Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
Buscant la Dory: Pixar, de nou

Buscant la Dory: Pixar, de nou

Hi ha dues maneres de fer seqüeles de pel·lícules. Bé, segur que n’hi ha d’altres, però generalitzant una mica, crec que amb dues n’hi ha prou. El prototip de la primera seria Sol a casa 2 o, fins i tot, la darrera entrega de Star Wars: tens una història que ha estat un bomba de taquilla i, per tant, cal aprofitar l’empenta per fer una mena de remake canviant ambients i personatges, afegint-hi efectes especials més espectaculars —si ho demana l’evolució cinematogràfica—, i ho pintem d’una història nova. Fins i tot, si no hi poses el número al final, millor…

 

L’altre model és el que —amb més o menys encert, cal dir-ho tot— ha practicat ja unes quantes vegades Pixar: tinc una pel·lícula de gran èxit de crítica i de públic, però la deixaré reposar i esperaré a tenir una ALTRA gran història. No és un remake, sinó que vull aprofitar els personatges ja coneguts per explicar-ne la història. I, si em convenç, ho faig. Si no, es queda aquí… I aquí han estat, esperant en el bagul dels records, dos grans èxits com Els increïbles —que tindrà la seqüela el 2019— i la que ens interessa: la història d’en Nemo, en Marlin i la Dory, que va veure la llum el ja llunyà 2003, reneix avui amb la increïble —mai millor dit— Buscant la Dory.

 

Ja fa un any de l’aventura per la qual van haver de passar en Marlin i la Dory per trobar en Nemo. Viuen tranquil·lament, però la diminuta memòria temporal de la Dory va fent de les seves; amb petits flaixos va recordant moments molt concrets de la vida passada que li diuen que té família: un pare i una mare que potser esperen que torni… a l’altra banda de l’oceà, a Califòrnia. Però aquest és un viatge al qual no pot fer front tota sola. Tot i que en Marlin —tan poruc i sobreprotector com el coneixem— no està disposat a tornar a passar per una altra aventura semblant… Algú es pot no deixar vèncer per un cor amb aletes com la Dory? Dit i fet.

 

I Pixar va sorprendre una altra vegada: ens fa gaudir d’una història que jo no anomenaria seqüela.

 

Des del minut u, aquests grans ulls —a l’altura del cor— d’una Dory nena et mantenen atrapat a la butaca i, a partir d’aquí, la història corre ràpid. Per descomptat, tornem a trobar-nos amb personatges de la primera entrega, com les tortugues marines, la rajada mestre o els companys d’escola d’en Nemo, però aquesta vegada coneixerem antics amics de la Dory —que, per descomptat, ella no recordava—: una balena beluga i un tauró balena, o el simpàtic rondinaire pop Hank, uns lleons marins, un ocell malgirbat… Com succeïa en la magistral Toy Story 3 hi ha molts personatges secundaris que entren en joc per al gran clímax, però aquesta vegada, alguns —malgrat la condició de secundaris— estan molt ben perfilats. No és treure mèrit a la tercera part de Toy Story —sens dubte superior—, però es veu que els de John Lasseter han madurat i Andrew Stanton —guionista i director— se supera, després de la maldestra ensopegada de John Carter.

 

I el fet de crear un capítol nou —que d’això es tracta a Buscant la Dory— té una part bona, que és que parteixes d’uns personatges ja coneguts i que, per tant, l’espectador ja sap com són. Així, la història va de seguida per feina, no s’està per orgues. I, a més, aquí tampoc no es perd en el guió: és clar, ben embastat i tancat. Un deu.

 

En la qüestió tècnica també se superen. Amb Buscant en Nemo Pixar tenia el repte de fer real l’aigua de l’oceà. Ho van aconseguir. Aquí, els surt brodat. I, per dissipar qualsevol tipus de prejudici referent a això, primer et mostren el magnífic curtmetratge Piper, d’Alan Barillaro —animador que ha treballat en uns quants dels grans films de la companyia—, amb el qual Pixar treballa l’impressionant fotorealisme.

 

Els números no han començat gens malament per a la companyia: l’estrena animada més gran de tots els temps. Però amb això no n’hi ha prou: Minions també va ser un gran èxit de taquilla i, en canvi, és molt lluny de ser una obra mestra. El millor de Buscant la Dory és que passa a ser una de les grans de Pixar. Per això, us dic una de les frases clau de la pel·lícula, en anglès: You did it!

 

L’haureu de veure per saber per què…