Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Entrevistes

/ Salvador Vidal

Salvador Vidal: El bon humor és autopista de la creativitat

"El bon humor és autopista de la creativitat"

Enamorat de les matemàtiques, Salvador Vidal és professor agregat de la Facultat d’Educació de UIC Barcelona. Enamorat i amb ganes d’enganxar aquesta passió a tots els seus alumnes: “Les matemàtiques van sorgir per solucionar problemes de la vida diària i és el que els vull fer veure”… Aquí té un paper clau el mestre; ho explica “a lo Eugenio”: el saben aquell que diu… “Un professor de matemàtiques explica el teorema de Pitàgores als seus alumnes per primera vegada. Com que no l’entenen, l’explica una segona vegada. Tampoc. A la tercera, el mestre el va entendre…”

 

Expliqui’m quin és el problema

 

Les matemàtiques no tenen bona perspectiva històrica. Sempre s’han presentat com una assignatura aspra, abstracta, poc contextualitzada; una mica com fora de l’àmbit quotidià. És una sensació que té molta gent, de manera que, fins i tot a les famílies, de vegades se’n parla de manera despectiva o els pares la descriuen com una assignatura que els costava molt…

 

I els professors en tenen bona part de culpa

 

Sí, és clar. La manera com s’ensenya és fonamental: si t’apassiona, ho transmets; si no, no. Jo sempre dic als meus alumnes que s’enamorin de les matemàtiques: és l’única manera de parlar-ne bé i de transmetre-les. Cal enamorar-se de les matemàtiques!

 

Com?

 

Doncs ensenyant a través d’emocions positives; no només per aquesta disciplina, però sí de manera especial, ja que requereixen un “plus” pel seu historial més aviat negatiu.

 

El problema és que trobo que la nostra generació no és gaire científica…

 

Jo diria, més aviat, que és una generació científica quant a les noves tecnologies, una generació sobretot multimèdia, que viu de la notícia instantània, de les presses. Es té molta informació i les matemàtiques han de poder entrar en aquest món d’una manera factible, ben presentada, emocionant, vistosa… Explicar-les d’una altra manera i amb els mitjans de què disposem avui.

 

Això vol dir que també les assignatures s’han de renovar

 

Sí, i tant! Tots els que l’ensenyem hem de fer l’esforç perquè es vegi com una assignatura atractiva, i penso que la manera de fer-ho és buscant les noves metodologies com el flipped classroom, peer instruction, treballar per parelles, fer treballs en equip, dinàmiques de grup, introduir la gamificació a l’aula, com fem nosaltres. No n’hem d’abusar: cal anar canviant; i aquí rau la riquesa: a saber fer servir diferents maneres d’ensenyar les matemàtiques.

 

I els professors hi estan motivats?

 

No crec que puguem generalitzar, la veritat…; n’hi ha que tenen una molt bona inquietud per buscar nous recursos, instruments diferents, etc. A la nostra facultat hem obert un laboratori matemàtic, on l’alumne experimenta i pot anar deduint aspectes matemàtics sense que els expliquem. Per exemple, els dono un got, un plat i una galleda. Han de trobar la circumferència de cadascun dels elements i calcular-ne el diàmetre. Si divideixen la longitud pel diàmetre s’adonen que el resultat és 3,13; 3,15… i descobreixen a través de l’experimentació que sempre és el nombre Pi. Aquest aspecte de presentar reptes i descobriments als alumnes els motiva. La qüestió és que els protagonistes de l’aprenentatge siguin ells, que aprenguin fent. Hem d’ensenyar amb el cap, amb les mans i amb el cor: el cap per pensar, el cor per sentir i les mans per fer. Pensar, sentir i fer: a mi em sembla una pedagogia molt clara.

 

Llavors els nens motivats aprenen més ràpid?

