Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
Coco: obra mestra a tot color

Coco: obra mestra a tot color

Coco és una gran pel·lícula; és una explosió d’imaginació, al servei d’una gran història. Sé que es començar pel final, però s’ho mereix.

 

Així és. Pixar ha tornat a donar en el clau, amb un conte –una faula, diria jo– molt original, emotiva i profunda que demostra que els de la companyia juguen en una altra lliga. No perquè les dinou pel·lícules que han realitzat siguin perfectes –tres o quatre no tenen el nivell que es podria esperar–, sinó perquè al llarg dels seus ja més de trenta anys han estat capaços de trencar-se el cap per explicar-nos històries molt “reals” dins dels seus fantàstics mons fantàstics…; i perdó per la redundància (que en realitat, penseu-ho bé, no ho és…).

 

Coco és una pel·lícula plena de música i de color. Però no és, com he llegit en algun lloc, una imitació dels clàssics de Disney, on els personatges dialogaven cantant. Aquí, els protagonistes canten, com qui llegeix un llibre en veu alta, o declama una poesia, o representa una obra de teatre…; és part del guió, també, però no del diàleg. Tècnicament, els dos casos serien música diegètica, però hi ha diferència. Potser és només qüestió de matisos.

 

I explico això perquè Coco és una pel·lícula diferent al que ha fet fins ara Pixar, en la qual la música –diegètica– juga un paper molt important.

 

Miguel, un nen mexicà de 12 anys, desitja, per sobre de qualsevol cosa, cantar i tocar la guitarra com el músic més famós de Mèxic, Ernesto de la Creu, mort accidentalment en una de les seves actuacions. El problema és que a la seva família està prohibit, fins i tot, taral·lejar qualsevol cançó: el rebesavi va deixar enrere dona i filla (Coco), marxant de casa amb la seva guitarra, pel que pensen que la faràndula només crea gent egoista. Però Miguel porta la música a les venes, i no entén per què són els únics mexicans que no canten absolutament res. La inquietud que té és tan majúscula que, sense saber molt bé com, acaba al món dels morts, on coneix els seus avantpassats i descobreix coses que mai hagués imaginat. Tot això, durant el Dia de Morts.

 

El més valent de Coco és com han aconseguit traslladar a dibuixos animats la visió optimista de la mort segons les tradicions mexicanes. Diu Gael García, veu d’Héctor (en anglès i en castellà-mexicà, la mateixa per a tot el món hispà), que la temàtica de la pel·lícula és la mort i la família. I així és que, al més pur estil de les figures de Pesadilla antes de Navidad, els esquelets del món dels morts són simpàtics i molt familiars: perquè la família torna a ser aquí –com marca del toc Pixar– valor fonamental (alguns titllen aquest punt, no sé per què –o potser sí que ho sé…–, com un defecte de la companyia), però també perquè el que hi passa, a tots ens és molt familiar. Tothom vol recordar als seus parents difunts, no oblidar-los, per, d’alguna manera, fer-los encara presents en les nostres vides. I és, precisament aquest record, el que els “retorna” a la vida durant un dia, entre l’1 i el 2 de novembre de cada any.

 

Tot és alegria a Coco. Explosió de color, especialment en el món dels morts. Però alegria real: que no és incompatible amb les llàgrimes o amb les empipades. Aquí, l’espectador riu i plora; es revela amb Miguel, però després, com ell, també acaba entenent les coses; i s’enfada amb els que no són tan bons, o els que semblen bons, i després no ho són, que molt bons són, també, els girs que té el guió de Coco.

 

Compte Lee Unkrich que va tenir por quan li van encarregar realitzar Toy Story 3: “Vaig témer passar a la història com el creador del lliurament dolenta de la trilogia”. No només no va ser dolenta, sinó que va suposar un autèntic punt i final a una de les millors trilogies de la història del cinema. El que alguns hem defensat com una llarga pel·lícula de tres capítols… Passat aquest èxit, va decidir crear una nova història per parlar d’una cosa que li cridava l’atenció, el Dia de Morts. Aquest és el temps que van trigar per a la nova pel·lícula ell i la seva col·laboradora com a productora Darla K. Anderson.

 

Sis anys, durant el qual es va incorporar, com a codirector, el californià d’ascendència mexicana Adrián Molina. Sis anys, un temps que, com bé va dir recentment Christopher Nolan, són la millor basa per crear bones i grans històries. De fet, el normal en Pixar és dedicar 4-5 anys a cada pel·lícula. Per Coco, van estar-ne sis, cosa que la fa, també, estudiada i molt original, repeteixo, tot i que, durant aquest temps s’estrenés El libro de la vida (2014), l’única semblança amb la qual és l’ambientació mexicana del Dia de morts. Fins i tot, el mateix director anima veure la de Pixar:

 

 

Coco és, doncs, una pel·lícula fantàsticament real. Amb ànima. Com, gràcies a Déu, ens tenen acostumats els de Pixar. Espero que ens permetin dir el mateix les pròximes Els Increïbles 2 i Toy Story 4 (de la qual, per cert, no les tinc totes).