Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
La La Land: llum i bellesa

La La Land: llum i bellesa

Els Globus d’Or, les nominacions als Oscar i la crítica internacional s’han posat d’acord: som davant d’una obra potser no mestra però sí tocada per una vareta màgica que la fa seductora, encantadora i plena de detalls suggeridors que ens desborden. I la unanimitat, sense ser inqüestionable, està arribant a tot arreu.

 

Indaguem en els secrets d’aquest film. Què és el primer que ens trobem: mirades, silencis, focus i melodies que ens instal·len als llavis un somriure mig dibuixat davant del goig d’unes imatges ben embastades, suaument desplegades, serenament relatades i transmutades per una música, un ball i unes coreografies i decorats que ens fan volar tal com literalment li passa a la parella protagonista. Però aquesta unanimitat, crec, no neix de la perfecció. No és una pel·lícula ni brillant ni rodona. La història d’amor és molt normal. És una obra que es desplega amb senzillesa, sense sobresalts ni una espectacularitat arrasadora. Però tots vam quedar encantats. Des del cinèfil mitjà fins a la sogra o els fills queden magnetitzats amb aquesta pel·lícula.

 

Permetin a aquest cronista expressar un sentiment que l’abordava durant la projecció: “Que no s’acabi, que no s’acabi!”, em deia. Què li passa a aquesta pel·lícula? A quin estrany art d’encantament o encant màgic hem estat sotmesos? La La Land ens sorprèn i enlluerna amb unes arts desconegudes. Intentem resoldre l’enigma. Per què ens sembla tan bona, aquesta pel·lícula? Senzillament bona, proporcionada i harmoniosa.

 

Primera resposta: l’encanteri descansa sobre l’estil tradicional de la pel·lícula, en un to que no és ni estrident ni furiós com en altres films i altres musicals que tenen molt de postís. Simplement som traslladats a la fàbrica de somnis que és Hollywood a un ritme assossegat, clar i elegant. Una afirmació gairebé indiscutible: és un film que homenatja el musical de sempre buscant el Hollywood dels trenta, quaranta, cinquanta i seixanta. Crec que l’últim gran exemple d’aquest musical clàssic és West Side Story (Robert Wise, Jerome Robbins, 1961). Als setanta el musical canvia, tot i que les referències concretes de La La Land arriben fins a Moulin Rouge (Baz Luhrmann, 2001).

 

Des dels setanta el musical es converteix en un altre tipus de pel·lícula, amb un altre rerefons: un exemple d’això és Cabaret (Bob Fosse, 1972). La La Land té un altre to que ens instal·la directament als braços d’Stanley Donen i Gene Kelly. Ens hipnotitza, per tant, el to nostàlgic de la cinta? Ens sedueix la recuperació d’aquell clima innocent, sincer, gairebé ingenu? O simplement aquesta obra aspira, amb tota honestedat, sense trucs, sense trampes, un cinema bo amb bona música de bella factura sense la pressió de la indústria i la taquilla, etc. I fixi’s el lector que no dic cinema perfecte, sinó cinema bo.

 

Podríem caminar sobre una nova hipòtesi de treball impossible de confirmar però que cal deixar aquí. Darrere de La La Land hi ha un missatge amagat; qui ens comunica el seu somni és Damien Chazelle: el somni de Mia i Sebastian és el somni real de Chazelle. A Whiplash (2014) ja va començar a parlar-nos d’aquest somni personal. Chazelle ha estat raptat per les muses del millor cinema i es converteix en un creador que rescata el cinema musical d’un adormiment que ja durava anys. Encara hi ha més coses.

 

Chazelle aspira a poques coses i alhora molt clares: bona música, un relat que toca la fibra sense sensibleria, un parell de bones cançons, i números que es poden gaudir perquè s’incardinen bellament en la història. És cert que en la narració d’aquesta pel·lícula les cites al cinema del passat són freqüents. Però, al meu parer, no imiten ni copien el cinema musical clàssic dels quaranta, cinquanta i seixanta. Va més enllà: el recreen, el reinterpreten i l’actualitzen. La tradició i el present queden emparentats. Primer somni de Chazelle: reinventar el musical des de les bases. Som davant d’un somni que ens recorda sobretot Cantant sota la pluja (Stanley Donen, Gene Kelly, 1952), entre moltes altres pel·lícules.

 

I el jazz és el segon somni proclamat per Chazelle a Whiplash amb majúscules. És a dir, allò que Chazelle entén com a jazz autèntic: Coltrane, Monk, Mingus, Parker i Davis, a on han anat aquests immortals? “Han de tornar!”, exclama el director de Whiplash i La La Land. Dos somnis que es creuen: el musical nascut a la meca del cinema i el jazz autèntics, que perduren tot i les últimes apostes més renovadores. Chazelle no ens vol sorprendre ni aclaparar, només ens vol enlluernar, sense vendre’ns trucs, sense passar-se de llest.

 

Següent i última pregunta: en l’art cinematogràfic, cal buscar-hi la taquilla, la novetat, sigui com sigui, sorprendre per tal d’obtenir el màxim de benefici? Aquesta pel·lícula sembla respondre que no: en el setè art cal buscar-hi la bellesa més enllà de l’èxit.

 

Recapitulem només una mica: La La Land és una pel·lícula bella i alhora actual. No és només nostàlgia, encara que també, ni remake de tantes històries d’amor; ni només cites del cinema musical dels trenta, quaranta, cinquanta i seixanta, sinó molt més que tot això. És una pel·lícula bella, clara i directa. I el missatge és senzill: bellesa i autenticitat.

 

No és una pel·lícula forçada, sinó lleugera; lleugera –en el millor sentit de la paraula–, dúctil i capaç de desenvolupar la seva història amb una melodia que ens bressola fins al final. Ah! Una pel·lícula que tornarem a veure per paladejar-ne els detalls més petits i assaborir-los, en les cites d’altres films, en l’actuació embriagadora d’Emma Stone com a Mia. I com que La La Land no és perfecta, cal dir que Ryan Gosling com a Sebastian queda darrere de Mia, sense desmerèixer-lo. O potser és l’opinió d’un home que no pot llegir l’encant, de vegades hieràtic, de Ryan Gosling com a Sebastian. No ho sé.