Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Filadèlfia, Estats Units
Marta Franco - Medicina, 2015
“Sens dubte, la il·lusió és el motor que ens mou”

“Sens dubte, la il·lusió és el motor que ens mou”

Marta Franco (Medicina’15) ha passat un any a Filadèlfia, als Estats Units, aprenent sota el guiatge de traumatòlegs del Rothman Institute. Ha apreciat l’alt nivell mèdic que té el país i s’hi ha sentit molt acollida: “Ràpidament vaig ser acceptada i integrada, això va fer que la feina es fes amb vertadera passió”. Ara està estudiant per tornar a presentar-se a l’examen del MIR i poder dedicar-se a la seva especialitat.

 

Un cop fet el MIR, no vaig treure la nota suficient per fer l’especialitat de traumatologia. Com que aquesta és la que realment vull fer, vaig decidir buscar opcions professionals que m’ajudessin per al futur alhora que tornava a estudiar per al proper examen del MIR. Em vaig plantejar mirar opcions fora d’Espanya per poder ampliar els meus coneixements.

 

A través de diverses fonts properes, vaig contactar amb el Dr. Eric Smith, cirurgià ortopèdic especialista en pròtesis de maluc i genoll. És part del Rothman Institute, un centre de traumatologia amb el nombre més alt d’investigacions publicades al món. Té la base a Filadèlfia, però amb centres a altres estats. Després de diverses entrevistes em van oferir la possibilitat d’anar a fer-hi una estada. Com que tenen un equip de més de 100 traumatòlegs, operen en diferents hospitals.

 

Jo vaig estar al Thomas Jefferson Hospital, al centre de la ciutat; al Riddle Hospital, a Media, i al Surgical Center, a Limerick. Al primer vaig conèixer la Dra. Antonia Chen, una de les responsables del Departament de Recerca del Rothman Institute juntament amb el Dr. Javad Parvizi i el Dr. Camilo Restrepo. També vaig tenir l’oportunitat de treballar amb el Dr. Fabio Orozco a la seu d’AtlantiCare, a Atlantic City, a l’Estat de Nova Jersey. He pogut gaudir plenament de la traumatologia, i aquests mesos han estat un petit avanç del que m’espera en el futur.

 

Aquesta temporada als Estats Units m’han donat una perspectiva diferent de la traumatologia. La trobo fascinant i per a mi el més important ara és tenir l’oportunitat d’aplicar els meus coneixements a Barcelona un cop aconsegueixi entrar a l’especialitat. A Filadèlfia, els residents tenen l’oportunitat d’aprendre treballant amb els pacients des del primer dia; espero que a Barcelona pugui fer el mateix. L’important és gaudir de tot el que es fa a cada moment. Això és el que personalment més m’omple.

 

D’altra banda, estar tant de temps fora m’ha permès comparar diferents maneres de treballar i gaudir del nivell d’especialització dels Estats Units. Poder estar amb professionals d’un nivell tan alt és un al·licient per intentar formar part el dia de demà d’algun col·lectiu similar. M’encantaria poder-ho fer a Espanya, però el destí és el que ens marca molts cops el camí.

 

Això sí: durant aquest temps, he notat diferències entre la medicina d’Espanya i la dels Estats Units. Començaria per les tècniques i continuaria per l’especialització, cosa que directament ens porta a l’efectivitat i a l’eficiència.

 

El que més em va impactar va ser el clima de treball. He tingut l’oportunitat de conèixer diferents hospitals i equips quirúrgics aquí a Espanya i hi ha molta més distància entre els membres de cada equip que la que vaig poder trobar-me als Estats Units. Ràpidament vaig ser acceptada i integrada, i això va fer que la feina la fes amb vertadera passió.

 

En realitat, no recordo des de quan em vaig inclinar per la medicina. Jo diria que sempre n’he estat una apassionada: ajudar la gent que m’envolta és molt gratificant. Potser als onze o dotze anys em va entrar la curiositat per aquesta professió i m’he anat omplint d’il·lusió. De fet, el pare sempre diu que la il·lusió és el motor que ens mou, i crec que és cert. La il·lusió per conèixer i intentar millorar a poc a poc i dia a dia per a mi és un al·licient. Sempre he sentit a casa que he de ser feliç fent el que sigui, i realment m’apassiona poder dedicar-me a això. No em penedeixo de res, des de l’elecció de la universitat en què volia estudiar fins avui.

 

I aquesta il·lusió em va portar a UIC Barcelona, que em sembla que amb poc temps ha adquirit una gran reputació. És aquí on vaig pensar que podria complir el somni de llicenciar-me en Medicina amb una gran experiència. Però no em va pas ser fàcil: vaig intentar venir el primer any que es va crear la Facultat, però vaig haver d’esperar-me un curs més. Durant aquell any d’espera vaig aprofitar per cursar el Grau en Tècnic de Laboratori en Anàlisis Clíniques.

 

Ara, amb una mica de perspectiva, veig que una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta universitat és la filosofia del professorat, quant al tracte amb l’alumne. Això no es troba a totes les institucions. Li dona un nivell de qualitat humana molt bo que ja es comença a reconèixer en l’àmbit internacional.

 

I, a partir d’ara, continuar creixent. El meu repte és poder exercir d’una manera digna aquest meravellós ofici de traumatòloga, poder estar a prop de la meva família i en l’entorn al més humà i productiu possible. I, després, intentar millorar aquesta nostra professió, dia rere dia. Crec que amb mínims esforços es podria orientar d’una manera més productiva la dedicació dels professionals a un ofici amb tanta càrrega vocacional com és el nostre. Si dic la veritat, m’agradaria sopar amb els responsables de la sanitat d’aquest país per parlar-ne. En aquests moments, parlar del MIR segur que suposaria molt de temps d’aquesta hipotètica xerrada.