Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
Desacords. Puig i Cadafalch i la plaça de Catalunya

Desacords. Puig i Cadafalch i la plaça de Catalunya

Des de la implantació del Pla Cerdà a la ciutat de Barcelona, existeix un punt especialment controvertit entre la ciutat vella i la nova. Un punt que, en l’origen, és tan sols una —deformada— illa més de l’eixample: la consignada amb el número 39 (Permanyer, 1995: 21).

 

01_fragment_implantacio pla cerda_AHCB

 

Un espai d’innegable tensió física que, tot i no comptar al perímetre construït amb la presència de cap edifici de govern de la ciutat, esdevindrà ràpidament un lloc de representació constituït com el fòrum simbòlic per excel·lència de la ciutat de Barcelona. Els actes públics, festius, polítics, reivindicatius que s’hi han celebrat, la condició de punt d’arrencada o de final de les manifestacions socials dutes a terme o, darrerament, l’acampada dels fets del 15-M, en són testimonis.

 

Ocupada la plaça als seus inicis per tota mena de barraques de fira i algun que altre habitatge unifamiliar, juntament amb la presència constant de quioscos, circs i cafès de llarga durada, totes aquestes construccions seran, passats els anys, ràpidament substituïdes per les seus de diverses entitats financeres i, finalment, per corporacions comercials que donaran el pas decisiu per transformar aquest espai en el veritable centre de decisió de Barcelona: una ciutat liderada per Inditex, IVA Capital Partners, El Corte Inglés, Telefónica Movistar i SAREB.

 

Abans, però, que la història s’hi precipités, Puig i Cadafalch va fer, per encàrrec municipal, un conjunt d’estudis per resoldre la urbanització de la plaça. Uns estudis on l’arquitecte es farà ressò de l’opinió pública que, als inicis de la construcció de l’Eixample, descrivia el pla com “un confús laberint que produirien un sens fi de carrers immensament llargs, que a cap part condueixen, tallats en esquadra per altres d’idèntics, donant lloc a multitud de quarters, tots iguals, que no poden agrupar-se de cap manera” (Puig i Cadafalch, 1927: 13). Uns estudis, també, on l’arquitecte vessarà bona part del que entén per idea de ciutat, situada a les antípodes de la que Cerdà va dibuixar, la que la burgesia catalana de Barcelona va convertir en fruit de l’especulació, i que els arquitectes modernistes i els noucentistes van singularitzar.

 

1. Una plaça sense nom

 

A finals del segle XIX la premsa diària de Barcelona reflexa la paradoxa d’una plaça no concebuda com a tal, però que tants barcelonins la fan seva. Víctor Balaguer, qui l’any 1863, i per encàrrec, proposa la nova toponímia dels carrers de l’eixample, verbalitza aquesta contradicció: “A la salida de la Rambla, antes que ésta enlace con su prolongación, y antes de penetrar en el paseo de Gracia, existe hoy una vasta extensión de terreno que el público ha dado en llamar plaza y que las gacetillas de los periódicos y el vulgo han bautizado con el nombre de plaza de Cataluña” (Balaguer, [1886] 1982: 206).

 

Un lloc i una cronologia que, resumint les paraules d’Alberto del Castillo, ve a ser la següent. L’any 1860 s’aixeca al bell mig de la plaça la primera casa de l’eixample Cerdà. Barraques de titelles, fires, carpes de circ i teatres se n’instal·len a l’espai central entre 1870 i 1880. El 6 de juny de 1889 s’aprova, per Reial Ordre, la creació de la plaça de Catalunya. Comença una roda de plets i recursos d’expropiació als propietaris dels terrenys. El 1895 l’alcalde Rius i Badia decreta i ordena una campanya de neteja i enderroc de totes les barraques, carpes i terrasses que encara quedaven d’en peus (Del Castillo, 1945: 446). Seguidament, sis inacabables anys on la plaça resta com un desert sense urbanitzar. L’espai és un fanguer impracticable a l’hivern —us sona allò de can fanga?— i un no gens còmode núvol de pols durant l’estiu.

