Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Carla Gracia

Carla Gracia: Un projecte llarg et posa un mirall davant

"Un projecte llarg et posa un mirall davant"

“Si mires fixament l’abisme, l’abisme et retorna la mirada”, deia Nietzche. a L’abisme: Tots tenim un motiu per caure, Carla Gracia, l’escriptora i professora de UIC Barcelona i del Laboratori de Lletres, es fa ressò de les seves paraules.

 

La sinopsi de la novel·la és d’allò més suggeridora. Octavi Fontseca viu nedant en un got de whisky. El que havia estat un escriptor d’èxit, es troba en les hores més baixes de la seva existència. Sense ànim ni criteri, sense inspiració ni referents emocionals, accepta un suborn del seu editor, un oportunista que, aprofitant-se de la seva fragilitat, el pressiona perquè posi el seu nom en el manuscrit d’un escriptor fantasma. Així es posa en marxa una concatenació de desgràcies que a poc a poc aboquen aquest personatge a l’abisme.

 

Després de l’èxit de la novel·la històrica Set dies de Gràcia, Carla Gracia construeix a L’abisme una història amb un rerefons psicològic de crítica social sobre la personalitat, les aparences, la manipulació i el frau.

 

Quines són les teves influències literàries més pròximes?

 

Lògicament, llegeixo molt i jo diria que són bastants els autors que han influït en com he escrit L’abisme. Paul Auster, per exemple, m’ha influït en la part més abstracta del llibre. Georges Perec m’ha ajudat en l’adjectivació de les paraules, John Benville en la prosa poètica i Benjamin Black, l’alter ego de Banville, en la part més de novel·la negra.

 

Com t’inspires?

 

A l’hora de treballar els personatges i les històries el que més m’inspira són les coses que veig, que no digereixo, a vegades, del món real. És el meu granet de sorra: fer reflexionar, sentir i que el lector es plantegi que el món pot ser una mica diferent. Cada decisió que prenem influeix en la nostra vida.

 

Hi ha un moment en què l’Octavi, el protagonista, diu que si no hagués tingut una infància infeliç, no seria escriptor.

 

Penso que els escriptors som molt sensibles i vivim la vida d’una manera molt intensa. Una intensitat a vegades dramàtica i que necessitem conduir d’alguna manera. L’escriptura ens allibera d’aquest pes de les emocions. Per això, a mi em sembla que ara els escriptors fem una mica de reflexió sobre el món. Alguns ens plantegem la nostra feina com aquesta necessitat de furgar en les profunditats del mal també per poder mirar-lo de cara, per poder confrontar-lo i canviar-lo.

 

Alguna cosa així com una teràpia? Almenys, el que comenta el pare del protagonista al seu fill sembla que va en aquesta línia: “Hi ha coses que cal escriure perquè no se’t podreixin dins”.

 

Per descomptat: l’escriptura és una teràpia. Sens dubte. He treballat amb molts grups d’escriptura en hospitals, amb persones amb càncer o que han patit violència de gènere. Són situacions molt complicades. L’escriptura ajuda a alliberar aquestes angoixes perquè no es podreixin. Encara que, més enllà d’això, suposo que el salt de l’escriptor és entendre que ja no parlem només de nosaltres, sinó d’alguna cosa que construirà el món, perquè el que llegim i deixem aquí és part de com ens narrem a nosaltres mateixos com a éssers humans. Llavors, treballar així és una altra cosa: no és el mateix escriure per a un mateix que escriure per al món.

 

Podem dir que el plagi ha estat un d’aquests ‘traumes’ a superar amb l’escriptura?

 

Bé, segurament… Quan vaig escriure Set dies de Gràcia, una persona em va plagiar. Jo agafava el món editorial amb molta emoció, amb el cor obert. Venia del món de l’empresa, un món molt dur. Vas al món de l’escriptura per pura vocació i penses que aquí les coses seran diferents, però no és així. T’adones que és un món industrial com qualsevol altre i que té els seus jocs. Al principi, el plagi em va doldre; però quan em vaig recuperar, em vaig preguntar què era el pitjor de la situació.

 

Llavors va néixer L’abisme.

 

Realment, el pitjor és algú que necessiti les idees dels altres, perquè jo ja en tindré unes altres. Com es deu adormir pensant que ha copiat les idees d’una altra persona més creativa? Ha de ser un pes terrible i em va semblar interessant explorar-lo i alliberar-me’n a través d’aquesta exploració.

 

És més habitual del que ens pensem en la indústria editorial?

 

És molt habitual. Més que el plagi, el fet de no entendre que amb un llibre estàs venent una identitat al públic lector. Si una persona passa quatre notes a un escriptor perquè desenvolupi el llibre, aquest autor també hi ha de figurar, perquè si no, estàs enganyant el lector.

 

La majoria de premis són gairebé sempre a autors que coneixem molt.

 

Crec que solem agafar dos o tres escriptors i els encimbellem. Crec que hi ha un entramat que podríem millorar com a indústria, simplement buscant noves veus o potenciant veus antigues que a vegades oblidem i que són grans escriptors i escriptores.

 

El suport editorial és fonamental, doncs.

 

Si no estàs a les novetats a les llibreries durant un temps sostingut i no hi ha una campanya de comunicació darrere, no vendràs, per molt interessant que sigui el llibre, perquè el lector no et veu. Els que són a dalt romandran a dalt si les editorials ho volen. Amb els escriptors novells el que passa és que és molt fàcil que comencin, però no tant que els publiquin un segon llibre. La novetat sempre ven i és més barat un autor nou que un que ja ha publicat. Els que estan al mig són els que troben més dificultats.

 

Suposo que a molts escriptors els preocupa la falta d’inspiració.

 

Sovint no és la falta d’inspiració el que preocupa, sinó com posar en marxa les idees que tens i com triar bé els projectes que vols tirar endavant. Has de tenir en compte que pots estar diversos anys per a escriure un llibre. Jo vaig trigar cinc anys a escriure L’abisme. Per això, és important que la història que escrius et digui alguna cosa: que et commogui personalment. No obstant això, és lògic que arribi el moment en el qual et preguntes si val la pena continuar endavant i, llavors, es posa a prova la teva perseverança com a escriptor. Sempre dic als meus alumnes que escriure una novel·la és com casar-se. El que et dona més fruits és comprometre’t, perquè és quan surten coses inesperades i hi aprofundeixes. Un projecte llarg et posa un mirall davant.

 

Com tries al final les idees que plasmes en paper?

 

Jo sempre aposto per aquestes idees que no et pots treure del cap, aquestes que et persegueixen. Al final, no tens més remei que deixar-les créixer.

 

Quines creus que són les claus per no perdre el rumb?

 

Escriure cada dia és fonamental. Mantenir-te connectat amb la història i observar el món. A escriure, se n’aprèn escrivint.

 

Amb quin missatge vols que es quedi el lector després de llegir L’abisme?

 

A mi m’agradaria que, quan acabés el llibre, se sentís commogut i frustrat, que es preguntés per què la vida és així, i que això li portés certa llum de convicció interna de dir: “Jo no deixaré que la meva vida sigui així”.