Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Jesús M. Silva

Jesús M. Silva: Les xifres d’atur oficials que fem servir no són reals

"Les xifres d’atur oficials que fem servir no són reals"

Jesús-María Silva és un dels penalistes més prestigiosos del moment. La defensa de la infanta Cristina ha fet que la seva imatge sigui no només prestigiosa sinó també popular. Reconeix que s’estima més l’acadèmia que no pas els flaixos i confessa que sent admiració pel sistema jurídic alemany. La seva gran passió és la recerca… i el llatí: el seu pare era catedràtic d’aquesta matèria. Ha escrit una vintena de llibres i ha publicat més de cent cinquanta articles en revistes jurídiques especialitzades.

 

Tenint en compte el panorama social actual, era un bon moment per entrevistar-lo: retallada de despesa pública, atur, escassa recaptació fiscal que amenaça amb canvis cada vegada més durs… Si això continua així sembla que serà la fi de la classe mitjana.

 

Quins escenaris es poden imaginar o dissenyar si no es vol acabar amb la classe mitjana?

 

Com a penalista, aquest tema em queda lluny. El que em correspon d’analitzar són les respostes que cal donar quan algú infringeix les normes i, a més, per una quantitat rellevant.

 

Aleshores, el preocupa més la situació de l’ocupació a Espanya i de la nostra economia real?

 

Efectivament, en aquest punt hi ha molt d’acord entre penalistes i tributaristes: el gran problema d’Espanya és l’economia submergida, el fet que hi ha molt poca gent que tributa en relació amb el total de l’activitat econòmica.

 

El problema és que, en moments de crisi, això s’accentua, no?

 

Sí. En un país amb els nivells teòrics d’atur que té Espanya, la bomba social ja hauria esclatat. Això ens confirma que les xifres d’atur oficials que fem servir no són reals. Hi ha molta gent que cobra en negre.

 

Com seria la nostra economia si aflorés íntegrament l’economia submergida?

 

Doncs es podria baixar l’impost sobre la renda i el de societats. Segurament també l’IVA. El tema dels impostos directes i indirectes així com la progressivitat dels impostos comparat amb això és una qüestió menor. La nostra situació no té cap símil a Europa.

 

Vostè, com a professor i investigador, tracta qüestions teòriques, és a dir, el que ha de ser. No obstant això, la realitat és tossuda i, en alguns casos, molt diferent…

 

Efectivament entre teoria i pràctica hi ha distància, especialment a Espanya. Als EUA o Alemanya no és així.

 

Per què?

 

Allà les universitats tenen un paper més rellevant en el desenvolupament legislatiu i en l’activitat dels tribunals.

 

I a Espanya no?

 

No. Aquí el més important és la personalitat del jutge. Aquest és un tema que van estudiar molt els il·lustrats. Per això és tan important l’expressió persuasiva de l’advocat i una bona formació a les facultats de Dret que se centri en aquest fi. Estic convençut que tan importants són els arguments de fons com la capacitat d’empatitzar amb el jutge.

 

Ja ho entenc.

 

Als Estats Units treballen molt la psicologia judicial, els biaixos cognitius del jutge. Aquí això ens sembla estrany, però quan arribes a la pràctica judicial t’adones que és ben necessari. Un clàssic de la literatura judicial com el marquès de Beccaria deia que les sentències tenen a veure amb la bona o la mala digestió del jutge. Per això defensava que les normes havien de codificar-se al màxim, de manera que el jutge pràcticament només les hagués d’aplicar.

 

I a Espanya no es treballa gens la psicologia judicial?

 

No conec cap facultat espanyola que ho faci. Tenim grans psiquiatres forenses però no experts en psicologia judicial. Als jutges no els agrada que es presenti el seu paper com a influenciable, però és la veritat.

 

Però si un fa bé la seva feina, aconsegueix convèncer el jutge, no?

 

L’argument no garanteix l’èxit; més aviat es tracta d’altres qüestions: les emocions, fílies, fòbies i les experiències del jutge són el que acabaran determinant el veredicte.