 

02_1902_Plaça Catalunya_AFB

 

Per acabar, l’any 1902, l’arquitecte municipal Pere Falquès enjardina la plaça traçant dues grans vies de vint metres que uneixen la rambla de Catalunya amb el Portal de l’Àngel, i el passeig de Gràcia amb la rambla; la resta s’ocupa amb magnòlies, plàtans i flors diverses. L’opinió pública anomena el nou espai com a la plaça de les escombres, un aspecte que mantindrà fins a ben entrat l’any 1924.

 

Amb tot aquest garbuix d’intervencions, el mes de juny de 1915 l’ajuntament de Barcelona reacciona i convida Puig i Cadafalch a realitzar un estudi d’urbanització de la plaça. El 1918 l’ajuntament li reclama els plànols de l’estudi i l’any 1923 es fa oficial l’encàrrec del projecte d’urbanització. Puig i Cadafalch consigna a la comissió de l’eixample, el març de 1924, les dues terceres parts del projecte. A partir d’aquí silenci administratiu. Puig i Cadafalch és un individu incòmode per a la recent imposada dictadura de Primo de Rivera, i és apartat violentament del projecte com també de l’organització i la urbanització de la futura exposició internacional de Montjuïc. La resposta de l’arquitecte és la publicació, l’any 1927 i a títol personal, del projecte complet estructurat segons tres volums: Comentaris, Comparacions i Projectes.

 

És en el tercer volum on Puig i Cadafalch disposa les setze làmines que expliquen el projecte definitiu. Però d’elles són les dues últimes, XLVIII y XLIX, les que contenen els únics dibuixos en perspectiva de la proposta. Res a dir. Cal guardar la imatge fins al final. Però una ràpida mirada als dos dibuixos provoca, com a mínim, certs dubtes sobre l’execució, el rigor i els interessos de qui els realitza.

 

2. Làm. XLVIII

 

03_La Plaça Catalunya_J Puig i Cadafalch_1927

 

Dibuixada originalment al carbó sobre paper Canson de 100×150 cm. (Arxiu Nacional de Catalunya: Fons Puig i Cadafalch), exhibeix una perspectiva aèria sobre la plaça. Un punt de vista elevat que permet intuir, almenys, fins a cinc illes de l’eixample. La perspectiva situa la plaça lleugerament desplaçada per sota del centre geomètric de la làmina, de manera que el focus d’atenció s’enquadra sobre els dos terços inferiors del paper. Tramvies i cotxes en moviment que envolten la plaça, i unes mínimes agrupacions de persones, acaben per configurar una imatge que s’esforça tant en mostrar la capacitat del projecte per esdevenir en realitat construïda, com en emfatitzar el sentit circulatori. El peu de la il·lustració allunya qualsevol dubte sobre el punt de vista utilitzat: “Perspectiva des del terrat”. En primer pla, un fragment del sòl del terrat sembla justificar el títol.

 

Unes paraules que permetran posar en dubte la construcció del dibuix. Qui hagi dibuixat Làm. XLVIII no compleix amb les normes bàsiques de la perspectiva. La línia d’horitzó situada a una alçada suficient com per poder veure els interiors de les illes de l’eixample ens assenyala, de manera immediata, tres detalls. Primer detall: el primer pla del suposat terrat des d’on es mira cap a la plaça; segon detall: la visió del tram sud del carrer que voreja la plaça; i tercer detall: la presència de la cúpula que corona un edifici situat al límit inferior esquerra de la làmina.

 

Aquestes visions són impossibles.

 

La vista aèria feta servir en la perspectiva permet visualitzar coses que les fotografies disparades des dels terrats i els balcons dels edificis que van construint el perímetre exterior de la plaça, no deixen aparèixer. Unes diferències poc atribuïbles a errors de geometria o matusseria del projectista i més sabent que Puig i Cadafalch impartirà, des de 1901 (ANC, capsa 162, Fons Puig i Cadafalch), les assignatures de Resistència de Materials i Hidràulica dins el programa de les quals inclou setanta nou lliçons de geometria descriptiva.

 

Una senzilla reconstrucció gràfica permet comprovar tot allò que hem dit:

 

04_superposició_Diego Navarro

 

Si sobreposem una elevació esquemàtica dels edificis que envolten la plaça amb el punt de vista utilitzat a la làmina analitzada, la conclusió és taxativa: l’àrea més al sud de la plaça queda oculta pels edificis que construeixen el carrer, i la cúpula de la cantonada hauria d’ocupar una posició més endarrerida. Les dades de la superposició elaborada ens donen més certesa: segons els paràmetres geomètrics, la perspectiva que Puig i Cadafalch inclou a la publicació se situa a cent metres d’alçada. No cal dir que no existeix en el perímetre de la plaça, passat, coetani ni futur, cap edifici d’aquesta alçada.

