Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Cinema
Sully: el factor humà de Clint Eastwood

Sully: el factor humà de Clint Eastwood

El 15 de gener de 2009 es va viure el “miracle del Hudson”. L’impacte d’un grup d’ocells contra un airbus A320 de la companyia US Airways, durant la fase d’enlairament a l’aeroport La Guàrdia, va causar una avaria mecànica que va deixar l’aparell sense motors. No obstant això, la perícia del capità Chesley “Sully” Sullenberger va marcar la diferència en ser capaç d’aterrar al riu Hudson i salvar així les vides dels més de 150 passatgers. Després de l’evacuació completa, l’avió es va enfonsar, posteriorment va ser extret de l’aigua i ara s’exhibeix en un museu d’aviació a Charlotte (North Carolina).

 

La història d’aquest experimentat pilot ofereix un bon bagatge més enllà de l’acte heroic i així ho va veure el productor Frank Marshall quan es va fer amb els drets de l’autobiografia de Sullenberger i va encarregar la seva adaptació al guionista Todd Komarnicki. Posteriorment, va captar l’atenció de Clint Eastwood qui va decidir convertir a Sully en el seu nou projecte com a director i productor. L’última gran peça de l’engranatge es va completar amb l’entrada de Tom Hanks per assumir el rol protagonista i una part de la producció. En suma, aquest és un projecte en el qual conflueixen les productores Kennedy / Marshall, Malpaso i Playtone.

 

La història de Sully podia abordar-se de molt diverses formes i una d’elles seria òbviament la d’utilitzar el format convencional de telefilm. No obstant això, amb Clint Eastwood als comandaments d’aquest avió fílmic, es podia esperar una mica més i, especialment, una sèrie de reivindicacions que formen part del caràcter i l’empremta d’aquest genial cineasta. En primer lloc, Eastwood aprofita el material per a realitzar una forta defensa del factor humà en un món hipertecnològic. Aquesta és una constant en el seu cinema de les últimes dues dècades però, en aquesta pel·lícula, disposa de pista per erigir a la figura del pilot en un campió contra les simulacions pre-programades i els càlculs realitzats des d’un laboratori llunyà. 

 

Després de l’accident, Sully (Tom Hanks) i el seu co-pilot, Jeff Skiles (Aaron Eckhart), pateixen estrès posttraumàtic i és en aquest moment quan l’aproximació humana i classicista que caracteritza Eastwood com a director pren més cos. A través de la sempre solvent interpretació de Hanks, el director aconsegueix traslladar-nos l’ansietat i desorientació que pateix una persona que ha pres una decisió que afecta un gran nombre de persones i que, malgrat l’èxit final, ha caminat sobre la prima línia que separa la vida i la mort durant diversos minuts.

 

Ningú no pot sortir indemne d’això i Eastwood ho aprofita per sotmetre a l’espectador al seu estat emocional amb un seguit de visions en què Sully creu veure com el seu avió s’estavella en ple centre de Manhattan, una possibilitat que potser no hauria estat tan desgavellada en mans d’un pilot menys expert. De nou, la petjada de l’11-S, que ha deixat terribles seqüeles en la consciència col·lectiva dels nord-americans, es fa tangible. Aquestes imatges ens remeten directament al pànic que van generar els atemptats de 2001 i reflecteixen que la producció audiovisual nord-americana, a partir d’aquest moment, ha incorporat un vial nou en el seu ADN caracteritzat per un major sentit de la vulnerabilitat davant amenaces diverses.

 

Parlem doncs de reivindicar el factor humà, d’experiència i també de vulnerabilitat. Tanmateix, tot això no podria arribar tan nítidament a l’espectador sinó fos per una narració de primer nivell. Eastwood explica aquesta història amb un sentit del ritme excel·lent, sense caigudes ni impostures, limitant el metratge a poc més de 90 minuts per no saturar i explicar l’essencial descartant la retòrica fútil. És conscient que la història a tractar és curta i aprofita la pel·lícula per llançar el seu missatge, intercalant les grans seqüències de l’accident amb la investigació posterior. Amb aquesta dualitat del relat aconsegueix que la pel·lícula tingui fluïdesa i l’espectador quedi atrapat mentre, sense adonar-se’n, va rebent les dades necessàries per a comprendre el fet. Altres directors haurien optat per un enfocament híper-detallista que hauria trencat la connexió amb el públic. No obstant això, Eastwood és un dels grans narradors de la història del cinema i no necessita extres per construir tensió i conflicte. Si a això afegim el seu rigor habitual i elegància en la posada en escena tenim en Sully una nova peça d’un mosaic imprescindible per al cinema contemporani.

 

Cal ressenyar també el fenomenal treball del repartiment liderat per un Tom Hanks extraordinàriament còmode en el paper protagonista. El veiem resistir, amb dificultats però de forma creïble, els envits d’un NTSB (National Transportation Safety Board) entestat a discernir què hi ha de perícia i com de temeritat en la decisió operativa del pilot. La possibilitat de perdre els beneficis acumulats, després de quatre dècades en l’aire, impregna de tristesa gran part del relat i es reafirma en les converses telefòniques que manté Sully amb la seva dona Lorraine, a qui dóna vida amb la seva habitual veracitat Laura Linney, una de les actrius fetitxe d’Eastwood (va intervenir en Absolute Power i Mystic River). També hem de destacar la tasca de Aaron Eckhart, un actor fiable i eficaç el tint irònic del qual sempre és d’agrair en els papers que interpreta. Seva és l’última frase del film així que emplaço a qui no hagi vist la pel·lícula a comprendre’n l’abast amb aquesta última guinda del guió.

 

L’elegància d’Eastwood es trasllada també a l’epíleg. En qualsevol pel·lícula que recrea fets reals estem acostumats a uns rètols convencionals que no per necessaris eviten ser repetitius. El director opta per una fórmula intermèdia en la qual dóna peu a què el mateix Chesley “Sully” Sullenberger i els supervivents del vol comparteixin un moment tremendament emotiu davant l’airbus A320 que ara s’exhibeix a Charlotte. Deixar que les paraules del veritable Sully tanquin definitivament la pel·lícula, mentre ens esquitxa l’emoció i sentiment del moment no té preu. L’asèpsia no forma part del territori Eastwood. Ell sempre ens porta per territoris on governa l’agitació i el crepitar de l’ànima. Tots aquells que no compren la fórmula formen part de la seva llarga llista de detractors.

 

Per si fos poc, la música del film inclou un tema final compost en part pel propi Eastwood i interpretat per The Tierney Sutton Band. El títol de la cançó és Flying Home i la seva presència en forma instrumental, al llarg del film, és un exemple del to que Eastwood insufla a la pel·lícula: esperança, malenconia i superació.