Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
La història com a guió

La història com a guió

Davant la lectura d’un títol com Todo el Dinero del Mundo (Ridley Scott, 2017), traduït literalment de l’original, sembla que l’espectador està convidat a veure la pel·lícula per poder completar aquest sintagma nominal. Com si tornéssim a la infància, quan acabàvem les frases tot jugant, o continuàvem la història iniciada per altres. Recorden? Viatges amb tren, cotxe o autobús, eren l’escenari perfecte per entretenir-se, divertir-se i desenvolupar determinades capacitats. I segueix sent així. Tanmateix, gràcies a una infinitat d’aparells electrònics, ara podem portar el cinema a tots aquests llocs. I continuem entretenint-nos, divertint-nos i desenvolupant capacitats…, però deixant de banda els jocs verbals. És una llàstima i, paradoxalment, un motiu per celebrar. Molt propi del progrés, que a tots ens deixa un regust agredolç. Perquè sovint deleguem en tercers la nostra responsabilitat d’educar, però no calen tots els diners del món per a què el cinema ens acompanyi.

 

Així que, si hem de delegar, potser millor que sigui Sir Ridley Scott. Després de 80 anys observant aquest món, unes 30 pel·lícules realitzades i grans conegudes com Blade Runner, Thelma & Louise, Gladiator i la més recent The Martian, bé es mereix el nostre respecte i confiança. A més a l’any 2017 va fer acte de presència amb dues aportacions més a la seva obra: un nou lliurament de la saga Alien (Covenant) i el film que avui ens ocupa. Todo el Dinero del Mundo… i la història d’un segrest. Un de verídic i molt sonat. El rapte a Itàlia, l’any 1973, del nét de John Paul Getty, aparentment un dels homes més adinerats del moment. Per ell, la màfia calabresa (la ‘Ndrangheta) havia fixat el rescat en 17 milions de dòlars. Si Getty Sr. els va pagar, és una cosa que descobriran amb la pel·lícula. Això, si no ho saben ja. Netflix ens ho va recordar amb Narcos, “history is the biggest spoiler”.

 

Tanmateix, Ridley Scott ens ofereix quelcom més que una simple interpretació de la història. És clar que ens brinda l’oportunitat de reflexionar sobre el valor dels diners, la família i la justícia. O, més ben dit, sobre com el primer aspecte condiciona als altres dos. Però la veritable aportació de Todo el Dinero del Mundo rau en la figura de John Paul Getty i en la manera en què Scott ens hi apropa, reescrivint els famosos esdeveniments i detenint-se en els petits detalls per, a poc a poc, a mesura que avança la pel·lícula, soscavar l’enigma que envoltava al multimilionari.

 

A mig camí entre la realitat de William Randolph Hearst i la ficció de Ciutadà Kane (Orson Welles, 1941), Scott deconstrueix a Getty i John Paul es fa visible. Apareix l’home després de la seva fortuna. I la fortuna després de l’home, com no. A través d’una sèrie de breus i elaborades seqüències, repartides minuciosament al llarg del film i rodades per partida doble. Primer amb Kevin Spacey i grans dosis de maquillatge. Després amb el temps en contra i Christopher Plummer, qui segons el mateix Scott “va fer que Getty fos un animal encara més perillós”. És cert, malbaratament econòmic a part, Plummer ho broda. Se’l veu tan còmode en la pell del magnat que ningú dubta del seu poder com a magnat de la interpretació. Potser per això aconsegueixi el seu segon Oscar, nominat com està a millor actor de repartiment. Però aquesta història encara no està escrita…

 

No seria cap problema per Ridley Scott i Todo el Dinero del Mundo, que seqüència rere seqüència ens permet viatjar de lloc en lloc, creuant així mateix les parets del temps, d’una manera magistral. Sobretot a l’inici del film, quan l’atracció formal empata amb la claredat del discurs. El cineasta aixeca una estructura temporal per capes, on conflueixen passat, present i futur, i una infinitat d’espais. Ens condueix per un caos d’aquestes característiques amb el pols tant seu, rítmic i precís… Però arribat a cert punt ens abandona. El temps es torna lineal i, com Getty al seu nét, ens deixa esperant.

 

A la pel·lícula cadència no li falta, durada tampoc. Si el viatge és llarg, almenys ens mantindrà entretinguts. I quan la impaciència del món modern aflori a través de la incomoditat de la butaca, potser valgui la pena pensar quants mesos va durar el segrest. Perquè a vegades és convenient hipotecar el divertiment per la coherència dramàtica. Generar intriga i dosificar l’espera, darrere d’una resolució final. La promesa en què tot espectador vol creure… Però no es confonguin, busquin bé. Oblideu-vos del desenllaç argumental. De nou policies i mafiosos gravats per igual. Com al “Rosebud” de Charles Foster Kane, és al minotaure de Getty a qui Ridley Scott prefereix apuntar. A la màgia de les aparences, que afecten tant a les coses com a les persones. I a les pel·lícules.

 

Encara sort que l’encanteri del cinema encara ens permet jugar…

 

(Adriano Calero)