Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
A fons
Hormones + TIC + pornografia ambiental = ‘sexting’ adolescent?

Hormones + TIC + pornografia ambiental = ‘sexting’ adolescent?

En els darrers anys diferents estudis han mostrat que els adolescents no són aliens a la nova pràctica d’intercanviar imatges de contingut eròtic autoproduïdes, fenomen denominat sexting perquè prové de la contracció de sex i texting. Tanmateix, la notícia que va aparèixer el 25 de març passat a The Guardian sobre un estudi fet pel sindicat de professors del Regne Unit sembla que ha encès totes les alarmes: “Children as young as seven caught sexting at school, study reveals”. Francament, el fenomen, que en part és nou, no deixa de ser previsible i de tenir una explicació ben simple en el present context sociocultural.

 

En efecte, des de la psicologia evolutiva s’afirma que l’adolescència és una època d’inseguretat, experimentació dels propis límits i inestabilitat emocional. No és estrany, doncs, que en l’àmbit de la sexualitat els adolescents s’atreveixin –sobretot si no tenen els referents educatius necessaris– a protagonitzar conductes de risc. Juntament amb això, aquesta nova generació selfie viu en una societat visual, amb altes cotes de sensualitat —fins i tot “pornificada”—, en què la facilitat de les TIC ha posat les coses molt més difícils. Es podria dir que plou sobre mullat, ja que coincideixen en el temps la forta sacsejada hormonal, la proliferació del telèfon intel·ligent en la vida dels adolescents i una pornografia ambiental que genera un efecte mimètic en els menors.

 

En realitat, el sexting entre adolescents no deixa de ser el resultat natural de tres revolucions incontrolades (ens agradi o no): la revolució sexual, la revolució tecnològica i la revolució adolescent. Cadascuna d’aquestes ha comportat conseqüències negatives —és evident— i se’ns interpel·la com a societat a cercar límits o remeis als excessos que han generat. La revolució sexual va suposar un culte desmesurat al cos com a objecte sexual i el naixement d’una indústria pornogràfica cada vegada més deshumanitzadora. La revolució tecnològica, malgrat que ha suposat un avenç positiu indubtable, requereix els contrapesos necessaris en diferents àmbits (penseu en els dèficits d’atenció derivats d’un ús immoderat de les noves tecnologies). I es pot dir el mateix dels nous aires d’un model educatiu que va pretendre eliminar tota autoritat i posar al centre la càndida espontaneïtat de l’adolescent narcisista (que sempre progressa adequadament). Per descomptat que és positiu eliminar barreres, però no a costa de perdre el sentit de què és, en essència, educar.

 

El problema del sexting és que la societat actual rema amb tota la força en la mateixa direcció. Es pretén una llibertat il·limitada, naïf i sense riscos; jugar alegrement amb foc i no cremar-se mai, i practicar sexting sense exposar-se, quan les coses canvien, a xantatges de tota mena i altres situacions de victimització (altament predictibles). Encara que el legislador penal hagi tipificat com a delicte la difusió no consentida d’imatges derivades de la pràctica de sexting, cal un canvi cultural que, entre moltes altres coses, ensenyi el sentit dels límits amb pedagogia, fent visibles per endavant les conseqüències dels nostres actes. La llibertat irreflexiva té un preu altíssim que no compensa i tenim un repte enorme per endavant.

 

Em semblen necessaris dos apunts més. En primer lloc, s’ha d’assenyalar com a causa remota del sexting (però causa, al cap i a la fi) la pèrdua del sentit de privacitat en la societat actual i, especialment, dels nascuts digitals. La tendència a mostrar obscenament els sentiments a les xarxes socials ha desembocat, en un pas més enllà de la cultura de la imatge, en l’anomenada generació selfie. No pretenc ser excessivament negatiu, però ho hem posat difícil als nostres menors: el context empeny els adolescents a ser cada vegada més egocèntrics, emotivistes, narcisistes, impulsivament espontanis, desinhibits… En definitiva, les condicions ambientals i culturals són activament proclius que els nivells d’autocontrol siguin cada vegada inferiors. I aquesta seria la segona nota característica que volia apuntar: de la pèrdua de la intimitat s’arriba al desbocament sentimental i als baixos nivells d’autocontrol.

