Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Art
La Casa Gralla

La Casa Gralla

Les vicissituds del patrimoni

 

La Casa Gralla estava situada al carrer de la Portaferrissa i va ser una de les més admirades de Barcelona, per l’ornamentació escultòrica renaixentista que des del segle XVI embellia la façana. Malauradament, es va enderrocar l’any 1856.

Casa Gralla

 

L’edifici pertanyia, des de principis del segle XIV, a la família Desplà. L’any 1506, Anna Desplà es va casar amb Miquel Joan Gralla, alt funcionari reial, i el 1518 el matrimoni va dur a terme una reforma de l’edifici, estimulada per la concessió a Gralla del privilegi de cavaller. Aquests són uns treballs documentats, pels quals els consellers de Barcelona atorgaren a Gralla pedra de Montjuïc i aigua de la conducció pública, però no es té notícia de la façana.

 

Cap al 1531, el fill, Francesc Gralla Desplà, es casà amb Violant d’Hostalric-Sabastida. Potser fou aleshores quan es va fer la reforma de la façana i es va ornamentar amb un magnífic repertori “a la romana”, és a dir, a la manera renaixentista, poc vist a Barcelona en aquell moment. L’escut a la part superior de la porta (Gralla-Desplà-Hostalric-Sabastida) sembla confirmar que la reforma devia dur-se a terme aleshores. No hi ha informació sobre l’escultor que la va fer, tot i que sabem que Pedro Fernández treballà a la casa (però va morir el 1520) i el nom de Damià Forment es repeteix en la historiografia, però sense base documental.

 

Al segle XIX la casa estava en mal estat i pertanyia als ducs de Medinaceli, que la tenien llogada. Josep Martí i Fàbregas la va comprar, juntament amb altres finques veïnes, per enderrocar-ho tot i obrir un nou carrer entre Portaferrissa i Canuda amb finalitats especulatives. Els enderrocs començaren el juliol del 1856. Com que la premsa i els barcelonins se’n feren ressò, Josep Xifré Downing (1822-1869), fill de l’indià, va comprar les pedres de la façana i del pati interior amb la intenció de refer la Casa Gralla en una finca que tenia a Sant Martí de Provençals, on ara hi ha l’Hospital de Sant Pau.

 

L’intermediari en l’operació i encarregat del desmuntatge i trasllat de les pedres fou l’arquitecte Elies Rogent. Aquest va aixecar un plànol complet, actualment desaparegut, i va elaborar un estudi acurat de l’edifici per reconstruir-lo.

 

Malauradament, aquest trasllat no fou acurat i les pedres es van guardar en diferents llocs: unes en un local prop del claustre de Santa Anna, altres al baluard de la muralla del carrer dels Tallers i les últimes van arribar a la finca dels Xifré, a Sant Martí de Provençals. La mort sobtada de Josep Xifré Downing, el 1869, va fer que el projecte de reconstrucció de la Casa Gralla quedés en no-res.

 

A poc a poc, les pedres restants van quedar en l’oblit, com es pot seguir a través de la premsa, i es van dispersar: el col·leccionista Francesc Santacana va comprar la llinda de la porta principal, que va trobar amuntegada entre d’altres en les obres que es feien al tren de Sarrià, prop de l’antic baluard de Tallers, i la va portar a l’actual Museu de l’Enrajolada, de Martorell. Albert Coll va endur-se algunes llindes de portes interiors a la Torre Pallaresa de Santa Coloma de Gramenet, on encara es poden veure, com a llindes o convertides en llars de foc: són fàcils de reconèixer, ja que porten l’escut Gralla-Desplà-Hostalric-Sabastida. Sabem que les pedres del baluard de Tallers van anar a parar a l’escullera del port com a runa.

finestres casa gralla

 

Ara bé, entre aquestes hi havia les de la façana? Què va passar amb les que eren al local prop de Santa Anna? Hi ha moltes incògnites que desgraciadament continuen sense resoldre’s.

 

Després de la mort de Josep Xifré Downing, el fill, Josep Xifré Hamel, es va voler desfer de les pedres que tenia a la finca de Sant Martí de Provençals. Havien passat 25 anys des de l’enderroc de la Casa Gralla, així que les va vendre al marquès de Brusi, que les va comprar pensant que eren les de la façana, i amb la idea de reconstruir-la. Quan l’arquitecte encarregat del projecte, August Font, va estendre-les a terra, va veure que no corresponien a la façana, sinó al pati interior. Així, Font va haver de reconstruir el pati interior com a pavelló independent al jardí de la finca del Marquès a Sant Gervasi, l’any 1881.

 

El 1907 la filla del marquès, Maria Josefa Brusi, va enderrocar la casa paterna i va demanar a Font que li construís la casa al voltant del pati de la Casa Gralla. Però el 1959 els descendents de Brusi van vendre’s els terrenys i el pati es va desmuntar i guardar en un magatzem a Cornellà del Llobregat. La família va intentar vendre’l a l’Ajuntament sense èxit i el 1964 hi va haver alguns intents infructuosos de declarar-lo monument local historicoartístic, segurament per evitar que fos venut a l’estranger.

 

A principis del 1990, després d’estar 31 anys al magatzem, les pedres es van vendre a una empresa constructora malaguenya, que les va traslladar a la Costa del Sol. Cinc anys després, continuaven sense muntar i l’empresari argentí Herberto Gut va passar a ser propietari del pati. Aquest va confiar-ne la reconstrucció a l’arquitecte Octavio Mestre dins la seu de Prosegur, al polígon Pedrosa de l’Hospitalet de Llobregat. El pati és allà des del 1996, declarat Bé Cultural d’Interès Local.

 

Aquesta és la història del periple de la Casa Gralla, de la qual, malauradament, encara existeixen moltes incògnites. Tot i que el pati s’ha conservat fins als nostres dies i ara està protegit, la desaparició de la façana mostra la poca cura que es tenia amb el tractament del patrimoni i el desinterès de les institucions i particulars en aquest assumpte. Avui dia encara es desconeix quin destí tindrà el que podríem dir que fou l’exemple més important del Renaixement a casa nostra. Esperem que la recerca, que continua, pugui donar fruits en algun moment.

 

* Judith Urbano Lorente és directora del Grup de Recerca Història, Arquitectura i Disseny (GRHAD), de l’Escola d’Arquitectura de UIC Barcelona.