 

Si, com suposem, aquest desajustos no fan referència a la imperícia del dibuixant o a errors de precisió geomètrica, la pregunta es fa inevitable: amb quin objecte es deforma la perspectiva de Làm. XLVIII?

 

3. Làm. XLIX

 

05_La Plaça Catalunya_J Puig i Cadafalch_1927

 

A la segona làmina, de format i tècnica idèntiques a l’anterior, la línia d’horitzó se situa sobre el nivell de les copes dels arbres de la vegetació proposada. La construcció geomètrica no sembla, en aquest cas, menystenir les regles de la perspectiva. Sols la mirada de qui coneix els edificis representats podrà identificar alguna estranya confusió: la cúpula de grans dimensions que treu el cap rere l’edifici situat a l’esquerra de la imatge no hauria de ser-hi. Ni la posició ni la fesomia corresponen a la cúpula més pròxima amb què el teatre Coliseum, inaugurat el 1923 i projectat per Francesc de Paula Nebot, corona la coberta de l’edifici situat al carrer Cortes 595 —actual Gran Via de les Corts Catalanes. Una cúpula que, a més, presenta una dimensió sobredimensionada segons la distància a què se situa i que, en cas de ser real, hauria d’aparèixer igualment a la làmina anteriorment analitzada. Els edificis que acompanyen la plaça s’identifiquen fàcilment: començant per la dreta se situa l’Hotel Colón d’Enric Sagnier (1918), la casa Pich i Pon de Puig i Cadafalch (1921), la casa Agustí Manaut d’E. Mercader (ampliada 1920) i, en darrer lloc, l’edifici situat a la cantonada de Ronda Universitat amb plaça Catalunya. Ni els coronaments existents a la casa Agustí Manaut, ni les finestres de façana es corresponen al projecte executat.

 

La resta de làmina es completa amb vianants que passegen, descansen sobre els bancs d’algun fanal o conversen en grup reduït, a l’abric d’una línia d’arbres que voreja la plaça. Res crida l‘atenció si no es perquè la línia d’arbres torna a constituir-se en un recurs gràfic que, una vegada més, demana el nostre comentari: el recorregut circular dels arbres que abracen els límits de la plaça esdevé en estricta línia horitzontal dura i eixuta, que ultrapassa qualsevol intenció de constituir-se en fidel reflex de la vegetació; un fet que no assenyalaríem si no fos pel preciosisme amb què es dibuixa la resta d’elements de la plaça. A tot això s’afegeix l’opaca taca definida pels mateixos arbres: un dens color negre que anul·la qualsevol percepció del tram de façana que se situa rere d’ells. Uns arbres que, a la làmina anterior, també apareixen esbiaixats por un tall horitzontal emfatitzant el caràcter de barrera visual entre l’interior de la plaça i la ciutat exterior.

 

4. Una darrera consideració

 

“Cal només esperar que esclatin les flors, que els arbres creixin per a tenir la visió que no serà mai més que en el dibuix en què la perspectiva improvisa una imatge d’una realitat somiada. (Ls. XLVIII-XLIX)” (Puig i Cadafalch, 1927: 45). Amb aquesta sentència conclou Puig i Cadafalch la memòria que acompanya el projecte, i que mostra els arguments de l’arquitecte sota dos aspectes. Primer, situa dins el plànol d’allò il·lusori la imatge final del projecte; la perspectiva no respon a un muntatge automàtic, fruit de la definició prèvia d’uns plànols en planta i alçat, sinó que és una imatge autònoma. Segon aspecte, ens mostra l’anhel per visualitzar una imatge que mai no tornarà a repetir-se, que mai no tindrà una realitat on reflectir-se. Unes paraules de Puig i Cadafalch que, anys més tard, ressonen en l’afirmació de Erwin Panofsky: “la perspectiva és un ordre però un ordre d’aparences visuals, (…) retreure-li l’abandonament del «veritable ser» de les coses a favor de l’aparença visual, o retreure-li el que es fixi en una lliure i espiritual representació de la forma en comptes de fer-ho en l’aparença de las coses vistes no es més que una qüestió de matís” (Panofsky, 2010: 53).

