Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Wellington, Regne Unit
Cristina Naqui - Infermeria, 2014
“Atrevir-se a sortir de la pròpia zona de confort és una aventura fascinant”

“Atrevir-se a sortir de la pròpia zona de confort és una aventura fascinant”

La Cristina Naqui va acabar el Grau en Infermeria a UIC Barcelona l’any 2014. Gràcies a la seva empenta, va marxar a Chester (Regne Unit) amb la Mariona Moix, amiga i companya durant el Grau. Totes dues van trobar feina al mateix hospital, però la Cristina va marxar a Wellington per estudiar-hi, i és on viu actualment. Ens explica la seva experiència.

 

Actualment estudio el que a Espanya equivaldria a la residència per ser llevadora. Sempre he volgut dedicar-me a això i a UIC Barcelona em van ajudar a creure en mi mateixa com a professional. La confiança que em mostraven ha servit d’empenta a l’aventura que estic vivint.

 

El curs de llevadora són 18 mesos. Són estudis remunerats: faig un dia de classe a la setmana —ens posen molta feina— i pràctiques tres dies a la setmana, però en torns de 12 hores. Vaig rotant per diferents plantes: prenatal, postnatal, UCI neonatal, etc.

 

Durant l’últim mes del curs pots escollir fer pràctiques a qualsevol lloc del món que compleixi uns requisits imposats per la universitat. La meva intenció era marxar a Nova Zelanda. Allà les llevadores estan molt reconegudes per promoure el part natural, però em demanaven molta documentació, i finalment marxaré a les Filipines el febrer del 2017.

 

Allà hi ha una mitjana de quaranta parts al dia. Fins i tot pots tenir dues pacients per llit! A més, és un destí on no tenen tants recursos com els que estem acostumats a veure. Això em pot servir per entendre d’on venim i m’ajudarà a estimar encara més aquesta professió.

 

Ja fa dos anys que sóc al Regne Unit i encara veig lluny tornar a Espanya, tot i que no tinc plans a llarg termini. És una concepció del temps que només qui ho viu ho pot entendre. Hi ha dies que et semblen un any i anys que et semblen dies. La primera vegada que ets lluny de casa tot és diferent: l’idioma, la cultura, el clima… és un cop dur. A més, assumeixes moltes responsabilitats.

 

El que em va donar força per continuar endavant va ser el fet d’adonar-me que a tothom que coneixia quan vaig arribar li passava el mateix. Al cap i a la fi tot són experiències que es van adquirint i et fan més forta. L’ideal és venir amb la ment oberta i gaudir de tot el que et vagi passant: riure’s d’un mateix, prendre’s les coses amb humor o bé imaginar que els dies de pluja són dies al Carib!

 

Pel que fa al nivell de vida, no em puc queixar. Això sí, l’habitatge és força car. I s’ha de pagar fins i tot per la televisió. A més, tots els aliments d’importació, bàsics i comuns a Espanya, són molt més cars: com la verdura, la fruita o el peix.

 

A partir d’ara toca continuar treballant amb força. Ja veurem què passarà el dia de demà. La vida dóna moltes voltes i no sabem mai on es pot acabar triomfant. Marxar a l’estranger és necessari? Bé, si el que es vol és un contracte indefinit de 37,5 hores setmanals, a Espanya no es troba. Però depèn del que cadascú busqui a la vida. El meu consell és: no tingueu por d’equivocar-vos, perquè fins i tot dels errors se n’aprèn. Pot semblar un tòpic, però és real. Tenim por de l’error i no ha de ser així. La vida és un regal d’aprenentatge constant i atrevir-se a sortir de la pròpia zona de confort és una aventura fascinant.