 

Fa més de trenta anys que fa classe i més de vint que és catedràtic. Com veu les facultats de Dret d’avui? Quina evolució generacional ha observat en els seus alumnes al llarg d’aquests anys?

 

Hi ha un canvi claríssim en els interessos. Abans tenia una importància cabdal la cultura jurídica, la dimensió humanística, crítica i filosòfica de la professió. Ara s’ha perdut de vista aquest horitzó i els alumnes, potser obcecats per les sortides professionals, ja només tenen en compte àmbits més concrets i tècnics.

 

I és així a tot el món?

 

Bé, a Llatinoamèrica l’alumnat és molt diferent. Allà es guanyen molt bé la vida i l’advocat té un gran prestigi social. Pertanyen a una certa elit i potser es poden permetre el luxe de mantenir aquest context humanístic.

 

Les lleis també han perdut vigor, bellesa i claredat en la redacció. No sé si Miguel Delibes, que afirmava que havia après a escriure llegint el codi de Dret Mercantil, podria dir el mateix ara.

 

Les societats s’han fet molt complexes. Abans la societat només tenia el codi civil, el penal, el de comerç, les lleis de procediment –que eren quatre o cinc lleis molt ben redactades–, i ara hem passat a un sistema de motorització legislatiu molt gran. Hi ha països que legislen contínuament per lleis especials i hi ha moments en què ni se sap què és el que està vigent. Espanya, en aquest sentit, no és dels pitjors països.

 

En alguna cosa no som els darrers de la cua.

 

Itàlia, en aquest sentit, funciona pitjor; de fet, n’és el cas paradigmàtic.

 

Per tant, no és el mateix haver estudiat Dret fa tres dècades que fer-ho ara.

 

Per descomptat. Això condicionarà la formació acadèmica del jurista perquè si ha de llegir molt de text, és difícil fer abstraccions. En comptes d’utilitzar conceptes, l’advocat es converteix en un arquitecte de lleis difícils de conciliar. Queda lluny la figura del jurista clàssic que creava, donava opinions i es preocupava per qüestions més de fons, fonamentals, de context.

 

Advocacia i mitjans de comunicació

 

Ser advocat s’ha convertit en una professió de moda, com fa uns anys ho van ser els executius o els brokers. Els mitjans de comunicació poden ser grans aliats o, per contra, enemics de la bona pràctica judicial. De què depèn això?

 

Els mitjans de comunicació tenen un poder evident des del punt de vista social; no podem viure’n al marge, i no només això: influeixen en les sentències, perquè el jutge no és un superhome.

 

Què és el que caldria demanar en aquest sentit?

 

Doncs una autoregulació –fer qualsevol altra cosa és molt difícil– quant a la informació que es proporciona dels tribunals i dels judicis. D’aquesta manera condicionem el jutge al menys possible. I és que una cosa és la informació i una altra el judici paral·lel, cosa que succeeix en casos en què els protagonistes són més populars o rellevants socialment, però també en casos que semblava que no tenien interès, però que, de sobte, adquireixen una rellevància enorme perquè els mitjans decideixen donar-n’hi.

 

Aleshores, estaria bé –a part d’afegir coneixements de psicologia judicial– impartir alguna assignatura sobre com l’advocat i el jutge han de parlar davant els mitjans de comunicació.

 

Sens dubte, els nostres currículums haurien d’incloure aquestes dues assignatures. Però no només això. També penso que el periodista especialitzat en tribunals ha de conèixer més els tribunals. La meva experiència és que coneixen poc i llencen opinions i informacions inexactes.

 

Què s’ha de dir i què s’ha d’amagar?

 

La llei d’enjudiciament criminal espanyola –que és molt antiga– no tracta aquest tema. Sí que parteix d’un principi: el secret. El judici per essència és públic: pot anar-hi qui vulgui, però això no vol dir que es pugui filmar o gravar; això no.

 

Però continuen havent-hi filtracions. Fins i tot abans del judici.

