Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Georg Gänswein

Georg Gänswein: Francesc és l’única veu que té el coratge de dir les coses com són

"Francesc és l’única veu que té el coratge de dir les coses com són"

Les stanze vaticane impressionen. Al contrari del que passa amb els platós de televisió, aquí tot és més gran del que havies vist en imatges: la porta di Sant’Anna, el Palazzo Apostolico, les majestuoses escalinates, il cortile di San Damaso… Magnificència històrica amb racons de més de cinc-cents anys; esplèndida, però contràriament al que alguns insisteixen en manifestarno ostentosa: jo diria que just el contrari. Mons. Georg Gänswein (1956) ens va rebre en una d’aquelles tantes sales: no molt gran, roja, ben il·luminada, antiga, elegant. Com elegant és sempre el posat d’aquest monsignore.

 

Li vaig preguntar si li molestava que alguns el coneguessin com el “George Clooney del Vaticà”, i va riure: “Si li sóc sincer, al principi vaig haver de buscar a Internet qui era i em vaig dir: ‘oh!’. De totes maneres, no exagerem…; sí sento coses, però ho deixo passar i, amb el temps, desapareixen”. Sense altiveses que potser esperaries d’algú amb la seva posició, tan a prop de dues de les persones més influents del món. Senzill. Li vaig demanar disculpes pel meu itagnolo, però ell em va sortir amb que el seu és itatedesco. De totes maneres, em sembla que parla la llengua de Dante amb gran distinció i que els més de vint anys a la Ciutat Eterna va arribar a 1993 segurament en són causa. El 1996, es va posar en mans de Joseph Ratzinger, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe i, des de 2003, com el seu secretari personal, càrrec que va mantenir quan el cardenal es convertí en papa Benet. El 2012 va ser nomenat prefecte de la Casa Pontifícia i, amb el nou pontificat, Francesc el va confirmar en el càrrec. Corria l’any 2013, just el mes en què la intensa calor posa Roma en una autèntica pausa, però no per al papa Bergoglio: 31 d’agost. Així les coses, Mons. Gänswein és, avui, l’única persona en la història de l’Església que serveix a dos papes alhora. Diguem que viu amb l’alemany celebren Missa junts, resen el rosari, caminen mitja hora tots els dies…, i, a la tarda, treballa amb l’argentí.

 

Com ho fa per col·laborar amb dos papes? No crec que resulti senzill, adaptar-se a dues personalitats tan diferents

 

Efectivament són molt diferents un de l’altre; i, per a mi, passar d’una llarga experiència com a secretari del cardenal Ratzinger, i Benet XVI després, a treballar també amb el papa Francesc, no va ser gens fàcil. Diguem que, usant un llenguatge informàtic, vaig haver de “fer-me compatible”, perquè realment ha estat un canvi bastant intens. Vaig rebre el càrrec de prefecte, que després Francesc voler confirmar, i el que fem –els meus col·laboradors i jo– és servir. I ja està. Com? Doncs depèn molt de les coses i de la manera com cada papa guia l’Església. No obstant, he de dir que hi ha un gran avantatge en tot això: viure i col·laborar amb dos papes, aquesta diversitat, m’ha ajudat i m’ajuda a créixer, a treballar-me: humanament i espiritual.

 

Més enllà de les diferències físiques allò de les sabates, la creu, etc. , de vegades sembla com que fins i tot en el que diuen pot haver-hi distàncies

 

Totes aquestes historietes del començament del pontificat –que si usava les sabates negres, que si la creu pectoral era de plata, que si…; són secundàries: coses externes, maneres de fer. Si es mira una mica millor el contingut, es veu que en la manera d’exercitar el munus petrinum hi ha una gran continuïtat amb el seu predecessor. I així ha de ser. Parlem d’un sud-americà i un alemany, molt diferents entre si. El primer ha estat educat i format des de l’espiritualitat jesuïta i és lògic que la seva manera de fer, de pensar i també d’exercir el seu mandat sigui diferent al d’algú que ha tingut una formació sobretot acadèmica i universitària.

