Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
Hasta el último hombre: salvat per un heroi

Hasta el último hombre: salvat per un heroi

Aquesta història està basat en un fet real: és bo tenir-ho present per entendre-la. És una pel·lícula bèl·lica que pot marcar una fita en aquest gènere cinematogràfic, pel seu caire narratiu, la intensitat i l’extrema sinceritat, no exempta de visceralitat. Ho repeteixen moltes crítiques: Mel Gibson no juga amb l’ambigüitat tan present en molt del cinema actual.

 

L’ambigüitat és un recurs estètic que ofereix moltes possibilitats, però que en mans d’aquest director de cinema (i també actor) no es conjuga. Va directe, sense subterfugis, a oferir-nos un missatge ple d’esquinçament i veracitat. Gibson ens proposa redescobrir, en el temps del cinisme i de la incertesa, l’heroi que potser hem perdut. I aquest missatge surt de la història recent: neix en una de les batalles més cruentes de la Segona Guerra Mundial.

 

Lluny estem de Braveheart (1995), en què el patriotisme bèl·lic consisteix a donar la vida per la independència de la pròpia nació: allà els fins són la glòria i la llibertat d’un poble. A Hasta el último hombre la cerca de la glòria es transmuta en un patriotisme que brega per salvar la vida d’uns determinats homes ferits en el fragor de la batalla.

 

Desmond Doss, sobre la base d’unes conviccions religioses metodistes, i alhora pacifistes, va salvar la vida dels seus companys. És una història que parteix de la coherència d’un home que creia en el mandat bíblic que postula un principi ètic molt clar: “No mataràs”.

 

La pel·lícula comença quan Doss, de petit, està a punt de matar el seu germà després de colpejar-lo amb una pedra. Aquest fet el commou i li marca la vida. Fill d’un excombatent de la Primera Guerra Mundial irascible, trasbalsat i alcoholitzat, Doss és testimoni de la violència que el pare exerceix sobre la mare. I aquí comença el camí que el converteix en un autèntic objector de consciència, que no rebutja anar a la guerra, però sí que es nega a brandar una arma contra l’enemic. Les idees religioses de la mare, juntament amb els durs esdeveniments de la seva vida, el portaran a esdevenir un defensor radical de la no-violència.

 

I amb aquesta idea s’allista a l’exèrcit, amarat d’un sentit patriòtic que no es redueix a eliminar l’enemic, sinó que consisteix a defensar els companys de la mort. La medicina l’inclina a dur a terme la màxima hipocràtica “el primer és no fer mal” (primum nil nocere, en llatí). No és només un objector de consciència contrari a l’exercici de la violència, sinó que és, coherentment, un metge que porta fins a les últimes conseqüències la deontologia d’aquesta professió.

 

El jurament hipocràtic compromet els metges amb aquesta altra màxima: “La salut i la vida del malalt seran les primeres de les meves preocupacions” (Convenció de Ginebra, 1948). Un home coherent. Un valent en el sentit més audaç i modern del terme: salvar vides encara que sigui a costa de la pròpia vida, salvar la vida dels amics.

 

És interessant aquesta idea, ja que a la caserna d’instrucció, mesos abans de l’arribada al front, serà titllat de covard i de traïdor pels soldats i els comandaments que comparteixen la vida amb ell. Tant és així que arriba a ser sotmès a un judici militar per aquests motius, sense que finalment se’l condemni, gràcies a la mediació del seu pare, que ha mogut tots els fils per evitar el pes de la sentència de culpabilitat. Aquí comença la tercera part del film. Arriba a l’infern de la guerra i, durant la nit, mentre la batalla està aturada, Doss lliura de la mort 75 companys.

 

Desmond Doss és, en primer lloc, un home ferm en les seves conviccions religioses; en segon lloc, és coherent amb l’ètica que ha de demostrar cada metge; en tercer lloc, és un militar sense armes que encarna la companyonia que ha de demostrar la conducta d’un soldat que defensa la vida dels militars al costat dels quals lluita. Un heroi inusual per a un temps com el nostre, ple de contradicció i deslleialtat en algunes de les facetes de la vida econòmica, política, laboral o social. Un heroi que no té por de la mort i que camina només armat amb el seu coratge.

 

En les crítiques sobre aquesta pel·lícula s’ha reflexionat molt poc sobre aquest punt: l’heroisme del protagonista de la cinta. Podria aprofundir en les escenes de guerra potser més ben filmades des de Salvar al Soldado Ryan (Steven Spielberg, 1998), però no és la meva intenció. Molts crítics enalteixen el verisme d’aquestes escenes sense reparar també que, a més, són el marc adequat per destacar la gesta de l’heroi que, davant d’aquest desplegament brutal de la violència de la batalla, persevera en els seus principis vitals desafiant la mort.

 

Algunes crítiques caricaturitzen aquesta violència com a producte del sadisme de Mel Gibson, present en la seva vida i obra. I aquesta crueltat és present, per a ells, a La Passió de Crist (2003). Però Jesús és l’heroi, dit amb respecte infinit, que dona la vida pels seus amics.

 

Una cosa semblant succeeix, amb tots els matisos que calguin, a Apocalypto (2006), en què un indígena a l’Amèrica precolombina arrisca la vida per la família. La violència és el mal, la figura de l’heroi cobra sentit com a vencedor sobre el mal. La violència d’Okinawa, tant la japonesa com l’americana, és el mal del qual sobresurt l’heroi que vol superar aquest abisme d’odi i mort subratllant l’amistat, el bé, la defensa de la vida.

 

No obstant això, la història de Mel Gibson —personal i cinematogràfica, vull dir—, no ajuda: els seus inicis ens porten des de l’extrema violència de les Mad Max de George Miller (1979, 1981, 1985) fins a les Arma letal de Richard Donner (1987, 1989, 1992). Tampoc hi ajuda la violència gore del gran film que és Braveheart. Ni tampoc hi ajuden les seves bravates antisemites.

 

Potser el mateix Mel Gibson busca alliberar-se d’aquesta violència que l’envolta i redimir-se a través dels seus últims films. Potser busca un heroi que l’ajudi a redimir-se de si mateix.