Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Carlos Andreu

Carlos Andreu: La universitat ha de ser l’autèntic viver d’emprenedoria

"La universitat ha de ser l’autèntic viver d’emprenedoria"

Carlos Andreu Pintado (Pamplona, 1972) és coach i formador de directius en temes actitudinals per a empreses tant nacionals com internacionals. MBA per l’IESE i llicenciat en Dret per la Universitat de Saragossa, també és professor universitari i a més dirigeix la seva pròpia empresa de consultoria, formació i desenvolupament. Positiu i valent. Va ser a la UIC fa un temps en una sessió organitzada per l’agrupació d’estudiants AcrossWeek. Després, vam tenir l’entrevista amb ell i la tònica va ser la mateixa de la conferència: respostes positives, que reflecteixen molt bé com és i què transmet, i qui no s’ho cregui, que ho comprovi aquí mateix…

 

“Cal fugir del cercle viciós de notícies negatives que ens arriben diàriament” és el que diu sempre en les seves conferències… Creu que dediquem més temps a les coses negatives que a les positives?

 

No és que ho cregui: és que és així. Absolutament. Ens agrada delectar-nos en la negativitat, en la tristesa. Per què? Potser per la morbositat del que ens crida l’atenció, no ho sé. A sobre, els mitjans de comunicació hi porten, destacant sobretot notícies negatives. Què passa amb les positives? Poques vegades transcendeixen,… però existeixen!

 

Sí, però continua existint, també, aquesta inèrcia vers el que és negatiu.

 

Sigues positiu i atrauràs positivitat a la teva vida. Això és així: si sembres amor, recolliràs amor; si sembres ombres, recolliràs ombres. Ningú no pot donar el que no té. És veritat que entre la sembra i la collita pot passar molt de temps –triga molts anys a créixer un bambú!–, però val la pena. Tot i saber que potser la recompensa arribarà molt tard.

 

El problema és que sovint allò positiu és més difícil de ser descobert, no li sembla?

 

Sí, però, hi insisteixo expressament, encara que costi una mica, hem de descobrir les coses positives que ens ofereix la vida, que n’hi ha en tots els àmbits. Que ven menys? És trist, però és obvi que sol vendre menys que el fet que la prima de risc estigui al 500.

 

El que costa no ven… així doncs, s’ha perdut la cultura de l’esforç?

 

No està gaire de moda esforçar-se, lluitar pel que costa o exigeix sacrificis i privacions. Vivim molt a la zona de confort i sortir-ne no ens resulta fàcil.

 

“Siempre negativo, nunca positivo”, retreia un conegut entrenador de futbol als periodistes…

 

És clar! És que aquest és l’únic camí. Hem de ser molt més positius! Només així hi haurà gent positiva al voltant nostre. A més, no és el que la gent busca? Necessitem sensacions positives, il·lusió, entusiasme, optimisme…

 

D’acord, cal tocar de peus a terra i tenir les mans fora de la butxaca, però continuem en crisi.

 

És veritat, sí. No obstant això, serveix d’alguna cosa queixar-se o lamentar-se? Caminar amb l’ànima als peus és una ximpleria perquè tampoc podem fer gaire cosa davant el que passa a tot el món, oi? El que hem de fer és començar per nosaltres mateixos. És cert que aquests temps són durs, però com que són els que ens ha tocat viure, són els millors. De totes maneres, no els podem canviar, amb la qual cosa hem de viure’ls, amb crisi o sense. Per això cal veure la vida amb les oportunitats que ens ofereix, també, aquesta situació.

 

Potser ja s’ha dit molt aquest argument, però creu que és una crisi que va molt més enllà de l’actuació d’uns bancs i uns polítics que no ho han fet bé amb els nostres diners?

 

Per descomptat. Una crisi ha provocat l’altra. Hem arribat a aquesta situació perquè ens hem passat vint pobles, i ara recollim el que vam sembrar fa un temps. Ens vam oblidar dels valors, vam pensar que tot estava permès i mira on ens hem ficat: una crisi econòmica brutal. No m’agrada buscar culpables, perquè tots en tenim una mica de culpa, però sí solucions: tornem a la decència, a fer les coses bé, ens en sortirem, segur.

 

Tornem al passat, o innovem i actualitzem en la nostra societat els valors d’aleshores?

 

Els valors immutables són immutables: esforç, sacrifici, servei, atenció, ajuda, recompensa, alegria… És el que vaig aprendre a casa i crec que qualsevol els subscriuria. Les societats, des de fa molts segles, sempre s’han regit pels mateixos valors. No cal inventar-ne d’altres, ni descobrir-ne. El que hem de fer és practicar-los. Amb interès. Amb decisió i servint d’exemple.

 

Perdoni, però jo també hi vull insistir: és preocupant veure com, amb 30 o 40 anys i amb estudis universitaris, màsters i experiència, hi ha molta gent que continua a l’atur. Per molt positiu que siguis…

 

És cert que aquesta és una de les generacions més preparades i, efectivament, el mercat no sap valorar aquest fet. Jo crec que la gent ha d’obrir la ment i pensar que el seu lloc de treball potser no ha de ser tan a prop com es pensava i que ha de marxar d’aquí. Això és una cosa que tothom ha d’assumir. I d’altra banda, cal pensar que ha arribat el moment d’emprendre.

