això, real. Aquesta Roma de final del Segle de les Llums que acusa l’impacte de la Revolució Francesa i la fi de l’antic règim és, per a Carlos Pujol, un decorat significatiu: “Vaig triar aquell final de segle XVIII perquè va ser una època residual en què s’acabava una civilització que estava putrefacta però que tenia una distinció i una brillantor que avui veiem amb enyorança” (Basualdo, 1982). La Roma de La sombra del tiempo és per si mateixa un personatge inoblidable que contagia i impregna de dolça malenconia els records de la narradora, en què es barregen harmònicament l’art i la vida.

 

Hi ha també una estudiada combinació de ficció i realitat en els personatges de la novel·la, amb clara victòria de la primera sobre la segona. En aquest sentit, cal destacar la presència fugaç de personatges històrics com el papa Pius VI —que pagant una forta suma evitarà la invasió militar de Roma per part de les tropes napoleòniques i morirà a França com a presoner d’estat— o l’ambaixador d’Espanya José Nicolás de Azara, amb un paper irrellevant a la novel·la però significatiu en la història real; tots dos són part de l’atmosfera romana reconstruïda amb tanta precisió com dissimulació. Com una prova més del joc entre ficció i realitat, el personatge històric que adquireix més protagonisme és el que sembla menys real: un rodamón esmunyedís amb fama de fer miracles a qui la protagonista s’entesta a conèixer. Si bé no rep en la novel·la altre nom que El Santo, sabem que es tracta de sant Benito José Labre (Amèttes, França 1748 – Roma, 1783), patró de rodamóns, captaires i pelegrins. Precisament aquest personatge aparentment secundari va ser l’origen remot de la novel·la, que va néixer quan l’autor va abandonar el projecte d’escriure una biografia del sant (Pujol, 2000). En la novel·la, aquest misteriós personatge pel qual Pujol sent predilecció és “l’home que tria de manera humil i obstinada la foscor, i així, per paradoxa, té una llum que esquinça l’ombra del temps que ens envolta a tots” (Pujol, 1981).

 

Entre els nombrosos personatges de ficció destaca la protagonista, Madame, la jove vídua que anhela retrobar la identitat a la Roma que va somiar de nena mitjançant els gravats de Piranesi que el pare li portava dels viatges:

 

“No eren panorames de Roma, eren panorames de la meva infantesa, aliment de somnis, imaginacions que havien quedat enterrades i oblidades amb el pas del temps, i que ara renaixien, com per obra d’excavadores, com les ruïnes de segles enrere, per recordar-me el que havia estat jo, abans de convertir-me en el que era en aquells moments. Ara comprenia que Roma havia format part de mi mateixa molt abans que trepitgés la ciutat” (p. 123).

 

La ciutat somiada i la real es fonen per fi en la vida de la protagonista. És també invenció de l’autor el personatge de Don Antonio, primer canceller de la Secretaria dels Estats Vaticans, el laic que exerceix amb mà dura el poder temporal del papa sobre Roma fins que l’hi arrabassen els francesos. “Déu ens ha abandonat”, sentenciarà llavors, descoratjat, incapaç de comprendre que no es compleixi el que ell considera que és, sens dubte, la voluntat divina: preservar el poder temporal del papa. Don Antonio és “un home fort, o que ho ha de ser, i que encarna les paradoxes del poder, la soledat i el combat per l’impossible” (Pujol, 1981). Ostentarà el poder mentre pugui, però sempre sabent que és “el més gran dels enganys, com una ombra, l’ombra del temps amb la qual enfosquim el món mentre vivim en aquesta il·lusió” (p. 282).

