Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Lectures
Un moment fundacional. Santi Vila

Un moment fundacional. Santi Vila

En el convuls panorama polític en què vivim, sembla que no ha quedat espai per a la sensatesa. La crisi econòmica ha fet saltar pels aires l’edifici que, a empentes i rodolons, s’havia anat construint a partir de la denominada transició. I, en el cas català, les tensions entre Catalunya i el poder central (el “procés”) encara han agreujat més aquest context. Que lluny que queden aquells anys estàtics, en el quals res no canviava: el mateix rei (Joan Carles I), el mateix president de la Generalitat (Jordi Pujol), el mateix alcalde (Maragall a Barcelona, Siurana a Lleida, i un llarg etcètera), el mateix papa de Roma (Joan Pau II)  i, fins i tot, el mateix president del Futbol Club Barcelona (Josep Lluís Núñez). Els qui tenen més de quaranta anys, crec, els pot sonar tot això fàcilment.

 

Però no podem enganyar-nos: ni és certa la màxima de Jorge Manrique, “cualquier tiempo pasado fue mejor”, ni tampoc hem de pensar que el futur serà un camí de roses. Aquesta darrera idea apareix de manera reiterativa en la darrera obra de Santi Vila, polièdric i inclassificable polític català.

 

L’obra Un moment fundacional: visions des del reformisme modern (Barcelona: Pòrtic, 2016) té, segons el meu parer, tres virtuts inqüestionables. En primer lloc, i gràcies a un estil àgil i senzill (que no fàcil), l’autor sap analitzar amb detall i precisió l’estat actual de les coses a Catalunya, sense deixar de banda una perspectiva europea i mundial (per exemple, referències a microestats com Nauru, víctimes del canvi climàtic). Es percep amb nitidesa la seva empremta d’historiador, analitzador concret de les causes que han ocasionat el moment complex que estem vivint.

 

En segon lloc, i aquesta és una veritable anomalia en el panorama actual, el text de Vila té la curiosa virtut de la imprevisibilitat no doctrinària. Essent un membre de l’actual Govern, no respon a un discurs uniforme i homogeni, sinó que, des de la lleialtat ideològica, diríem que “va a la seva”. Però aquest “anar a la seva” no s’ha d’entendre com un individualisme egolàtric, sinó com l’exposició dels plantejaments d’un pensament crític, fins i tot amb els seus companys de files. Una mostra clara d’higiene i llibertat  intel·lectual, sens dubte.

 

En darrer terme, és d’agrair la finor i ironia de l’autor. En un moment tan propici a les afirmacions categòriques i ampul·loses, Vila és hereu d’una sana tradició sorneguera catalana, que convida a contemplar la realitat des d’una certa distància (que no vol pas dir indiferència). Així, per exemple, en plena apoteosi d’esclat de casos de corrupció, tots tan punibles, Vila lamenta tenir a la seva agenda del mòbil contactes d’empresonats i encausats. Ara bé, de tanta o més finor és la resposta que obtingué Vila en una conversa, quan el seu interlocutor, octogenari, li digué: “Al meu telèfon n’hi tinc molts que simplement són morts”.

 

Sens dubte, un llibre necessari per sobreviure enmig de les quotidianes tempestes que semblen devorar-ho tot. És imprescindible poder debatre de tot i sobre tot, però sempre des de la sensatesa apassionada de la qual aquesta obra és un bon exemple.