 

Puig i Cadafalch ha repetit, en diverses ocasions, que en l’arquitectura és subjacent una pèrdua de sentit racional que li dóna origen; una afirmació que ens permet entendre el grau de matís —manipulació— a què Puig i Cadafalch sotmet les perspectives, tant des del punt de vista tècnic (Làm. XLVIII) com expressiu (Làm. XLIX), i que sembla manifestar aquesta idea de ciutat que l’arquitecte col·loca d’esquenes a l’eixample “que travessa barroerament la carn viva de la ciutat antiga destruint monuments interessants, encastant els seus quadrats de joc de dames en la vella estructura de la ciutat històrica” (Puig i Cadafalch, 1927: 14).

 

Podem arribar a aquesta qüestió desfent el camí recorregut. Si mirem de nou les dues perspectives que han estat objecte d’estudi observem com ambdues semblen realitzades segons tres sediments, segons tres alçades. Així, a Làm. XLVIII es separa la ciutat, la plaça, i la fictícia terrassa des d’on es realitza la mirada; tres franges ordenadores d’una composició que requereix d’una lectura separada: la ciutat nova o eixample, elaborada a partir d’una alçada suficient per posar en evidencia l’estructura d’una ciutat concebuda com la “cristal·lització d’un mineral” (Puig i Cadafalch, 1927: 11); la plaça, projecte de futur nucli social i representatiu de Barcelona; i el lloc des d’on és possible contemplar tot això. A Làm. XLIX, es repeteix de nou aquesta estructura d’estrats separats, aquesta vegada partir de la tècnica emprada: un cel indeterminat que homogeneïtza l’ambient; una geometria blanca, neutra, per als edificis; y un detall gràfic que permet valorar el grau de realitat amb què es representa el projecte. Tres capes, de nou, que no s’entrecreuen. Les perspectives fan ús d’una tècnica que utilitza, com si es tractés d’un muntatge, una configuració on no existeix intersecció d’unes parts amb les altres, sinó que se sumen, es juxtaposen com un collage horitzontal, on queda sempre ben definit el paper que juga cadascuna d’elles.

 

Des de les primeres obres de Puig i Cadafalch es percep una separació entre llenguatge i elements constitutius, entre l’ús de la història i la formalització arquitectònica que determina una solució sempre emparada en el muntatge d’estrats mai mesclats. És un mecanisme que impedeix llegir les seves obres sense poder evitar aïllar els elements que configuren les façanes o els interiors, amalgama d’ingredients que acaben supeditats a un decorat ceràmic unificador —façanes de la Casa Amatller (imatge 06), Casa Garí—, a un material que homogeneïtza —Casa Martí, Casa Serra, Palau del Baró de Quadras, a un emblanquinat de fons —Casa Macaya, Casa Trinxet—, etc.

 

casa-amatller-detall

 

Tal vegada sigui aquesta la veritable proposta de Puig i Cadafalch. Una resistència exercida des d’una manera d’entendre l’arquitectura on cadascuna de les parts, sempre autònoma, sempre elemental, rebutja qualsevol indici d’homogeneïtzació històrica, política i social.

 

* Guillem Carabí Bescós és professor de l’Escola d’Arquitectura de la UIC Barcelona, membre del Grupo de Recerca Història, Arquitectura i Disseny.

 

____________

 

Referències:

  • Arxiu Nacional de Catalunya. ANCI-737, Fons Puig i Cadafalch.
  • Balaguer, Víctor. Las calles de Barcelona. Madrid: Monterrey ed., 1982.
  • Del Castillo, Alberto. De la Puerta del Ángel a la Plaza de Lesseps: ensayo de biologia urbana, 1821-1945. Barcelona: Llibreria Dalmau, 1945.
  • Permanyer, Lluís. Biografia de la plaça de Catalunya. Barcelona: La Campana, 1995.
  • Puig i Cadafalch, Josep. La plaça de Catalunya. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1927.
  • Panofsky, Erwin. La perspectiva como forma simbòlica, Barcelona: IEC, 2003.