Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Lectures
Transido de Poesía, Xavier Escribano

Transido de Poesía, Xavier Escribano

El títol té a veure amb “Mientras tú existas”, un poema d’Ángel González que acaba declarant:

 

“transido de distancia / bajo este amor que crece y no se muere / bajo este amor que sigue y nunca acaba”.

 

Aquesta sentència lírica, gravada al pròleg del llibre de Xavier Escribano, professor de la Facultat d’Humanitats (UIC Barcelona) exerceix una força especial en totes les seccions en què divideix els seus propis versos. La paraula transido (turmentat), que el diccionari defineix com “angoixat o afectat per una cosa que causa dolor físic o moral”, plana per les seves pàgines, i turmentats d’angoixa es presenten molts dels seus versos.

 

No obstant això, és l’element de la “distància” la clau per accedir al que jo considero més profund del llibre, perquè aquesta distància, i el jo del poeta turmentat per aquesta, ens parlen d’una separació espacial, però també d’una densitat temporal com un passat que retorna i un futur, alat, que fa l’ullet. Aquesta distància té a més implicacions en l’escissió del jo, hi ha una vivència dicotòmica en què se separen dues identitats: una que segueix un impuls interior i una que viu en la renúncia. El diàleg entre aquestes escissions és de vegades irònic i fins i tot cruel amb el que habita la rutina de l’espera, el que sent nostàlgia del que no ha nascut com un punt d’inflexió que ha de ser la seva ombra fins al sepulcre.

 

El llibre d’Escribano crida també l’atenció per la seva irregularitat formal: els poemes tenen uns temes comuns, però s’expressen de maneres molt diferents, com si estiguessin fets a l’escalf d’emocions dispars. Tenim textos en vers i textos en prosa; poemes de només tres versos i poemes que ocupen diverses pàgines; alguns textos amb títol i d’altres sense; hi ha versos d’una síl·laba i versos de vint, que fan del poemari un conjunt polimètric; en uns les idees s’expressen de manera continguda, gairebé com un haiku, i en d’altres, hi ha tot un arsenal d’imatges que es despleguen davant del lector amb tot el seu colorit i detall.

 

En el primer dels textos poètics en prosa, Escribano ens fa una declaració d’intencions, com si es tractés d’un avís perquè ens fixem en el subtext dels seus versos, perquè una lectura precipitada ens podria portar a creure que en la seva literatura només hi ha tristesa, dolor, desassossec. En canvi, en aquesta profunditat hi ha també espai per aquest “petit llegat de llum”:

 

Decir, quizás gritar, lo que hemos comprendido del misterio, antes de morir. Transmitirlo secretamente mientras tomamos un café, escribirlo en una libreta paciente, convertirlo en poema, o bien cantarlo. Dejar un pequeño legado de luz, y por tanto, no sólo sombra, desatino, fracaso, sino voz, pensamiento y gestos para una danza amable, llena de agradecimiento y proclive al amor.

 

Tant és així que podríem dir que un dels temes més excel·lents en el seu llibre és l’amor, un amor que de vegades és humà, d’altres és espiritual i moltes altres, totes dues coses alhora. Té poemes que es desenvolupen enmig de la rutina i la quotidianitat més urbana i, entre tot aquest soroll mundà, és capaç d’obrir una bretxa a la transcendència, per exemple, rebre la visita d’una comissió d’àngels o simplement parlar de les petites coses i carregar de significat el que a simple vista ens pot semblar insignificant.

 

Amb la seva escriptura eleva la minúcia (la fulla caduca del terra, la formiga, l’udol d’un gos) a la sacralitat de l’oració. Transido de distancia és un cant a la vida sensible, a la vida que cerca connectar amb el món, amb el proïsme, amb un mateix i amb la transcendència, encara que esculli llocs aparentment inversemblants per a això.

 

En definitiva, recomano la lectura de Transido de distancia (ed. Devenir, 2017) a tothom amb sensibilitat per apreciar la profunda bellesa del que és efímer i per connectar amb els llocs diferents i distants on hem habitat i que habitem en el mapa de la nostra identitat.