 

Tant el marc històric com els personatges són plenament versemblants, però, tot i això adverteix l’autor que com a obra literària la novel·la neix de somnis, imatges, records i incerteses (Pujol, 1981). És a dir, sorgeix d’un somni i existeix per tornar-lo: aprecio —dirà Pujol— “la capacitat d’un llibre de tornar-me un somni propi. (…) El llibre que no va de dins cap a fora és qualsevol cosa —periodisme, document—, però no literatura “‘Basualdo 1982). L’autor no considera que la literatura hagi d’impartir classes d’història ni de doctrina de cap tipus, ja que és abans de res art que neix per dir “obsessives veritats” i expressar “somnis íntims”:

 

“La literatura que no compleix amb aquesta direcció dins-fora comença amb el naturalisme i amb la novel·la documental. Per què hem de parlar del realisme socialista. La novel·la de tesi tampoc no té gaire a veure amb la literatura” (Basualdo, 1982).

 

Si bé La sombra de tiempo planteja temes de fons tan rellevants com el poder, la teocràcia, la revolució i la llibertat, els planteja com una invitació al lector. L’obra dibuixa, amb paraules de l’autor, “una certa al·legoria al voltant del fracàs i l’esperança; no un missatge ni un sermó ni una tesi”. Ofereix una invitació a reflexionar sobre una pregunta oberta: “En què consisteix fracassar? Potser només a conèixer-se de debò i sortir de l’engany” (Pujol, 1981).

 

Un altre tret que singularitza la novel·la és el que uns han anomenat “gestos de complicitat culturals” i altres “erudició dissimulada”. Es tracta de referències culturals que el lector atent assaboreix i que forgen una intensa intertextualitat mitjançant referències anònimes a obres literàries, pictòriques, musicals o arquitectòniques. Amb paraules de l’autor, “quadres, gravats, estàtues, edificis, músiques torbadores, perspectives de la ciutat, són els vehicles d’una emoció que mou tota la intriga” (Pujol, 1981). Les nombroses referències culturals són un indici més de la complexa i profunda comprensió de Pujol de la relació entre l’art de la ficció i la vida. Aquesta interrelació és el que justifica aquestes referències:

 

“— Es considera, doncs, un narrador al qual es pogués qualificar, no titllar, de culturalista?

— Hi ha unes paraules d’Eliot, d’un dels seus assajos, que poden constituir la millor resposta. Diuen així: “Per a moltes persones, la literatura és vida i la vida és literatura” (Badosa, 1983).

 

Una última clau per assaborir la novel·la i comprendre el fons de la manera de fer literatura de Carlos Pujol és apreciar el sentit de l’humor, aquesta mirada irònica davant la vida i la condició humana que trasllueix l’obra. Com davant aquell personatge que “presumeix de poeta incomprès, una raça que estic segur que tindrà futur, tot i que no es pugui dir que tingui molt present. No es pot tenir tot” (p. 51). Pujol és contundent en la defensa d’una concepció lúdica de la novel·la: avorrir és, literàriament, un pecat sense remissió (Marrodán 1988). L’humor —insisteix Pujol— és la sal de la vida i també de la literatura, per això no creu que hi hagi gran literatura sense humor (Ballesteros, 1998). Ficció i humor són, doncs, inseparables de la noció mateixa de novel·la tal com ell l’entén:

 

“A mi m’interessa el que no pot ser, el que no es veu. No crec en les novel·les sense humor, sense poesia, dos camins convergents que dinamiten la realitat” (Crespo, 1985).

 

En definitiva, la literatura li interessa com a substitució de la realitat i com a art, com a creació d’una altra realitat personal (Longares, 1988). Amb un plantejament que s’allunya a propòsit del realisme del XIX, adverteix Pujol que “de les meves novel·les, puc dir que en totes es repeteix la mateixa actitud obsessiva d’insubmissió davant la realitat” (Marrodán 1988). Mitjançant l’art de la ficció i l’humor que neixen d’aquesta insubordinació davant la realitat, Carlos Pujol aconsegueix ni més ni menys que la superació dels seus models decimonònics; supera la coneguda versemblança per donar pas a una història evidentment fal·laç construïda amb maons de la factoria realista (Fernández 1984).

 

Les claus de lectura que hem apuntat deixen entreveure la manera d’entendre i fer literatura de Carlos Pujol, una veu pròpia i singularíssima que neix plenament madura amb La sombra del tiempo, amb un estil atemporal, clàssic i contemporani alhora.

