Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Pere Solanellas

Pere Solanellas: Ets un líder?; segur que obtindràs feina a l’alta direcció

"Ets un líder?; segur que obtindràs feina a l’alta direcció"

Es va formar en el camp de les Ciències de la Salut, i des de poc abans dels 30 anys ha estat en el món de la direcció general d’empreses del sector esportiu, de la salut i de l’oci. Membre de diferents consells d’administració, ha dirigit i posat en marxa projectes com l’Hotel Ra de Calafell, un cinc estrelles de luxe; gestionat l’estació d’esquí Boí Taüll Ressort i totes les empreses dels àmbits de la salut, el turisme i l’oci de l’Agrupació Mútua… Això va ser durant set anys. Després el van fitxar per dirigir i reorganitzar una empresa familiar que, entre d’altres coses, regentava en aquell moment un gran centre esportiu d’uns vint mil metres quadrats, i el va deixar amb més de catorze establiments a tot Espanya: “Vaig agafar Àccura amb cinquanta treballadors i me n’he anat amb uns sis-cents”.

 

Amb quaranta-cinc anys, doncs, Pere Solanellas deixa un lloc segur, un càrrec de director general en una empresa familiar que li ha anat molt bé, per crear-ne una de nova: “Això és un cicle: ningú és imprescindible i, fruit d’una decisió molt raonada, fa uns mesos, vaig canviar la meva situació; ho deixo pel desig de voler desenvolupar coses meves i el convenciment que m’anirà bé. No és fàcil de fer-ho entendre a la gent, però estava segur que podia: tinc l’edat i la força suficient per tirar-ho endavant i la veritat és que les bones expectatives m’estan donant encara més seguretat en mi mateix”.

 

WUiCS –la nova empresa– es dedica a la consultoria de turisme, esport i oci, i a l’assessoria d’empreses d’alta direcció: “Una espècie de coaching directiu que, gràcies a un bon networking desenvolupat en els últims anys, està funcionant molt bé, i a països de tot el món”.

 

Diguem que fa el que predica: “El directiu d’avui no pot agafar por i bloquejar-se davant dels canvis: cal adaptar-se i anar amb un cert ànim d’endevinar què passarà”. Així, aquest empresari-gestor-emprenedor ve a ser un dels nous endevinadors del futur, un profeta empresarial que s’ha fet a si mateix, que és conscient del “molt que aprens durant una setmana en una empresa, en comparació d’èpoques anteriors”, i al qual apassiona treballar “amb persones a qui poder engrescar vers un objectiu comú”.

 

De veritat ha canviat tant la realitat empresarial?

Jo diria que el d’ara és un panorama totalment diferent. Abans, les empreses eren molt estables; no vull dir avorrides –perquè era una bona època–, sinó estables quant al lideratge: passaven les coses que volies que passessin. I ja està. Ara, la vida empresarial va tan ràpid que cada dia aprens una cosa nova. Algú tus a la Xina i, no saps com, això et repercuteix perquè tens menys finançament per aquella empresa… Com pot ser? Fa uns anys –tampoc tants–, podies fer una planificació a llarg termini, els processos eren pensats en tres o cinc anys; avui, però, la direcció general ha d’estar molt més bolcada en el dia a dia: a sis mesos o a un any, com a molt. Ningú a les empreses pensa en processos de més durada, perquè no se sap què passarà: com estarà el tema financer i empresarial, si caldrà fer reducció de personal…

 

És lògic que això faci por, no?

Sí. Hi ha molts directius que n’agafen, de por, i això els bloqueja. És una de les pitjors coses que pot passar en una empresa. Avui en dia cal ser molt adaptable; no n’hi ha prou de tenir capacitat gestora: les qualitats que necessites són molt diferents. En certa manera, has de saber endevinar què passarà, veure en quines coses no et pots equivocar, i potser adaptar-te a una situació totalment diferent de la que tenies pensada. Molts, amb experiència d’anys, tenien un tarannà, una manera de fer les coses més estables o rutinàries, mentre que avui cal observar molt les constants vitals de l’empresa, que van canviant setmana rere setmana. Per això, tant important és saber-se adaptar com disposar dels recursos necessaris per a poder fer-ho.

 

És, aquesta manca d’adaptabilitat, el que ha provocat la crisi empresarial?

Bé, n’és una de les causes. Una altra és el que popularment s’ha conegut com “el pelotazo”, és a dir: el “fem les coses de pressa, com més aviat millor, perquè això està sortint molt bé i ens estem fent molt grans”, que està lluny d’una visió empresarial de veritat, d’una filosofia de les coses ben fetes, a poc a poc, d’endeutar-se només del que realment després es pugui pagar… És una visió més de llarg recorregut que va faltar en els moments de l’explosió del 2005-2007, quan érem a la Champions League; ens vam deixar impregnar de corrents especulatius i no vam fer les coses més assentadament –posant-hi ciments forts i deixant que l’empresa creixés al seu ritme–, sinó per suposicions. Vam estirar més el braç que la màniga, i ara estem baixant a segona divisió, i fer els deures que hauríem d’haver fet aleshores és complicat: haurem d’esperar unes quantes temporades.