 

Sexting com a llindar de cibervictimització

 

“Ploro contínuament. Cada dia penso què faig aquí encara. Tinc una ansietat horrible”. Sens dubte, el relat del procés interior d’enfonsament d’Amanda Todd fins a la desesperació completa va provocar al seu dia un estremiment global (a finals del 2012). En el vídeo que va penjar a YouTube poc abans de suïcidar-se, l’Amanda relatava la història d’una mort a foc lent (però que va tenir un inici clar), mostrant una successió de petites cartolines en què va escriure el seu deteriorament progressiu mitjançant frases moltes vegades inacabades —no s’atrevia a verbalitzar com patia, ni tan sols a mostrar el rostre completament. En efecte, tot va començar quan als 12 anys un estrany amb qui es va posar en contacte per Internet li va demanar que li mostrés la seva intimitat corporal.

 

La història de l’Amanda va tenir un impacte enorme en els mitjans de comunicació i ja va ser una expressió clara del potencial destructiu que tenen les noves tecnologies en mans d’adolescents. I això que en aquell temps encara no existien diferents apps que, com Snapchat o d’altres, actuen a mode de precursor o precipitador de conductes irreflexives o juganeres.

 

L’extensió del sexting varia enormement entre el 2,5% i gairebé el 20%, depenent de factors diversos, però, sobretot, de com es defineixi aquesta pràctica. A vegades la conducta respon a una manera de flirtejar, per extravagant que pugui semblar; en altres ocasions, s’explica per l’imprudent estat d’experimentació contínua en què es troben els adolescents. Si bé en altres èpoques una relliscada d’aquestes característiques no anava a més, ara, amb el progrés de les noves tecnologies, sobretot quan aquestes estan tan a l’abast dels menors, tot es pot agegantar i accelerar fins a extrems insospitats. En el moment en què es comparteixen aquestes imatges, es perd el control sobre la pròpia intimitat sexual i la víctima queda exposada a l’ús malintencionat que pugui fer el receptor de la fotografia o imatge.

 

Als Estats Units fa temps que estan preocupats amb aquest fenomen. Després de l’aparició dels primers casos, els esforços per conscienciar els menors dels riscos associats al sexting s’han anat intensificant en els últims anys. Com diu una campanya de prevenció en aquest país: Strike a pose. Press send. Regret it forever. En una primera fase es van arribar a criminalitzar en algunes jurisdiccions els mateixos menors com a productors o receptors de pornografia infantil, cosa que va donar pas amb posterioritat a estratègies processals molt més temperades, i van acabar prevalent respostes de naturalesa educativa.

 

La història d’Amanda Todd va coincidir en el temps amb el que ha passat amb Olvido Hormigos a Espanya. En aquell temps algunes reaccions en diferents àmbits van ser sorprenents, ja que es va donar suport de forma ingènua, en nom d’una suposada espontaneïtat i alliberament de tabús retrògrads, a conductes d’alt risc, com s’ha demostrat. No obstant això, el cas d’Olvido Hormigos era radicalment diferent del d’Amanda Todd. No es tracta de culpabilitzar el comportament, si més no imprudent, de les víctimes de sexting, sinó de valorar la gravetat de la conducta de qui posa en circulació les imatges tot i el consentiment de la víctima. En aquest sentit, la protecció dels menors hauria de ser substancialment superior.

 

Doncs bé, poques setmanes després que sortís a la palestra mediàtica el cas Hormigos es va anunciar una enèsima reforma del Codi penal. Entre altres imitacions i addicions, l’Executiu va proposar modificar l’article 197 per cobrir els supòsits de violació de la intimitat de les persones en què les imatges o gravacions s’obtinguessin amb el consentiment de la víctima, i després es divulguessin contra la seva voluntat, quan la imatge o gravació s’hagués produït en un àmbit personal (en un domicili o en qualsevol altre lloc fora de l’abast de la mirada de tercers).

 

A primera vista podria semblar que s’estava reaccionant (un cop més) de manera populista i a cop de titular. L’1 de juliol del 2015 passat va entrar en vigor el nou article 197.7 del Codi penal. Sens perjudici que ja sigui el moment d’interpretar en profunditat el nou tipus penal —tasca en absolut senzilla, en la qual estic treballant, ja que la manera de tipificar aquest nou delicte presenta nombrosos inconvenients—, des del punt de vista de la prevenció s’hauria de treure tot el rendiment possible a aquesta nova figura de delicte. I en aquesta empresa tindrà un paper importantíssim el sector educatiu i la indústria tecnològica.

 

* El Dr. José R. Agustina és director del Màster en Ciberdelinqüència i professor de Dret Penal a UIC Barcelona.