Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Bàsics / Música
L.A., l’anomalia del pur indie-rock

L.A., l’anomalia del pur indie-rock

Sorprèn que en una època on sembla que l’indispensable per a l’èxit és deixar-se veure a la xarxa, hi hagi algunes bandes que, amb tan sols un parell de sigles –amb els problemes de cerca que això suposa–, siguin considerades com una deliciosa anomalia de l’indie-rock internacional, d’aquelles que aposten pel tot o res.

 

No obstant això, lluny de ser pretensiosos, L.A. respon a un nom, al del seu líder i creador Luis Albert Segura, un geni reclòs a la seva Mallorca natal amb un esplèndid background grunge com a bateria de The Nash o Valendas, entre d’altres. Ell, amb el seu guitarrista i company Toni Noguera, van compartir també addiccions i hores d’estudi a Dreamville Records, segell del qual és el cap, i on la banda va poder editar les seves tres primeres entregues: Grey Coloured Melodies (2005), Bellflower Blvd (2006) i Welcome Halloween (2007).

 

BASICS - MUSICA - LA 750px

 

El seu petit secret, tan imprevist com inspirat, va esclatar definitivament amb l’àlbum Heavenly Hill (2009) i la seva fulminant, entre d’altres, “Crystal Clear”, ple de detalls preciosos i, sobretot, precisos, com “Stop the Clocks”. L.A. posseeix el més pur del folk pausat i el bon indie-rock americà, lligat a cançons tan fràgils i palpitants com la irremeiable vocació –gens menyspreable– del seu creador d’aspirar a competir en màgia i arguments amb els grups de l’altre costat de l’Oceà Atlàntic, no només per l’idioma de les lletres, sinó per la cura dels arranjaments i una lluminositat que t’envaeix des del primer instant. Mentrestant, d’altres no han dubtat a comparar el seu so amb el d’algunes bandes anglosaxones consagrades, com ara Death Cab for Cutie, Arcade Fire o Postal Service.

 

Lluny de tot això, L.A., com en un joc de nens, pretén mantenir la seva essència sense pensar a enderrocar els taurons de l’escena anglosaxona mentre arrossega, sense poder evitar-ho, l’empremta del pop-rock ianqui de les bandes de culte. El seu peculiar so orgànic fa volar els més temorosos, i els fa difícil baixar altra vegada a la terra. Escoltar és reviure la placidesa i l’elegància d’un matí de diumenge (“Elizabeth”), mentre que les seves cançons, plenes d’himnes personals i tornades glorioses (“Heavenly Hill”), els donen la llicència d’haver proporcionat una nova dimensió a allò agredolç i d’il·luminar, per què no, el millor de la música alternativa. Conduït per una veu transparent i de tall profund –és inevitable recordar la veu d’Adam Duritz (Counting Crows)–, la seva música flueix sota les ordres d’un talent insòlit, càlid i intimista.

 

Aquest any aposten per Dualize (2013), un treball que precedeix a l’EP SLNT FLM i que recull les virtuts melòdiques de l’anterior en el seu emocionant detallisme. En escoltar-los, un es troba amb un diamant que, més que no pas en brut, està polit i llueix i il·lumina l’art d’allò rudimentari, d’haver gravat, de forma plaent, tema per tema, amb minúsculs i lleugers efectes (“Mirrorball”). Onze històries directes i “descurades” t’eleven i t’enfonsen en intensitats que fan sentir i voler més música (“Under Radar”). L.A. s’assembla a tot, però no sonen com cap altre grup semblant, motiu pel qual ja comencen a ser considerats com els responsables d’un impacte perenne, propi del llegat de les bandes que romanen en la memòria col·lectiva. Amb molta màgia i un horitzó propi, L.A. fa de la seva música una total exhibició de talent avesat, capaç d’obrir totes les fronteres mentals i físiques, com una música sanadora que regenera el cos i l’ànima. Paraula.