Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Dieter Wendland

Dieter Wendland: Viure a Berlín Oriental era una situació asfixiant

"Viure a Berlín Oriental era una situació asfixiant"

“Imagina que, de cop i volta –de la nit al dia, perquè així va ser–, apareix el teu carrer dividit en dos. D’una banda, la gent mira sorpresa, però fa vida normal; de l’altre, el món ha quedat tancat. Separats per un gran mur amb filferros, gossos de caça, homes armats i… qui intentés creuar-lo, seria automàticament afusellat”.

 

Així descrivia, Dieter Wendland, dissenyador i fotògraf berlinès, la nit del 13 d’agost de 1961. Tindria, aleshores, 12 o 13 anys. La seva família quedava dividida: ell, amb els seus pares i dos germans, a l’est; i a l’altra costat, un germà. “No hi havia forma de contacte possible; excepte les carta i –gairebé mai– per telèfon”…

 

Tot això ho va explicar Wendland a la UIC, un dia de novembre de 2009, en una jornada en què commemoràvem els 20 anys de la caiguda del mur més negre de la història. Ja han passat cinc anys i avui, diumenge 9 de novembre, celebrem el primer quart de segle de l’alliberació. A +1 ens ha semblat una bona ocasió per recuperar una entrevista –realment corprenedora– que li vaig fer aleshores i, en part, va sortir a Newsuic, la gènesis de +1. Un testimoni molt humà d’una persona –i, com ell, moltes altres famílies– que va estar quasi trenta anys tancat a la seva ciutat, i amb perill constant d’ésser “castigat”.

 

*****

 

Dieter Wendland no era –ni és– un home de guerra, sinó de pau. Per això, va voler emular a Berlín la “pregària per la pau dels dilluns” que, des de 1982, organitzava setmanalment el rector protestant Christian Führer a l’església de Sant Nicolau, a Leipzig. Les de Führer van començar sent manifestacions molt silencioses –no més de 10 persones–; però el 4 de setembre de 1989, quan les imatges televisives de quinze segons d’una pancarta reclamant “un país obert i amb gent lliure” van córrer per tot el país, la situació es va fer incontrolable. Tothom volia ser a Leipzig: a l’octubre es van reunir més de 50.000 persones i el govern de Honecker no pensava quedar-se de braços creuats…; però tampoc pensava en una “resistència” amb espelmes… Ni la de Berlín, des de l’església de Getsemaní.

 

Com reaccionaria el govern davant les manifestacions dels dilluns a Leipzig? No ho sabíem. ¿Dispararien contra nosaltres, com ja van fer el 1953 o com havia passat feia poc en Tiannamen? Es parlava de la “solució xinesa” i, lògicament, teníem molta por… Però, gràcies a Déu, no hi va haver res d’això: quan a l’església de Getsemaní, el dia 9 d’octubre del 89 –just un mes abans de la fi d’aquell suplici–, davant de gairebé tres mil persones, vam poder anunciar que a Leipzig, aquell dia, no havien disparat –en realitat tot estava preparat per posar un final sagnant a la manifestació–, la gent es va esvalotar. Imagina’t: càntics del “Dona nobis pacem”, gent amb espelmes a les mans cridant a la policia: “no a la violència!”…; era colpidor.

 

Van resar perquè arribés aquest moment i poguessin veure caigut el mur?

 

Per descomptat que algunes vegades vam resar perquè milloressin les condicions polítiques, i en aquesta oració anava inclosa l’obertura de la frontera; però concretament, perquè el mur caigués, no. Era molt més el que necessitava la RDA: es tractava de trobar la veritat en la vida quotidiana, la llibertat de paraula, de pensament i, amb això, la veritat de les persones que després de quaranta anys a la RDA ja no estaven disposades a viure ensinistrades. L’obertura del mur es va donar més aviat casualment…

 

Com era la vida allà?

 

Viure a Berlín Oriental era una situació asfixiant. Si no fos pel suport dels amics i la família, hauria estat impossible aguantar. El meu germà va ser condemnat a presó dos anys i mig per –segons deien– “calúmnies a l’estat”. Era una qüestió completament fictícia. Sempre ens quedàvem a casa perquè sabies que a fora hi havia enemics; algú que t’espiava. Fins i tot entre els amics podia haver gent que informés.

 

Quin tipus d’informació passaven?

 

De tot. Des converses que teníem per telèfon o pel carrer, a coses tan absurdes com el que vam llegir en els documents que tenien els serveis secrets sobre la meva dona: “ha penjat roba a assecar al balcó”. Era absurd!…; però era així.

 

S’adonaven realment d’aquesta situació?

 

Sabíem que ens espiaven, però no teníem ni idea de les dimensions a les que arribava aquell espionatge. Quan ho vam saber, ens espantem molt i, en part, ens va entristir. A la meva documentació, a la que hi ha de mi, es veu que hi havia disset persones informant sobre la meva vida. I mentre jo ho llegia, al meu costat hi havia una persona llegint la seva informació i plorant. Als textos es proposaven mesures que calia prendre en contra de les persones. Coses com “entrar a la vida íntima de les persones i dissoldre-les”. Què significava això de “dissoldre”? Fins i tot el llenguatge que s’utilitzava ens va espantar molt.

