Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Rosanna Simón

Rosanna Simón: La derrota, a vegades, és més positiva que una victòria

"La derrota, a vegades, és més positiva que una victòria"

Des d’un petit barri de la Palma, a tocar el cel a Copenhaguen. Rosanna Simón és campiona mundial de Taekwondo el 2008, d’Europa el 2010, plata el 2012 i bronze el 2006, 2014 i 2016. Ha guanyat dotze vegades el campionat d’Espanya i ha participat als Jocs Olímpics de Pequín el 2008. A més a més de les seves innombrables medalles, aquesta lluitadora compagina l’esport amb una altra de les seves passions: la Fisioteràpia, des que es va graduar a UIC Barcelona (2017), on ha tornat per inaugurar el nou curs esportiu.

 

Com va començar la teva passió pel taekwondo?

 

Va ser per casualitat. Abans de fer taekwondo, vaig practicar molts esports, com la natació i el bàsquet, però m’acabava avorrint. Un dia de camí a l’escola vaig descobrir el taekwondo. A través d’una finestra vaig veure un entrenador vestit de blanc amb un cinturó negre impartint unes directrius i uns nens fent puntades de peu i passant-s’ho la mar de bé. I així va ser com vaig decidir que ho volia provar.

 

Amb només quinze anys vas deixar la Palma i Tenerife per marxar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat.

 

Va ser un canvi bastant dur, en plena adolescència. Significava començar una nova vida. El primer any va ser el més difícil, però a partir d’aquí ja em vaig fer el meu propi cercle d’amics al CAR, i vaig començar a sentir-me com a casa.

 

Has trobat a faltar alguna cosa?

 

Vaig trobar a faltar estar amb la família, els amics, tenir més temps per a l’oci i estar més tranquil·la.

 

Te’n penedeixes?

 

No. Si tornés enrere, ho tornaria a repetir. Sense cap dubte.

 

Què t’aporta el taekwondo personalment?

 

Jo penso que m’ha ajudat molt a madurar. M’ha ensenyat a saber planificar bé. Sobretot, m’ha inculcat disciplina i respecte.

 

Com portaves la derrota?

 

Soc una persona molt competitiva i al principi em costava assimilar-la. A ningú li agrada perdre, però van anar passar els anys i em vaig adonar que la derrota forma part de l’esport i que en moltes ocasions és molt més positiva que una victòria. A partir d’aquí fas una introspecció i et tornes més exigent.

 

De quin campionat tens més bon record?

 

Si hagués d’escollir-ne un, seria sense cap dubte el meu campionat del món. Des de petita vaig tenir aquest somni al cap.

 

Com es viu el triomf?

 

En aquell moment no me’n vaig ni adonar. Va ser una pujada d’adrenalina. Vivia en un núvol permanent. Ara que estic a punt de retirar-me començo a valorar que han estat uns grans èxits.

 

Es pot viure del taekwondo?

 

A mi em va ajudar a estar més tranquil·la en la meva etapa universitària, però no es pot viure del taekwondo. No som futbolistes: és un esport bastant minoritari, poc reconegut i poc mediàtic. Si no surts a la televisió, no vens. Tristament, de nosaltres només se’n recorden quan anem a uns jocs olímpics.

 

Com era el teu dia a dia?

 

Abans, el meu dia a dia era molt exigent i quadriculat. Ho tenia tot mesurat i tenia molt poc temps per dedicar-me a mi. Em llevava molt d’hora per entrenar. Després me n’anava a estudiar, dinava, descansava, tornava a entrenar, anava a fisioteràpia si tenia algun tipus de recuperació i estudiava, si em quedaven forces. Era com una màquina.

 

Per què et vas decantar per la Fisioteràpia?

 

Abans de Fisioteràpia, vaig començar Educació Infantil, i després Turisme, però no era per a mi. Sempre m’havia agradat la Fisioteràpia. Ho veia de primera mà al CAR i em cridava molt l’atenció. Una de les meves millors amigues estudiava Fisioteràpia a UIC Barcelona i dedicava molt de temps a l’estudi. Això no m’agradava, perquè jo volia fer una carrera que fos fàcilment compaginable amb l’esport, i no m’atrevia a fer el pas. Però, al final, m’hi vaig tirar de cap.

 

No devia ser una decisió fàcil.

 

En aquells anys, el suport a l’esportista deixava molt a desitjar. Ara tinc entès que donen més facilitats. Malgrat tot, vaig conèixer professors i amics que em van ajudar a portar la carrera amb més tranquil·litat.

 

I ara que et retires, com se’t planteja la teva nova vida?

 

He estat aïllada en una bombolla i sotmesa a uns horaris molt estrictes. Ara tinc molta més llibertat. Tinc més temps per parlar amb mi mateixa i estic començant a conèixer-me, a viure de nou.

 

És un canvi radical. Quin pla ocuparà el taekwondo?

 

Sempre estaré vinculada a aquest esport. Soc professora de nens petits en una escola i tinc un campus d’estiu en el qual imparteixo classes de taekwondo. Forma part de la meva vida.

 

Quins són els teus reptes, ara?

 

Per començar, vull continuar creixent com a entrenadora. A nivell professional, vull ser una de les grans també en el camp de la Fisioteràpia. Vull continuar formant-me i en un futur muntar la meva pròpia clínica.

 

Amb la teva experiència, què recomanaries a esportistes d’elit que estan començant?

 

Els recomanaria que es comprometin i lluitin fins al final, que mantinguin una actitud positiva. Però sobretot, el veritablement important és que no s’oblidin de gaudir del que fan.