Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Mar de la Llave

Mar de la Llave: L’art busca apropar-te a quelcom inexplicable

"L’art busca apropar-te a quelcom inexplicable"

“Fins que no et trobes al fang, no t’embrutes les mans”. Així explica la Mar de la Llave (1992) la clau per aprendre l’ofici. El que sigui. Les seves, però, no són unes mans de rock dur, on compta més l’estridència, que el bon gust. És dissenyadora i, com a tal, podríem dir que són més mans de cantautora; d’aquells que fan cirurgia amb la música i en treuen poesia i són mereixedors d’un Nobel. Com un Bob Dylan que fa art del que toca. I, potser, com el Bob Dylan del que no sabem per què no ha anat a recollir el preuat Nobel, la Mar es defineix com a dona “molt desordenada, caòtica i un pèl manaire. Però a la vegada sempre disposada a riure una mica de tot”.

 

Volem conèixer-la més. Entre altres motius perquè és l’artífex de la felicitació de Nadal d’enguany. Moderna i un xic diferent a les de sempre. La primera iniciativa de l’aposta de UIC Barcelona pel talent: el començament d’un projecte que vincula l’obra d’artistes emergents a la universitat.

 

Va ser gràcies al meu treball final de grau SanctaSanctorum –una manera, diguem-ne “transgressora” i “innovadora” de dissenyar les clàssiques estampes religioses– que em vau contactar, oi?

 

Això sembla… Ho preguntes una mica amb sorpresa

 

Sí, és clar. La realitat és que pensava que el projecte no tindria gaire més repercussió. Home! Ja és molt que et serveixi per acabar el grau i que, a més, en ser premiat, pogués fer el Postgrau d’Editorial i treballar en aquest món que tant m’agrada. Però…, sí: la trucada aquella em va sorprendre i em va fer sentir molt afalagada saber que podia tenir més sortida i que algú volia apostar pel la meva feina!

 

Per què vas fer disseny gràfic?

 

No ho sé ben bé, tot i que tenia molt clar que era a què em volia dedicar. A 3r de carrera vaig començar a fer pràctiques a un estudi de disseny al qual vaig continuar quatre anys més. Ara veig que va ser una bona decisió ja que treballant és on he après l’ofici. A la universitat es mostren les eines; però fins que no et trobes al fang no t’embrutes les mans.

 

Però alguna cosa hi pinta el talent que es té, no?

 

Jo crec que és una mica de les dues coses: es té, però també es fa.

 

Què és l’art?

 

Jo diria que és allò que et fa despertar emocions, records o sensacions. I el més interessant de tot és que cadascú té la seva pròpia definició per a l’art.

 

Etsuro Sotoo, escultor de la Sagrada Família, deia que l’art és el que t’apropa a Déu, a la Bellesa, en majúscula

 

Podríem dir que l’art busca apropar-te a quelcom que no es pot explicar, una mica com la Fe. Ens hi estaríem hores, parlant-ne!

 

I tu, com definiries el teu art?

 

No em considero artista. Només dissenyadora. Per a mi, la diferència fonamental és que el disseny té una funció concreta. No deixa res a l’atzar ni es construeix pel simple fet de ser “bonic”. Bruno Munari deia que un dissenyador és un planificador amb molt bon gust estètic i estic totalment d’acord.

 

Però la tècnica del collage que fas servir és bastant d’artista…

 

He de confessar que la meva idea inicial era fer il·lustracions vectorials, que era molt més la tendència del moment. Al final, els meus tutors em van proposar sortir del més típic. I va ser genial fer-ne cas.

 

Els grans artistes són els que han sabut sortir-se de l’habitual, no et sembla?

 

Totalment. També són aquells que amb les poques eines de difusió que tenien van aconseguir donar-se a conèixer arreu del món. Ara amb Internet i tots els mitjans que tenim és molt més fàcil mostrar el teu treball.

 

Per què creus que una tendència actual és el vintage?

 

No ho sé; potser perquè amb els ordinadors ja no tractem amb detall les coses i enyorem tot el que es feia abans, que era manual, molt més treballat i amb personalitat.

 

Actualment, falten dissenyadors amb personalitat?

 

Ara mateix hi ha molts dissenyadors, el que passa és que resulta més difícil destacar i ser diferent. De totes maneres, crec que és molt bo que cada vegada n’hi hagi més ja que Espanya, quant al disseny, sempre ha anat per darrere de molts països europeus. És una bona manera per donar a conèixer aquesta feina i fer-la entendre. Si la gent no entén el disseny –la seva funció i els resultats que aporta– no hi ha demanda.

 

Amb quina tècnica et sents més còmode? Canviaries (o canviaràs)?

 

Per a mi la tipografia és el més important, és l’esquelet general de tota peça però m’agrada pensar que encara ens queden moltíssimes coses per aprendre i que mai en sabrem prou.

 

Quines són les teves influències?

 

Qualsevol cosa: una pel·lícula, un rètol en una botiga, una frase feta, una revista, algú pel carrer…

 

Dius estar disposada a riure una mica de tot: què és el que et fa més riure i, a vegades, es converteix en una idea?

 

La gent. Però no riure’m d’ells, si no passar-ho bé. Moltes vegades les idees sorgeixen per sensacions o records que ens han quedat marcats. De fet, el projecte final de grau va ser fruit d’una conversa amb la meva àvia: ella anava a resar a santa Rita perquè jo trobés parella –molt d’àvia, això!– i, rient, li vaig preguntar que perquè li encomanava a aquesta santa. La seva resposta em va fer riure encara més: santa Rita és patrona de les coses impossibles.

 

En quin projecte t’agradaria treballar?

 

Sempre em queixo que estic molt “enredada” amb massa coses; però en el fons m’agrada el moviment constant. Sempre dic que sí a projectes que d’alguna manera suposin un repte per a mi.

 

Què et diu “Barcelona”?

 

Color.

 

“Disseny”?

 

Ordre.

 

“Diferent” i “rar”?

 

Repte i especial.

 

“Ciutat” o “poble”?

 

Velocitat o silenci.

 

Què necessites per inspirar-te?

 

Centrar-me en el que estic fent i oblidar-me de la resta per uns moments.

 

Aleshores una mica com un artista…

 

No ho tinc gaire clar… No m’agrada deixar res a l’atzar!