Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Lectures
L’ordre del dia, Éric Vuillard

L’ordre del dia, Éric Vuillard

He llegit L’orde del dia, d’Éric Vuillard, el darrer premi Goncourt, el màxim guardó de les lletres franceses. I m’ha agradat moltíssim, sobretot per la seva originalitat. No és ben bé una novel·la, tal com entenem aquest gènere, més que res perquè no és ficció; però tampoc és un llibre d’història, ja que el tractament de la matèria narrativa és una joia literària. Però tant se val què sigui. Es llegeix d’una tirada (té menys de 140 pàgines) i narra fets i converses reals (l’autor s’ha documentat profusament), però no es queda en les explicacions de grans fets rellevants com faria un llibre d’història. A Vuillard, li interessa principalment el marc en què es produeixen els fets, el fons del quadre, els detalls humans.

 

L’obra té un inici prodigiosament descrit i que t’atrapa: la reunió de vint-i-quatre grans industrials alemanys –presidents d’empreses que avui dia ens vesteixen, donen de menjar, asseguren o porten d’aquí a allà– que van donar quantitats ingents de diners a Hitler per donar suport al seu ascens al poder. I l’obra acaba, una altra vegada, fixant la mirada en alguns d’aquests personatges. Entre una cosa i l’altra, una successió de retalls de la vida, d’apunts o pinzellades aparentment anodins, teixits i units per un fil conductor invisible, que és el batec mateix de la vida de cada dia, d’aleshores i d’ara.

 

El fons de tot plegat ve a ser aquest: al darrere del tapís de la història, dels moments més crucials de la humanitat (i en aquest cas, estem parlant de l’ascens de Hitler al poder, fet que donarà pas a una de les barbàries més esfereïdores del segle XX), s’hi amaguen uns nusos matussers, una mena de teixit de menudeses, una cadena de fets aparentment insubstancials que donen forma i relleu a les més ignominioses decisions humanes.

 

És com si, contemplant un retrat d’una trobada entre líders mundials, ens fixéssim en la forma de les cadires, en una taca d’humitat d’una paret, o en un botó que falta a l’abric d’un membre del seguici. Minúcies, sí, però el llibre ens ve a dir que la vida és així, que la història està sembrada d’un dia a dia insignificant que l’envolta i que la fa possible. Que la vida és plena de detalls que l’adornen. Que l’home és home, abans que no res, i que sempre ho serà. Que darrere la bèstia hitleriana, transcorria una vida com la nostra, envoltada de petits detalls, de mirades i gestos, d’un costat invisible a ull nu.

 

Cal aprendre doncs la lliçó. Aquesta novel·la, o el que sigui, té una lectura moral molt interessant. Vulguem-ho o no, la història es repeteix, perquè l’home repeteix com a personatge principal de la comèdia de la vida. I no podem deixar passar l’oportunitat d’aprendre’n alguna cosa, de tot plegat.