 

Fins que arriba el judici hi ha secret i aquest afecta les parts –acusació i defensa–, que no haurien de vulnerar aquest deure i filtrar als mitjans de comunicació informació reservada al judici. Però la realitat és que les parts filtren informació, però també ho fan els funcionaris.

 

I no hi ha cap remei per evitar-ho?

 

Hi ha sancions, però en aquest tema són més aviat simbòliques. A mi m’arriba abans la notificació d’una resolució judicial pels mitjans de comunicació que pel procurador. Hi ha un punt de perversió en el sistema i per això hauríem d’entestar-nos a fer que aquesta relació se cenyís a les notes de premsa que difonen els departaments de premsa dels òrgans judicials.

 

No hem d’oblidar que en el secret hi ha tres àmbits: parlar del que és secret, comunicar textualment allò que és secret per a les parts, i, tercer, lliurar l’escrit als mitjans. Això ha de canviar, potser amb una nova llei d’enjudiciament criminal, tot i que no sembla gaire probable que això passi en aquesta legislatura.

 

En el cas de la infanta Cristina, de tot això, n’hi ha molt… Aquest cas ha estat el gran repte de la seva vida?

 

És el més complex que he tingut. Té una dimensió mediàtica, però, sobretot, institucional i també política. En bastants moments m’he sentit desbordat. Els costos personals han estat importants, deixant de banda injúries i desacords.

 

Qui ho hauria dit que acabaria portant aquests casos quan va començar la carrera…

 

De fet, a mi m’hauria agradat ser filòleg. El meu pare era catedràtic de llatí i m’apassiona aquesta llengua; i també les llengües modernes. M’hauria encantat poder dedicar-me a la lingüística.

 

Però va acabar estudiant Dret. Tenia clar a què es volia dedicar?

 

Vaig entrar a la Facultat de Dret amb la idea de ser notari, però a segon de carrera em vaig trobar amb un catedràtic de Dret Penal –Santiago Mir, el meu mestre–, i em va obrir un món que no em podia ni imaginar: el Dret Penal acadèmic. La meva veritable vocació és la investigació jurídica. La docència m’agrada, sobretot si és de postgrau, que és la que tinc ara i en la qual l’alumne és molt vocacional. El cert és que a la pràctica jurídica hi he arribat per diferents atzars de la vida.

 

D’altra banda jo m’he format a Alemanya i allà hi ha catedràtics que m’han influït moltíssim, de la mateixa que ho han fet la cultura i els valors germànics: l’ordre, la disciplina, la capacitat de fer coses plegats, la mentalitat cooperativa que tanta falta ens fa a Espanya. Sempre m’hagués agradat que aquí imitéssim una mica més la manera de fer alemanya.

 

Aquesta mentalitat cooperativa de la qual parla tampoc no sembla que existeixi entre contribuent i ciutadà. La realitat és que és més barat sancionar que no pas assessorar. Què podem fer?

 

És així. L’Administració Pública i el ciutadà no s’haurien de veure com a enemics, encara que pugui haver-hi una certa contraposició d’interessos en un determinat moment. És bo articular els mecanismes que facilitin aquesta cooperació, de manera que es deixi de pensar que el ciutadà és per se un defraudador o un infractor i que si li dónes la mà t’agafarà el braç.

 

Sona massa bonic tot això.

 

Es tracta d’establir mecanismes de vinculació i assessorament de manera que regni més la confiança que la desconfiança. És cert que alguna cosa està canviant, especialment pel que fa a la responsabilitat de les empreses que, com a persones jurídiques, tenen responsabilitat i han d’orquestrar els seus mecanismes d’autoregulació. L’empresa actuant d’aquesta manera no només evita sancions sinó que guanya actius i compromís dels seus empleats. A fora, quan es parla de nosaltres, es diu que som una societat anòmica, que no hem estat educats en el respecte per les normes i que, per tant, les normes no ens diuen res. En aquest aspecte té un paper molt important la nostra responsabilitat de prestigiar-nos davant del ciutadà i no només confiar que la legislació millori.