 

Sembla molt fàcil de dir quan ja no hi ha res a fer…

Sí, però ha estat així i hem d’aprendre dels nostres errors i veure-ho, ara, com una oportunitat que podem aplicar a les “noves fornades” que vindran i al nou cicle empresarial, d’aquí a un, dos, quatre anys… els que siguin. Però vindrà un altre cicle –no pot ser d’una altra manera–, i les coses aniran mitjanament millor que ara; no tornarem a la festa d’aleshores, però sí que tindrem un cicle econòmic millor que el d’ara. Caldrà, això sí, tenir memòria històrica per no caure en els mateixos errors.

 

I molt lideratge, em sembla

Molt. Molt. Jo crec que és una de les claus d’avui en dia a les empreses: el lideratge. El problema és que no n’hi ha. A les meves classes veiem si el líder neix o es fa i a mi em sembla que és una barreja de totes dues coses: has de tenir unes condicions innates, però que després has de desenvolupar a la teva vida. La qüestió és que, avui, la gent no vol liderar perquè no accepta la cultura de l’esforç i del compromís. Ser líder vol dir sacrificar-se, dedicar moltes hores a la feina, i si no estàs disposat a això, no pots dirigir una empresa. És el problema que ens trobem avui en moltes empreses, que sovint estan dirigides per gent que no són líders i que condueixen un futur desencaminat de l’empresa. Falta lideratge, i en falta molt. Però això suposa una gran oportunitat per a la gent que es dedica a la formació, i també per a tota aquella gent que vulguin ser líders. Si et sents un líder, segur que obtindràs feina a l’alta direcció, senzillament perquè fa falta.

 

Tot això està molt vinculat amb l’emprenedoria i la innovació, no?

Sí, és clar. L’emprenedoria és bàsica però no estic d’acord en la manera com s’està enfocant avui en dia, a conseqüència del mercat laboral, com a única alternativa, com una espècie d’autoocupació. Innovar vol dir aportar idees noves, creativitat i, a això, dedicar-hi temps que et permeti equivocar-te o encertar-la i, amb l’assaig i error, poder anar perfeccionant-ho. Ningú inventa res de nou. Potser es tracta de revisionar un model anterior: un procés de negoci, o el servei, és a dir: “Això es pot millorar; això, més barat; això…”. És, per exemple, el que ha passat amb el fenomen del low cost: una autèntica revisió de la cadena de valors del servei, d’allò que realment vol el públic: ¿T’aporta més valor el fet que a l’avió et donin menjar que està plastificat i no té gust de res, o el fet que sigui més barat, i que et pugui portar a qualsevol capital europea i sigui ràpid, i tingui cadència de viatges, etc.? Així, hem passat d’un “tot inclòs” a un “monoservei” en què pagues només per allò que vols; i si vols res més, pagues més. A poc a poc es tendirà a augmentar una mica el valor que es dóna al producte servei.

 

Per què t’has embarcat en un nou negoci en un moment en què estaves tan ben situat?

Està clar que l’emprenedoria és una cosa de risc, però volia fer quelcom nou i tenia el convenciment que m’aniria bé i que tinc l’edat i la força suficient per tirar-ho endavant. Així és com vaig començar, quan encara no tenia trenta anys: amb un projecte meu vaig trucar a la porta d’Agrupació Mútua i els va agradar el que presentava, i em van fitxar. Jo no m’ho creia: estava envoltat de gent molt més gran que jo, i treballava amb ells.

 

A què es deu l’èxit que estàs tenint? No hi havia res semblant?

Sí, però crec que el que puc aportar és important, gràcies a la meva experiència al món del servei en projectes de gran envergadura: he estat en molts consells d’administració i la veritat és que crec que puc aportar moltes coses. Al cap i a la fi, la “marca Espanya” en el sector de l’esport encara ven molt i segueix tenint molt de prestigi arreu del món i, per exemple, un xeic d’Aràbia Saudita m’ha encarregat un projecte d’uns quants complexos esportius, hi ha un altre tema a l’Argentina, etc. En un mes hem tancat moltes coses.

 

Què és un servei que no sigui una empresa “normal”?

Les empreses de serveis ofereixen béns intangibles i, en aquestes, el productor i l’executor és la mateixa persona, cosa que en una indústria no passa. L’anàlisi es fa a posteriori, i no abans de comprar el producte. És a dir, tu compres un servei sanitari –vulguis o no, també és un servei– o hoteler,… i és després d’haver-te’l donat quan en fas una valoració. Si aquesta valoració és positiva, el tornaràs a comprar.

 

Així doncs, avui en dia, pràcticament totes les empreses tenen aquest component de servei.

Sí, mira, en el fons és canviar la manera de fer les coses. Sovint poso l’exemple de El Corte Inglés, que em sembla que és l’empresa espanyola que ha treballat millor la garantia del servei: “Si no queda satisfet, li tornem els diners”. Això que van instaurar fa trenta o vint-i-cinc anys és la clau de l’èxit d’aquesta empresa: et garantien el bon servei, poder comprar un producte i que poguessis dir que no t’agradava, i que et tornessin els diners.