 

Que et falta esperit emprenedor? Doncs alia’t amb algú que sí que en tingui, però a qui li faltin les habilitats o les capacitats que tu tens. Així sereu capaços de muntar una empresa, un negoci, una companyia que aporti benestar, diners i alegria a la societat, que això també és interessant.

 

A més, crec en aquesta responsabilitat de posar fi a les pors, de perdre el pànic que fa muntar alguna cosa: cal ser valent i estar disposat a fer aquest pas per complir un somni, que a més serà un somni positiu per a un mateix i també per a la societat.

 

Creu que és més fàcil treballar en equip?

 

No; és clar que no. Perquè les relacions humanes són complicades, i hi ha friccions, enveges… Però és l’únic camí. Necessitem equips multidisciplinaris i multiculturals i això obliga que canviem el nostre “xip” individualista per un altre de molt més col·laboratiu.

 

Es premia més l’experiència o la formació?

 

Potser en un determinat moment la universitat es va allunyar massa del món real i es va quedar en un d’excessivament teòric; que ha d’existir, és clar, però també amb implicacions en el dia a dia. Per això avui dia el títol és una cosa “indiferenciada” i el que es valora més és “l’experiència de vida” de la persona. De títols en té tothom, i tampoc no ens serveixen de gaire. Per això cal que omplim de “vida” les carreres universitàries.

 

Ja, però, de vegades, tot i tenir molta experiència, una persona de 50 anys, que acaba de ser acomiadada de la feina en què havia estat tota la vida, no tindrà les mateixes oportunitats que un jove de 20.

 

És dur dir-ho, però efectivament és així. Una persona d’uns 50 anys hauria d’aportar un munt de coses bones a la seva companyia i a la seva organització. Un munt. I no obstant això, moltes es veuen abocades a marxar. Potser aconseguiran reubicar-se amb col·laboracions puntuals, però sobretot han de reinventar-se. Han de ser capaces de superar el “dol” que suposa deixar la companyia per a la qual han donat tant de la seva vida i reemprendre el vol destacant les competències més positives i més desenvolupades que tinguin. No tindran les mateixes oportunitats, però segur que, si “es replantegen”, seran capaces de trobar una cosa nova.

 

CARLOS ANDREU 3

 

Què els diria a les persones en aquesta situació?

 

Que es posin les ulleres de veure tot allò positiu de la vida i busquin les moltes coses bones que ens envolten.

 

Ara bé: comenta amb valentia l’opció d’anar a l’estranger, decisió difícil tant pel que se’n va com pels que es queden. Sovint és la necessitat, el que els impulsa a això

 

Per això els diria que no deixin de mirar la seva terra per tornar. Seria trist, molt trist, que gent formada intel·lectualment com mai marxés lluny per no tornar mai més. Aconseguiríem tenir un país descapitalitzat intel·lectualment. Que se’n vagin, sí. Que aprenguin moltes coses, sí. Que gaudeixin de l’experiència, també. Però que després, d’aquí a uns anys, carregats d’experiència, tornin a compartir-la amb els que ens hem quedat aquí.

 

El camí és el d’emprendre, no n’hi ha d’altre, però es pot aprendre a ser emprenedor?

 

Sens dubte. La universitat hauria de ser l’autèntic viver d’empreses i emprenedoria, perquè és on s’investiga, on es mira cap al futur, on s’analitza el passat per no caure en els mateixos errors. I això són qualitats de l’emprenedor. No obstant això, la millor manera d’aprendre a emprendre és emprenent, i si no, fixant-se en alguns models d’emprenedoria. L’exemple és una arma poderosíssima d’educació. De pares emprenedors, segur que fills emprenedors. Doncs igual passa a la universitat: de departaments emprenedors, alumnes emprenedors.

 

Quins aspectes creu que ha de canviar o millorar la universitat?

 

S’ha d’adaptar més als temps i necessitats canviants de la societat. Sens dubte la universitat ha de ser la font del coneixement, i això és una cosa molt important que no s’ha de perdre, però també és cert que la universitat va néixer fa 500 anys i sovint encara continua repetint el mateix que aleshores. I això no pot ser, perquè el món cada vegada es mou més de pressa. Ha d’avançar amb la societat i atendre’n les demandes i necessitats. Crec que s’ha allunyat molt de la vida real i quotidiana de les persones i les organitzacions.

 

Així doncs, si el model universitari ha canviat poc, potser l’alumne ha de crear una petita revolució per transformar-lo o adequar-lo.

 

Per descomptat. Hi ha hagut pocs canvis a la universitat com a institució, motiu pel qual els canvis que hi hagi o que hi hagi d’haver els han de provocar els estudiants, és a dir, la gent que passa per aquí. És un mateix el que demana a la universitat que el canviï, però és una responsabilitat de cadascú.

 

El temps passa de pressa i no podem aturar-lo, no el podem canviar i menys durant l’etapa universitària. Què podem canviar?

 

La manera en què l’aprofitem. Els problemes no podem evitar-los, això no depèn de nosaltres, però sí l’actitud amb què afrontem aquests problemes.

 

En definitiva, ser valent. Però quin ha de ser el motor de la nostra societat, la causa del nostre despertar?

 

Sens dubte, el servei. En la mesura que tinguem clar que som aquí, en aquest món, per fer que la gent que estigui al nostre costat visqui una mica millor, serem capaços de moure tota la societat cap al canvi, i per descomptat cap al canvi adequat i esperat.