 

JESUS M SILVA - ENTREVISTA 3w

 

En el seu dia a dia com a advocat, què pot passar quan s’adona que, a mesura que avança un judici, el seu client és culpable?

 

La idea que un advocat sàpiga o no si el seu client és o no culpable no és real.

 

M’he perdut…

 

La majoria de les vegades no ho saps i tampoc no ho vols saber. És sa no saber-ho perquè et permet articular la defensa d’una manera molt més freda, molt més professional. A mi m’agrada molt el recurs de cassació, que és l’últim, davant el Tribunal Suprem, on ni tan sols has de veure el client i si el veig és un dia en què jo em trobo amb una sentència i argumento jurídicament contra aquesta sentència de l’audiència provincial davant el Tribunal Suprem.

 

Però en els casos en què sap que el seu client és culpable què ha de fer?

 

Doncs aconseguir –o almenys intentar-ho– que la pena que se li imposi sigui la mínima tenint en compte les regles jurídiques existents. I, si fos possible, que no se’l condemni, però per raons processals, és a dir, si s’han produït vulneracions processals, tens dret a utilitzar-les com a mecanisme.

 

I s’ha de recórrer a la mentida en algun cas?  

 

Heus aquí el límit. El que no pots fer és mentir. I amb això incloc tergiversar la realitat o fer que algú menteixi, participar en maniobres que dugui a terme el client, com ara influir en algun testimoni o generar documents falsos. En el món econòmic ens podem trobar que s’antedaten documents que realment s’estan fent ara. L’advocat mai ha de suggerir de fer això ni aprovar-ho ni molt menys aportar un document d’aquest tipus.

 

Té experiència en casos econòmics després del Palau de la Música.

 

Pel que fa a Fèlix Millet, el cas del qual portàvem a l’inici en aquest despatx, no només sabíem que era culpable sinó que el vam fer confessar. Aquesta és una bona manera de defensar un culpable. La confessió és un atenuant important. Si a més a més fas que la persona repari els danys en la mesura del possible ja tens un altre atenuant. Finalment pots defensar que en lloc de tractar-se d’una malversació de cabals públics és una apropiació indeguda, que és un problema molt tècnic, i aquí sí que pot tenir lloc la defensa d’un culpable, que és molt diferent de muntar tot un escenari que no té res a veure amb la realitat i que es basteix en testimonis i documents falsos.

 

Es juga amb les paraules.

 

En un delicte fiscal la culpabilitat depèn de la interpretació d’un munt de normes. I això no és tan fàcil de dirimir, especialment en dret de societats o en temes patrimonials.

 

Doncs sí que és complicat.

 

Sí. A més a més, defensar un culpable no és agradable. Jo no he tingut aquesta sensació potser perquè els temes que porto són molt tècnics, perquè em dedico al dret penal econòmic. Pot passar que, davant d’un client que reconeix que és culpable i amb qui t’has plantejat una defensa molt tècnica, en un moment determinat li hagis de dir: “No, això no…”. I el client se te’n va. També pot haver-hi casos en què la defensa d’una persona implica imputar responsabilitats a una altra. Això ja és el súmmum però és encara més greu acusar algú que et consta que no és responsable del que se li imputa.

 

Ha de ser un autèntic maldecap.

 

Efectivament. Dubtes molts. L’exercici d’un penalista està ple de dilemes ètics cada dia. No és gens senzill. Estàs sempre a la corda fluixa. Parteixes, a més, que tu, com a professional, compleixes amb el teu paper –defensar al teu client– i si el fiscal s’ha equivocat en una qüestió procedimental –com, per exemple, que a l’entrada del registre es va vulnerar una norma– això es considera nul i jo m’he d’atendre a aquesta nul·litat encara que provoqui l’absolució del meu client tot i ser culpable.

 

Aleshores, el sistema falla.

 

El sistema està preparat perquè es pugui absoldre els culpables per raons formals, és a dir, pel fet que l’Administració de Justícia no ha actuat correctament. Això forma part de les regles de tots els països: de vegades s’absol amb certesa algú que és culpable.