Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Cambridge, Estats Units
José Ahedo - Arquitectura, 2005
“L’important és treballar dur en la millor opció que sorgeixi en cada moment”

“L’important és treballar dur en la millor opció que sorgeixi en cada moment”

José Ahedo (Arquitectura 2005) va néixer al País Basc i es va criar a Navarra. Va estudiar Arquitectura a UIC Barcelona. Després de graduar-se, va col·laborar en diversos estudis d’arquitectura a Barcelona. El 2010 va acabar el Màster en Arquitectura a la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard. Ara, ens explica, viatja “pel món fent una investigació sobre disseny i espai domèstic en sistemes rurals ramaders”, després d’haver rebut el Wheelwright Prize 2014.

 

Vaig decidir estudiar arquitectura sense saber gaire bé què triava, i vaig trobar un univers apassionant. Des del principi em va fascinar el fet que es tracta d’una disciplina híbrida, és a dir, que requereix tant d’un component artístic com d’un component tècnic. I en un món tan específic com l’actual, aquesta confluència entre art i tècnica serà cada vegada més important en l’aspecte formatiu i en el professional.

 

Vaig tenir molta sort d’estudiar a UIC Barcelona. Hi vaig trobar una escola que feia els primers passos, cosa que tenia uns avantatges enormes. Treballàvem sempre en grups petits i tot era molt proper, tant entre els alumnes com amb el professorat, format per uns professionals brutals. A més a més, a tot això calia sumar-hi un optimisme generalitzat pel que allà s’estava gestant. El 2000 va ser un gran any per aterrar a UIC Barcelona.

 

En acabar la carrera, vaig trobar feina en un despatx d’arquitectura al cap de dos dies, literalment. Però sóc conscient que la situació ha canviat per als qui s’acaben de graduar, que tenen davant seu un escenari molt més complex. Encara que no tot és negatiu per a ells: han d’estar atents a possibilitats laborals menys convencionals, que n’hi ha, per convertir el que pogués semblar un llast en una oportunitat de sortir del cànon d’aquesta professió.

 

De fet, ni tan sols cal que els projectes d’un graduat en Arquitectura estiguin completament relacionats amb aquesta disciplina. Almenys jo ho sento així. I és que aquesta és la gran bellesa del món en què ens movem, que no cal dedicar-se específicament al que un s’hagi preparat per fer o estar lligat a un lloc concret. S’ha acabat, almenys en una part del planeta, el paradigma de “si el teu pare era ferrer, tu seràs ferrer tota la teva vida”.

 

D’altra banda, el fet de trobar la meva primera feina tan aviat no va respondre a cap cosa planificada. Ni feia plans de futur llavors ni els faig ara, perquè sempre he considerat que el que és adequat és treballar dur en la millor opció que hagi sorgit en cada moment. Si no, t’acabes encasellant, ja que de manera gairebé inconscient acabes fent sempre el que és més fàcil per a tu. Per això, la meva idea és la de tenir diverses “vides professionals”; en la meva llista de possibles projectes futurs hi ha en aquest instant 137 entrades.

 

Ara estic viatjant pel món fent una investigació sobre disseny i espai domèstic en sistemes rurals ramaders, una oportunitat que va sorgir arran de guanyar el Wheelwright Prize el 2014. Malgrat que des del segle XIX, a causa del procés global d’urbanització, el camp és un gran oblidat, es reposicionarà de nou i passarà a ser un dels grans protagonistes de la mecànica global i hauria de ser-ho també de l’arquitectura. Això té una explicació: al segle XXI hi haurà la necessitat d’alimentar nou mil milions de persones.