 

Sovint, Francesc em recorda a Joan Pau II

 

Sí, pot ser. Els dos, encara que van arribar a la seu de Pere tenint vint anys de diferència, venien amb una experiència pastoral enorme, si bé en un context polític i cultural molt diferent. El papa Francesc, havent dirigit una diòcesi molt gran i no fàcil com Buenos Aires, i sant Joan Pau II, al capdavant d’una Església de Cracòvia que, en aquell moment, constituïa l’únic lloc on poder expressar-se amb llibertat. Penso que en això els podem comparar. També en alguns aspectes de la seva personalitat.

 

Com quins?

 

Francesc, per exemple, parla molt de la ‘cultura de la trobada’: trobar-se amb les persones, quantes més millor. Joan Pau II no parlava expressament d’aquesta cultura, però la posava constantment en pràctica. És aquest contacte amb els altres, també el contacte físic, el que commou dels dos papats.

 

Alguna vegada he sentit dir: “Joan Pau II és el papa de l’esperança; Benet XVI, el papa de la fe; Francesc, el papa de la caritat”. Creu que, encara que simple, pot ser una bona anàlisi de la realitat?

 

Bé…, és difícil resumir un pontificat sencer. Sempre que s’intenta constrènyer en una paraula quelcom complex és un risc. Jo diria que el papa Francesc és el papa dels gestos i el papa de la misericòrdia, no? Encara estem en ple viatge, però, passats dos anys, em sembla que “el papa dels gestos” almenys en dóna una idea.

 

Amb aquesta perspectiva temporal de què parla, què significa realment, per a Benet XVI, ser “pelegrí terrenal”?

 

“L’última etapa del pelegrinatge terreny”: ho va dir en el seu últim discurs com a papa, a Castel Gandolfo. I abans havia dit que ni baixava de la creu, ni deixava al Senyor. Puja a la muntanya per pregar, i segueix resant per l’Església i el seu successor. El seu paper, ara, és espiritual: pregar per la barca de Pere. Penso que és important recordar que l’Església no es governa només amb decisions i estratègies, sinó sobretot, amb l’oració. A l’Església ens sabem un equip d’oració –una squadra di Preghiera–, i som conscients que com més gent resi, millor, perquè això guia la barca de Pere. Com a ‘pelegrí’, el papa emèrit juga un lloc particular en aquest ‘equip’.

 

Alguns segueixen sense entendre la renúncia i la veuen, sí, com una estratègia per bloquejar intents de provocar algun dany

Podríem escriure un llibre sencer d’hipòtesis i teories sobre això!… El papa Benet, aquell 11 de febrer, va llegir una breu i claríssima declaració, on exposava els motius. Tot el que s’escapi d’aquests paràmetres, tot el que s’ha dit, és això: hipòtesis que no tenen cap tipus de fonament. Que si hi havia persones o corrents en contra de Benet, res tenen a veure amb la renúncia. És obvi que una persona com ell hagi reflexionat molt i per molt temps una qüestió de tanta envergadura. No s’ha deixat intimidar per ningú. Va ser molt clar en l’entrevista de Peter Seewald: “Quan hi ha llops, quan hi ha el perill, el pastor no ha de deixar el seu ramat”. No ho va fer aleshores, i no ho ha fet mai; no és una fugida. Aquesta és la veritat, i és l’única explicació sobre el perquè de la seva renúncia.

 

Vostè, alguna vegada ha parlat dels fruits d’aquesta renúncia. Quins poden ser?

 

El papa Benet va veure que, per guiar l’Església d’avui, cal força espiritual i també força física. És un acte de grandíssima humilitat renunciar al papat per donar pas a una altra persona que fos més jove i més fort. Em sembla que és un gran exemple d’amor al Senyor i a la seva Esposa que és l’Església; un exemple que no tothom pot o vol comprendre. Després, mirant una mica el pontificat del papa Francesc, es veu que la imatge de l’Església ha canviat per a millor. Benet XVI va donar el primer pas cap a aquest canvi: va obrir la porta per aquest camí. Crec que ja es veuen els fruits, i penso que se’n veuran molts més en el futur.

