Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Pilar Fernández Bozal

Pilar Fernández Bozal: Crear confiança és una de les qualitats que més es valora en un advocat

"Crear confiança és una de les qualitats que més es valora en un advocat"

Filla de Barcelona, Pilar Fernández Bozal (1963) és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona (1986): “Jo era bona estudiant i vaig gaudir molt la carrera”. I d’aquí, a les oposicions: “‘Oposita que alguna cosa en queda’, diu el refrany…; i crec que és un afirmació totalment certa. Et dona quelcom que el grau no pot: la visió transversal i integrada de tot el dret”. Així, amb aquest ànim, el 1991 va treure les oposicions per al Cos d’Advocats de l’Estat, al qual va dedicar la seva professió durant dues dècades, primer a Terol i, després, a Barcelona, on va aconseguir la direcció de l’advocacia de l’Estat a Catalunya, el 2007. Fins al 2011: va deixar la carrera administrativa per exercir, durant dos anys, el càrrec de consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, com a independent. Després d’aquest període, es va incorporar a l’equip d’advocats d’una de les Big Four, Ernst & Young (EY), “on fa cinc anys que treballo com a sòcia responsable de Dret Públic i, des de fa uns mesos ho combino amb el deganat de la Facultat de Dret: un repte i un honor”. Tot va començar per una passió: la història de Roma…, després d’una batalla amb Grècia…

 

… una batalla que va començar en un dels últims cursos de batxillerat. La meva afició a la història de Roma em va portar a interessar-me molt aviat pel dret. Em semblava apassionant –encara avui m’ho sembla–, la seva organització social i cultural; aquesta passió em va ajudar a entrar en el món del dret. Però, durant el batxillerat el grec clàssic va entrar a la meva vida: em va fascinar i em va ocasionar una gran crisi de vocació jurídica. Al final, després de pensar-m’hi molt, Roma va guanyar la batalla a Grècia.

 

I ara, el camí l’ha portada a ser degana d’una facultat de Dret.

 

Sí, la vida et va guiant per camins que no preveies, i aquesta és una nova experiència en la meva vida professional que suposa tot un repte per a mi. Jo crec que la dedicació a la formació mai no pot ser oblidada pel professional liberal, per la qual cosa cal ajudar els joves prometedors, els nostres líders del futur; per això, és un gran orgull que la Universitat hagi pensat en mi per dirigir la Facultat de Dret.

 

En aquesta trajectòria, quins esdeveniments van marcar més la seva etapa universitària?

 

El punt d’inflexió es va produir al quart curs, quan vaig decidir preparar oposicions a l’Advocacia de l’Estat. M’atreia molt l’exercici lliure però necessitava tenir la seguretat que la meva preparació era completa. Valorant opcions vaig considerar que aquesta preparació només me la proporcionava l’Advocacia de l’Estat, el temari de la qual tant tenia dret privat com dret públic. A cinquè de carrera vaig conèixer el que després seria el meu preparador fins que vaig aprovar, i em va aconsellar que estudiés les assignatures d’aquell curs utilitzant els temes de l’oposició. Així ho vaig fer, i aquí va començar tot.

 

No ha de ser fàcil prendre una decisió així.

 

No. Per això, sempre animo els meus alumnes que tinguin paciència i disciplina amb sí mateixos. Entrar en el món jurídic no és senzill; es tracta d’una cosa absolutament nova, abstracte, amb un llenguatge tècnic i específic que l’estudiant mai no ha utilitzat anteriorment i que requereix un cert esforç i temps per adaptar-s’hi i entendre’l. Si se superen les barreres inicials, és un món apassionant que mai més no t’abandona.

 

Però després hi ha les altres barreres, les del món professional: què esperen els despatxos d’advocats dels actuals graduats en Dret?

 

Jo ho veig cada dia al nostre despatx, i el que esperem és gent madura i compromesa, que entengui la dificultat de l’exercici diari de la professió i els sacrificis que suposa. Exercir l’advocacia no és sinònim de viure bé, sinó de sacrifici permanent, i requereix disciplina i entrega. I, alhora, ha de ser conscient que necessita formació contínua: el mercat és cada vegada més exigent amb la professionalització, ja que l’entorn jurídic canvia de manera incessant i exigeix una adaptació permanent.

 

Estudi constant…

 

Sí. I això va per a qualsevol alumne, de màster o de grau: els dic que estudiïn molt, que aprofitin al màxim totes les oportunitats que tenen; que es reciclin permanentment. Estar al dia és fonamental.

 

¿Cap a on s’ha d’orientar la formació universitària del jurista per fer-lo capaç d’enfrontar-se als reptes singulars que s’entreveuen a l’horitzó?