 

“Trobar un lloc adequat en la història de la literatura a Carlos Pujol és tasca àrdua i arriscada. Perquè és un escriptor que no renuncia a si mateix i menysprea les modes i els conformismes. Potser seria possible definir-lo com una essència de la millor prosa a Europa des del segle XVIII francès fins al XX hispanoamericà, passant pel romanticisme i el simbolisme com a través d’un bany amarat de substàncies tradicionals” (Horia, 1986).

 

Davant la pregunta sobre per què cal llegir o rellegir La sombra del tiempo trenta-cinc anys després que hagués aparegut només hi ha una resposta: per gaudir de la bona literatura d’un autor que la va encertar des de la primera novel·la i descobrir potser un filó d’obres per delectar en les tretze novel·les i els setze llibres de poesia que va publicar posteriorment. Ja que no hi ha millor homenatge a un autor que posar les seves obres a l’abast dels lectors, mereix el nostre agraïment la Fundació Lara, que amb aquesta reedició se suma a les jornades “Carlos Pujol (1936-2012), un humanista contemporani”, que tindran lloc a la Universitat Internacional de Catalunya el gener del 2017, amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort. Ja és hora de retre a Carlos Pujol l’homenatge que li devem.

 

la-sombra-del-tiempo_portadaantigues

 

Referències bibliogràfiques

 

  • Badosa, E. (1983) Carlos Pujol, un novelista que se ratifica plenamente. El Noticiero Universal, 21/11/1983, p. 16.
  • Ballesteros, M. (1998) Carlos Pujol, escritor. Boletín del Colegio de Registradores de España, 43 (marzo/abril), pp. 56-58.
  • Basualdo, A. (1982) Carlos Pujol: La novela y sus sombras. La Vanguardia. 18/2/1982.
  • Cerezales, M. (1982) La sombra del tiempo, por Carlos Pujol. Tele Radio. 14/2/1982.
  • Crespo, E. (1985) Carlos Pujol: “La función de la literatura es hacernos soñar.” El Noticiero Universal, p. 27.
  • Fernández, D. (1984) Diecinueve novísimo. [UIC, Fondo Personal Carlos Pujol. Texto mecanografiado de una reseña]
  • Horia, V. (1986) La noche más lejana. [UIC, Fondo Personal Carlos Pujol. Reseña publicada en fuente desconocida]
  • Longares, M. (1988). Siete novelas en siete años. Cambio 16, 844, pp. 90–91.
  • Longares, M. (2004) Una conversación con Carlos Pujol. Quimera: Revista de literatura, n.º 238-239, 2004, pp. 77-81.
  • Marrodán, J. (1988) “Una novela tiene que aspirar a ser una obra de arte.” Diario de Navarra, 17/9/1988, p. 26.
  • Pujol, Carlos (1981) Un autor se confiesa. Carlos Pujol habla de La sombra del tiempo. El Ciervo: revista mensual de pensamiento y cultura, n.º 369, 1981, p. 39.
  • Pujol (1998) Tarea de escribir. Pamplona: Pamiela.
  • Pujol (2000) La ciudad imaginada [UIC Barcelona, Fondo Personal Carlos Pujol. Mecanoscrito inédito, fecha atribuida].
  • Sordo, E. (1982) La sombra del tiempo. El Ciervo: revista mensual de pensamiento y cultura, n.º 373, 1982, p. 36.

 

* Teresa Vallès Botey és professora de la Facultat d’Humanitats (UIC Barcelona)

 


 

[1] Reproduïm aquí, amb algun canvi l’article publicat a Carlos Pujol, La sombra del tiempo. Sevilla: Fundació José Manuel Lara, 2016, pàg. 297-303.

 

[2] Pujol escriu sobre aquesta novel·la com a mínim en dues ocasions (1981, 2000) i l’esmenta en diverses entrevistes, que citarem pel nom de qui les va publicar: Basualdo (1982), Crespo (1985), etc. Per una d’aquestes entrevistes sabem, per exemple, que de les novel·les que va publicar, La sombra del tiempo era la preferida de l’autor (Longares 2004).