 

De totes maneres, per a vostè, aquells dies de febrer de 2013 no van haver de ser precisament tranquils: molts sentiments oposats

 

Sense cap dubte. Per a mi van ser dies molt difícils, però ja des del moment en que el papa em va dir el que volia fer, molts mesos abans. Lògicament, vaig haver de callar-m’ho del tot i, com imaginarà, requeria un gran esforç de la meva part. Aquell famós 11 de febrer i, després, el 28… Em venien sentiments de gratitud, però també de…, de…, tristesa, de…; també d’alguna cosa comparable a una espècie de dol. Però la decisió havia estat presa pel sant pare i era una decisió de consciència, coram Deo, i, per tant, que només podíem respectar i seguir.

 

Per què creu que Joseph Ratzinger va elegir-lo com a secretari?

 

Quina pregunta! Ell tenia 75 anys i estava convençut que Joan Pau II acceptaria la seva dimissió… Jo treballava ja a la Congregació per a la Doctrina de la Fe i el seu secretari va rebre un nou càrrec a la Congregació per a la Vida Consagrada. El cardenal necessitava algú que fes de secretari i em va triar a mi. Mai em va explicar per què i mai li ho he preguntat. Em va sorprendre, sí; però va prendre aquesta decisió i jo vaig acceptar-la.

 

Suposo que més el va sorprendre veure que el seu cardenal arribava a ser papa…

 

Sí, sí. Per descomptat. Mai ho hauria imaginat, i crec que menys encara el mateix cardenal. El van triar. Ell volia retirar-se, però el futur li va canviar completament! Va acceptar l’elecció com a papa perquè hi va veure la voluntat de Déu. I jo em vaig convertir en secretari del papa. També aquests dies van ser per a mi com un tsunami. Moments molt “moguts”, com pot suposar.

 

Amb el nou papa, ¿en algun moment va pensar que deixaria de ser prefecte de la Casa Pontifícia i, per tant, la seva vida seria una mica més “tranquil·la”?

 

La veritat és que no. No perquè estigués segur que ell em confirmaria en el càrrec, sinó perquè no em preocupava. Per això, ni ho he pensat, ni he tingut por al canvi. És normal que el papa, quan vulgui, quan ho vegi oportú, canviï el seu equip. El 2013 va decidir mantenir-me en el càrrec, i aquí em té. Ara només penso en servir-lo el millor que pugui.

 

Segons vostè, així com el papa Ratzinger va donar molta importància a la lluita contra el relativisme, quin pensa que és el punt més important del papa actual?

 

La qüestió de la veritat és sempre important i crec que el papa Francesc també ho veu així. No és que no estigui interessat per la lluita contra el relativisme, sinó que veu clarament que Déu, en el seu pontificat, li demana que es concentri en altres punts, en altres desafiaments. Li agrada molt parlar d’una ‘Església missionera, pobre’; d’una Església com ‘hospital de campanya’ o ‘Església que surt cap a fora’. És en aquests ambients on el papa Francesc està actualment lluitant.

 

Una altre de les qüestions que té present és el de la família. Per què creu que s’han donat tantes notícies confuses de l’últim sínode i del que se celebrarà a l’octubre?

 

Hi ha persones que escriuen o han escrit sense estar-ne ben informades o ben preparades i, hi ha ‘corrents’ en aquesta línia. Per això és tan important que els pastors de l’Església i tots els fidels tinguin les idees i el contingut clars, i ho expliquin amb franquesa i sinceritat. El sínode d’octubre ha de partir no d’un problema particular, sinó de la temàtica principal, l’evangelització i la família. Està clar que l’Església no tanca els ulls davant les dificultats dels fidels que viuen en situacions complicades. Tanmateix, ha d’oferir respostes sinceres que s’orientin, no a l’esperit dels temps, sinó a l’Evangeli, a la Paraula de Jesucrist i a la tradició catòlica.

 

On són els desafiaments actuals, en aquest camp?