 

Cal donar molta importància a l’adquisició de competències en el coneixement i ús de les noves tecnologies; pensa que l’exercici de la professió s’està transformant de manera intensa i una de les causes és la internalització de les empreses, que ens porta a la necessitat d’entendre millor els negocis dels nostres clients, a treballar en xarxa i de la mà d’altres disciplines i professions. A les grans empreses ja no hi ha compartiments estancs; les decisions relacionen diferents aspectes i les solucions que busquen els clients per als seus problemes són integrals.

 

A tot això, què aconsella als seus alumnes a l’hora d’orientar-se en aquest món laboral?

 

Els aconsello que es deixin aconsellar. Sent petita com és, a la nostra Facultat s’orienta l’alumne de manera molt personalitzada, i això és un autèntic luxe que tots els estudiants haurien d’aprofitar. Tanmateix, no és menys important que s’escoltin a si mateixos i que siguin realistes, que decideixin amb serietat l’orientació del seu futur; això és ser lleial amb un mateix.

 

Els animaria a fer oposicions?

 

I tant! L’oposició dona quelcom que el grau no pot, que és la visió transversal i integrada de tot el dret, un coneixement tècnic profund que es converteix en la millor eina per a l’exercici de la professió. Sense perjudici que tots ens acabem especialitzant en un àmbit concret amb el pas del temps, aquest coneixement transversal no es perd mai, cosa que, com a professionals, ens proporciona un valor afegit molt singular.

 

El problema és que, quan has començat aquest camí i, passat un temps, descobreixes que no és el teu i emprens el de l’advocacia, l’ombra del màster obligatori és com una amenaça…; què faria si avui estigués en el tràngol de començar l’oposició?

 

Es tracta d’una decisió difícil; certament, aquest problema abans no existia i és una cosa que s’hauria de poder solucionar per no generar aquesta intranquil·litat a l’opositor; d’altra banda, s’hauria d’evitar de totes passades que els cossos d’opositors patissin una pèrdua per aquest motiu. És per això que, a la nostra Facultat, estem mirant de trobar la manera de compaginar les dues coses; és difícil, però cal intentar-ho perquè deixar una oposició després de quatre o cinc anys de preparació i haver-se de posar a fer un màster d’un any i mig per exercir l’advocacia em sembla un contrasentit.

 

Quines sortides professionals té l’ocupació pública que passin desapercebudes i, alhora, presentin una alta oferta?

 

Totes les oposicions són una sortida professional excel·lent que no s’ha de descartar. Proporcionen una feina estable, molt interessant i orientada al servei públic. Les grans barreres per aprovar una oposició se les posa un mateix, no el sistema; si l’opositor entén això, té una gran part del camí fet, per tant totes són molt interessants, fins i tot les que convoquen poques places, ja que el nombre de signants gairebé sempre és proporcionat.

 

D’altra banda, si dona per fet que els despatxos d’advocats busquen graduats i màsters amb un expedient acadèmic brillant i un anglès excel·lent. Quines “competències toves” es demanen, conscientment o inconscientment?

 

No, no: es demanen totalment a consciència. A les empreses, hi ha tot un equip de recursos humans que s’ocupa de detectar aquestes soft skills, com es diuen. I són importantíssimes: per la necessitat de treballar en equip i perquè el professional serà la marca de l’empresa a la qual representa. Saber comunicar correctament, tant oralment com per escrit, saber relacionar-se, la flexibilitat i la capacitat d’adaptació, saber escoltar, facilitar solucions, saber estar, l’empatia…; en són moltes i totes, molt importants en l’exercici de la professió. Al final, crear confiança és una de les qualitats que més es valora en un advocat, i un bon equilibri de totes aquestes competències facilita generar-la.

 

Així, les relacions humanes són essencials. En part, a això tendeix la creació d’una xarxa Alumni, oi?

 

Sí, és clar. Que els nostres antics alumnes mantinguin un contacte amb la seva alma mater és fonamental: la seva experiència pot aportar molt als alumnes actuals i a la mateixa universitat i, alhora, ells segueixen rebent moltes coses. Una xarxa d’Alumni potent és un gran tresor que pot obrir un món d’oportunitats als seus membres; totes les grans universitats la tenen, és fonamental. Alumnes i antics alumnes són la nostra raó de ser i aquesta ha de ser sempre casa seva.

 

Què l’omple més de la seva tasca quotidiana?

 

La possibilitat que et brinda la professió de servir d’ajuda als clients, siguin persones físiques o jurídiques; ells confien en el teu criteri, el teu assessorament. Es tracta d’una gran responsabilitat, però també proporciona grans satisfaccions; et sents útil, és molt agraït. Això “enganxa”; aquesta professió “enganxa” molt… De veritat.