Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Moscou, Rússia
Sergio Andrés Pérez - Humanitats, 2003
“La realitat ha superat la ficció. He vist coses que no m’hauria imaginat mai”

“La realitat ha superat la ficció. He vist coses que no m’hauria imaginat mai”

Sergio Andrés Pérez, abans de començar a voltar pel món, va estudiar Humanitats a UIC Barcelona. Després de graduar-se, el 2003, estudiant alhora filosofia i rus i passant els estius a Ucraïna en projectes de cooperació, va fer de tot: “Només llicenciar-me vaig marxar a fer frens en una cadena de muntatge. També vaig estar a l’aeroport del Prat descarregant un avió a les sis del matí, però l’educació m’atreia, i quan em va sorgir la possibilitat de fer classes a Sant Petersburg me n’hi vaig anar amb quatre duros i para de comptar”. També ha escrit un llibre, Vladímir Putin. El seductor de la nueva Rusia, una obra “amb molt d’humor i informació verídica”.

 

La meva mare diu que un dia a classe, quan em van preguntar què volia ser de gran, vaig respondre que fantasma. Però, tot i que cada any apareixen graus i màsters d’allò més estranys, el de fantasma encara no existeix. Vaig decidir, doncs, tirar per les lletres: m’apassionava llegir i era un desastre amb els números. No em veia quatre anys estudiant història, literatura o llengua. M’atreien diverses disciplines, així que em vaig decidir per Humanitats: aprens poc de moltes coses.

 

Vaig voler estudiar a UIC Barcelona perquè era un projecte nou i m’atreia: no hi ha tants alumnes com a la pública i això permet un tracte més personal amb els professors. Vaig tenir un tracte especial amb Carlos Pujol. Estudiar literatura amb ell em va canviar la manera de veure les coses. Va ser un amic, a més del millor professor que he tingut mai: gaudíem parlant de literatura com nens amb una pilota i vèiem el món universitari amb el mateix desencís.

 

Actualment, la meva vida professional depèn bastant de factors aliens a mi. Ensenyar m’agrada, tant a petits com a adolescents o universitaris. Ens ho passem bé, ells aprenen i jo també. Fins i tot també m’agradaria ser mestre en circs ambulants, dins d’un programa que impulsa la mateixa Administració. Valoro la possibilitat d’anar-me’n a Tailàndia com a docent amb el Ministeri d’Exteriors o a Rússia amb la Generalitat. Però només llicenciar-me, me’n vaig anar a fer frens en una cadena de muntatge.

 

No tinc gaire clar on he arribat o on sóc, però sí que sé que si fa nou anys m’haguessin dit tot el que em passaria a l’estranger, no m’ho hauria cregut. La realitat, en el meu cas, ha superat la ficció. He vist coses que no m’hauria imaginat mai. El millor va ser el segon dia que passava a Sant Petersburg, quan prenia una cervesa amb un amic en un parc i vaig veure un grup de persones que discutien. De sobte, un va treure una pistola i va apuntar al cap d’un dels altres. Recordo que tot el parc es va girar, ho va mirar i es va tornar a girar passant de tot. Va guardar la pistola, van riure i van continuar brindant junts.

 

Sóc un rodamón. No només he estat a Sant Petersburg. Potser em deixaré algun país, però he estat a Geòrgia, Armènia, Holanda, Alemanya, Itàlia, Suècia —allà vaig entrar en coma unes hores després de caure a casa d’un amic—, França, la República Txeca, Macedònia, Letònia, Lituània, Cuba, Polònia i Ucraïna. Vaig visitar la capital d’aquest últim país el març del 2014. La plaça central estava rebentada, no hi quedava ni una rajola. Tot era terra fosca, feia pudor de pneumàtic cremat. La gent, abrigada, xerrava, cantava i passava l’estona jugant a ping-pong. M’hi vaig sentir molt bé. Em va semblar que allò era la vida, sense l’atrezzo que normalment cobreix els llocs. Aquell caos em va semblar molt més real que l’ordre aparent d’altres indrets. De tot arreu on he estat és el que més m’ha agradat. La gent estava extraordinàriament contenta! Suposo que ja han arreglat la plaça i la il·lusió s’ha anat apagant.

 

He viatjat molt. Crec que cal sortir del teu país per estabilitat mental. En tot cas, sortir-ne per treballar, però, en el fons, tant se val, tot es redueix a si t’agrada la feina o no. A tots els qui esteu a punt de graduar-vos, us diria que el més pràctic és aprofitar la il·lusió postuniversitària per embarcar-vos en projectes com més bojos millor: solen ser dels que més s’aprèn. Però també us diria que no us prengueu gaire seriosament el meu consell.