 

Els que ens dediquem a les empreses de serveis hem de pensar en tot això: el client, el que vol, és que quan compra una cosa que ja li costa –i que avui en dia encara li costa més– al final tingui una garantia que aquell servei que ha comprat –la valoració la farà a posteriori, però el pagament l’ha fet abans– estarà bé. Heus aquí la clau de la gestió dels serveis.

 

Sembles molt optimista; no és gaire habitual, avui, en el món en què et mous…

No. Potser no, però jo crec que cal ser optimista i fugir del discurs catastrofista que prediquen alguns gurus com Niño Becerra o Gay de Liébana. Els dirigents no necessitem aquest missatge, sinó d’altres d’optimistes; que diguem: “Serà molt difícil, sí; però ens en podem sortir perquè la humanitat ha demostrat això al llarg de la història”. Jo necessito optimisme per seguir vivint; si no, em quedo a casa deprimit i no aporto res de res. No podem anar funcionant per pressions, sinó perquè hi ha un compromís; així, valoraré la feina feta dels que treballen amb mi pels objectius assolits, per la implicació, per les tasques realitzades…

 

Tot això té un component ètic que ara sembla que s’hagi oblidat. Què en penses?

Per desgràcia, efectivament, s’han deixat de banda uns valors que són fonamentals. Tant en el món de l’empresa com a la vida en general. El dirigent ha de donar exemple, fer les coses rigorosament, amb transparència. Hem de tenir clar que aquí no s’hi val tot i que és compatible treballar molt, generar beneficis, fer l’empresa gran i comprometre la gent i respectar-la. Això no és ciència ficció. Jo sóc molt exigent, molt; però això no és incompatible amb tractar bé als altres, ser amable, respectuós… Potser caldria que molts dirigents passessin per escoles de negoci on, enlloc d’explicar tants models de rendibilitat, tantes valoracions de les empreses, parlessin una mica més de valors fonamentals que hi ha d’haver a la vida; aquests de què estem parlant: respecte, prudència, compromís…

 

El problema és que no tothom ho veu així.

Sí, i m’he emportat algun disgust per mirar de fer les coses com et dic. Els entrebancs i les temptacions que hi ha al món de l’empresa són grans. I has de ser íntegre per no caure-hi. És el que es demana. No tothom pot ser-hi, però és el s’ha d’exigir: persones íntegres i que realment respectin els valors. En aquest sentit, jo no sacrifico el dormir tranquil per res del món.

 

Doncs amb tot el que veig que fas, no sembla que dormis gaire que diguem…

Sóc una persona molt activa: dormo poc, és veritat. De fa molt temps, una mica per la intensitat de la feina, i el cos ja se m’hi ha acostumat. Però realment el que passa és que gaudeixo molt treballant. Ara, a un altre ritme pel canvi de feina. Necessitava tenir espai pel que realment m’és més important a la vida: la meva família, els únics a qui dedico temps després de treballar.

 

Ets un home religiós?

Sí. A casa, tots som creients: practicants. Per a mi, la fe és molt important, i per fer el que faig és bàsic. Sé que no està gaire de moda, que diguem, però sempre l’he necessitada, i sempre m’ha ajudat, sobretot en moments més durs que he hagut de passar i que no hauria entès sense Déu…; no entendria com pot ser que a vegades hi ha gent que no els passa res, mentre tu ho estàs passant malament, tot i intentant fer les coses bé… A més, m’ajuda a trobar-me a mi mateix: jo estic tot el dia amb gent, amb grups, en reunions, i al final tens molt poc temps per pensar en tu mateix. Anar a missa, resar… coses d’aquestes, a part de pel que serveixen, també m’ajuden a veure’m una mica internament i a cercar millores.

 

“M’apassiona el treball que desenvolupo com a líder d’equips motivant les persones per aconseguir un objectiu”. Ho dius en el teu currículum. Què vol dir?

Jo crec en la meva capacitat de lideratge que, com et deia, en part és innata, però també fruit d’haver treballat. Quan em diuen que s’han de fer unes tasques, jo sóc el primer a aixecar el braç. Però, a més, no sóc una persona que cregui en el fet de manar, manar, manar: agrupar, intentar entendre la debilitat d’un i la fortalesa de l’altre; mirar de muntar aquests –de vegades– trencanous que són les empreses… M’apassiona tractar aquesta gent i engrescar-los per tal d’assolir un objectiu comú. M’apassiona la gestió del canvi a les empreses, agafar una empresa i ara anem a fer això… intentar convèncer la gent que hi ha uns objectius, uns valors, una visió i un compromís de manera que, junts, puguem fer aquest camí i arribar a un punt comú. És el que a mi m’agrada: la missió de les empreses. No sé si és poc o molt. De vegades et pregunten: “I què fas durant el dia?” Engrescar la gent, motivar… Producció? Allò de dir estar davant de l’ordinador,  cada vegada n’he tingut menys temps, perquè al final estàs molt orientat als grups de treball i a les persones.