 

Un claríssim són els cristians que es troben en situació matrimonial, parlant teològicament, ‘irregular’. És a dir, persones divorciades i tornades a casar civilment. Hem d’ajudar-los, certament, però no de manera reduccionista. És important apropar-s’hi, crear i mantenir el contacte, perquè segueixen sent membres de l’Església, com tots els altres: ni han estat tirats, ni menys encara excomunicats. Això no implica que no hi hagi problemes pel que fa a la vida sacramental. L’Església ha de ser molt sincera, també envers els fidels que viuen en aquesta situació. No es tracta de dir: “poden o no poden”; és un tema que caldria veure de manera positiva. La qüestió de l’accés a la vida sacramental s’ha d’afrontar sincerament, sobre la base del magisteri catòlic. Espero que en els mesos de preparació del sínode es presentin propostes que ajudin i serveixin per trobar les respostes necessàries per a aquests durs desafiaments.

 

Alguns d’aquestes controvèrsies vénen de la seva pàtria, Alemanya. Per què?

 

Bé… És veritat que no tots els errors vénen d’allí, però sí concretament aquest punt que estem parlant: fa vint anys, Joan Pau II, després d’un diàleg llarg i laboriós, no va acceptar que els cristians tornats a casar poguessin accedir a l’Eucaristia. Ara no podem ignorar el seu magisteri i modificar les coses, sense més. Per què alguns pastors volen acceptar el que no és possible? No ho sé. Potser cedeixen a l’esperit dels temps, o es deixen portar per l’aplaudiment humà que provoquen els mitjans de comunicació…; no ho sé. Anar a contracorrent sol ser més desagradable. Però un pastor no ha de prendre decisions segons els més o menys aplaudiments que pugui rebre dels mitjans; la mesura és l’Evangeli, la fe, la sana doctrina, la tradició.

 

Per què creu que aquests mitjans de comunicació que cita s’expressen poc o gens pel que fa als cristians perseguits? Està sol, el papa?

 

El papa ha estat molt clar en aquest punt i, malgrat tot, grans institucions no diuen res o, si diuen, ho fan amb poca força. I això és molt greu. Es tracta d’un comportament inacceptable. De moment, el papa és l’única veu que té el coratge i la força de parlar i dir les coses com són, i no crec que tingui por, ni que busqui l’aplaudiment de la gent. Com sant Pau, intervé opportune, et importune.

 

El dia a dia del papa és intens i, per tant, dedueixo que el seu també; ja no té temps ni per jugar a tennis, que és el que li agradaria, o dedicar-se a la universitat… Hauria desitjat una altra vida?

 

He de dir-li que mai m’he fet aquesta pregunta. Perquè mai he demanat: “vull fer això, això, o això…”. Si m’ha arribat un encàrrec, ho he acceptat. El papa Benet m’ha demanat alguna cosa, llavors jo ho he acceptat i ho faig de bon grat. I el mateix per al papa Francesc.

 

És conscient del moment històric que està vivint?

 

M’adono que la meva situació és, en efecte, força particular. Però no ho veig com una cosa extraordinària. És un desafiament particular, però el visc naturalment i tranquil·la. Miro de viure amb coherència i de respondre als desafiaments quotidians amb gran confiança en Déu. Això no treu, és clar, que de vegades hagi de conviure amb algun “batec” de més…, però sempre amb serenitat.

 

D’aquells dies de joventut vostè amb melenes [riu], a avui, què diria Georg Gänswein de la seva vida?

 

Quan miro amb perspectiva, també me’n ric una mica de tot això…; tindria 18, 19 anys i, en aquella època –últim any d’institut i inici del seminari–, estava de moda portar-ne: no era l’únic! Al meu pare no li agradava i provocava petits moments de tensió… Però, personalment, sempre m’ha servit un principi de vida que ell tenia: ‘confia, però mira de qui’. I un altre, que en alemany diu: Tue recht und scheue niemanden. És a dir, ‘fes el que creguis just i no tinguis por de ningú’.

 

ENTREVISTA MONS GEORG GÄNSWEIN 15w