 

No m’estranya…

 

Volia crear-se un nou estat socialista allunyat de la URRSS. Però ben aviat, l’eufòria inicial, la dels 40, va deixar pas a una situació de crisi total. Sense la Unió Soviètica, la RDA no podia sostenir-se. Entre els anys 53 i 61 hi va haver tres milions de persones que van aconseguir passar de la part oriental de Berlín a l’occidental per, després, fugir o emigrar –com es vulgui dir– a la República Federal Alemanya (RFA). Molts altres ho van intentar sense èxit: en cotxe, amb escales, vehicles voladors de tota mena… Uns, afusellats; a altres se’ls imposava uns càstigs esfereïdors; “violadors de les fronteres”, se’ls deia. La pèssima situació econòmica va portar a negociacions amb l’Alemanya Occidental: petroli, carbó… A més, des d’aquella Alemanya s’intentava treure els empresonats injustament, pagant per ells entre 20 i 120 mil marcs alemanys [un marc alemany d’aleshores costava unes 80 pessetes]. Ni tan sols el gran crèdit de mil milions, atorgat per occident el 1981, va servir per recuperar la situació econòmica.

 

I per què no feien res?

 

Pensa que això no era com Barcelona, ​​on pots aixecar-te cada matí i anar a prendre un cafè amb els teus amics i passejar per on vulguis… Cases buides, mancaven metges: la vida social s’anava deteriorant a poc a poc. No es podia organitzar res amb sentit i els que realment eren capaços d’assumir riscos, intentaven marxar o tenien diners per pagar la sortida al govern…

 

Però hi va haver un moment en què sí que van començar a reunir-se…

 

La situació era cada vegada més insostenible, i la fe i la pregària van donar la força per prendre decisions, per actuar. A finals dels 70, principis dels 80, molts van buscar espais de diàleg dins de comunitats protestants, a les esglésies. La frontera no era l’únic que ens tancava: era la situació en la seva totalitat. Ens animàvem i buscàvem motius pels quals lluitar i viure. Davant d’aquella situació ens agafàvem ben fort de la Bíblia i la seva bona nova ens portava a conservar la creació. Pensa, per exemple, que al Berlín d’aleshores s’usava fonamentalment el carbó, i la contaminació era espantosa: s’olorava! No era, per tant una elecció entre el comunisme i el no-comunisme. Anàvem molt més enllà. La gent buscava respostes, i per donar respostes, la gent necessita llibertat. La llibertat d’haver estat acceptat per Jesucrist, sense cap tipus d’accepció, aquesta llibertat no hi ha qui la superi.

 

BERLIN_4w

Què feia el govern?

 

Honecker estava convençudíssim que anàvem pel bon camí cap al socialisme i que, per tant, tot passava per aquesta ideologia. Però, el país estava cada vegada pitjor i el poble volia més coses. Cada any, el 8 de gener hi havia manifestacions oficials en record de Rosa Luxemburg. El 1988, van aparèixer uns manifestants que, al marge de l’oficialitat, portaven una pancarta citant Luxemburg: “la llibertat només existeix si realment és llibertat per al que pensa d’una altra manera”.

 

Això va ser la gota que va fer vessar el vas…

 

Sí. Després Hongria obria les portes cap a Àustria, de manera que un èxode d’alemanys sortia cap a la RFA per allà. Quan Honecker va tancar les fronteres, prop de cinc mil persones es van refugiar a l’ambaixada de l’Alemanya Occidental, a Praga. Per si fos poc, en aquells moments se celebraven els 40 anys de la constitució del país i tothom retransmetia en directe el que estava passant: milers de persones van començar a manifestar-se al voltant del lloc on s’estava commemorant l’aniversari. Hi va haver més de mil detencions, moltes d’elles, persones que no tenien res a veure en tot allò, però que estaven per allà. Van ser maltractades: es va veure com pegaven, amb tota la intenció, a l’estómac d’una dona embarassada; tractar a les persones com animals…

 

I aleshores…

 

Aleshores passa el que tothom coneix del 9 de novembre de 1989. Per un malentès sobre qui era el responsable d’autoritzar que algú viatgés, en un moment determinat, a occident, es va començar a reunir molta gent davant dels passos fronterers. Milers de persones que exigien passar perquè –deien– “el govern d’aquest país ha declarat que podem viatjar on vulguem”.

 

Així? Sense més?

 

Cal imaginar-se la situació: llocs fronterers tancats; el mur; el filferro espinós; la vigilància… I diversos centenars de persones que s’hi apropen. Els guàrdies no sabien res del que els deien, i al telèfon, ningú responia. Cap responsable; milers de persones. Cada vegada més. Què fer? O disparar i provocar una sagnia, o obrir.

 

No hi va haver sagnia

 

Vam creuar la frontera, enmig d’una massa de gent absolutament eufòrica que veia que ningú n’impedia la sortida. Era una bogeria. L’única pregunta que ens fèiem era: “per què ha durat 40 anys? Per què no havíem vingut abans a dir que ens deixessin passar?”.