 

Aprenen més ràpid, sí. La motivació és la font del coneixement. Nosaltres tenim alumnes que venen d’un batxillerat científic, però en tenim també de l’humanístic, que no tenen preparació matemàtica. De fet, alguns van escollir el batxillerat humanístic perquè no els agradaven les matemàtiques. Ara no només n’hauran d’aprendre, sinó que hauran de ser-ne professors. El que intentem a la Facultat d’Educació és que canviïn la postura. Si tenen una actitud favorable cap a la matemàtica, n’aprendran amb més facilitat.

 

Però no és fàcil d’incentivar, l’alumne. Com s’ho fa?

 

En començar les classes, miro de fer una matemàtica recreativa buscant un repte, mostrant-los un truc de màgia; alguna cosa que els desperti la curiositat. A poc a poc anem introduint els continguts que s’han d’ensenyar. La motivació, el com, d’entrada fan que l’alumne –també el futur mestre– aprengui amb ganes i desperti en ell una curiositat que el dugui a voler aprendre més. El bon humor és l’autopista de la creativitat: si tens bon humor segur que faràs coses creatives, buscaràs, miraràs… i això ajuda a aprendre. La motivació és la font de l’aprenentatge.

 

Creu que els nens d’avui tenen menys inquietud pels descobriments que els de l’antiga Grècia o els del segle passat?

 

No, no! Per què hauria de ser així? Si se’ls presenten reptes que estiguin al seu abast, els alumnes d’ara estan igual de motivats que els d’abans. Però hem de tenir cura amb els reptes, perquè si són massa fàcils desanimen, i si són massa difícils també et desencoratgen, perquè penses que no hi arribes. Si són a l’abast de l’estudiant, aquest s’anima, investiga…

 

La motivació de què parlàvem fa un moment

 

Sí. Mira, els primers dies de classe els presento endevinalles que han de resoldre, però un dia els dic que siguin ells mateixos que en creïn una davant de la classe. De vegades són molt impressionants, sorprenents, que et fan rumiar. La matemàtica et fa raonar i relacionar coses, buscar diversos aspectes per arribar a conclusions concretes. Quan arribes a l’èxit et sents satisfet. L’èxit motiva i ajuda a aprendre.

 

Però és que, de vegades, hi ha vertader odi a les mates

 

Sí, i per això primer hem d’analitzar el perquè d’aquest odi, saber on rau el problema –en la família, en el professor…–: com ha arribat a odiar-les. D’entrada, un alumne de cinc o sis anys que comença l’ensenyament primari no detesta cap assignatura. Si té un bon professor que el condueix i acompanya en l’aprenentatge de segur que acabarà la primària sense cap tipus de problemes amb les matemàtiques. Ara, si té un professor o té darrere uns càstigs o una evolució negativa cap a aquesta disciplina, lògicament, acabarà avorrint-les.

 

Quan és el moment oportú per començar a introduir en un estudiant inclinació per aquesta disciplina?

 

Fa un temps es va fer un estudi sobre com intentar fomentar les vocacions científiques en els alumnes de secundària, que va demostrar que buscar la vocació científica en aquestes edats ja és una mica tard. Per tant, hem de fomentar-les durant l’etapa de primària. Alguns arriben a l’ESO cremats amb les matemàtiques per una experiència negativa a les aules. Fan els quatre anys arrossegant-les com un pes, quan van sorgir per solucionar problemes de la vida diària.

 

Quins problemes? Què tenen a veure, per exemple, amb el plor d’un nadó, o el periodisme?

 

Amb el plor d’un nadó? El plor ens pot representar que aquest nen no està bé. Llavors calculem quant temps fa que no menja, potser té gana. O li mirem la temperatura per si té una mica de febre. Pot ser que no tingui el bolquer net, hem de calcular quan ha estat l’últim cop que l’hem canviat. El temps, la quantitat de menjar que ha ingerit, la temperatura… tot això són números, càlculs. Tot està relacionat amb les matemàtiques.

 

Amb el periodisme, per exemple, jo veig estadístiques en els diaris que estan malament, que posen que un 80% ha dit una cosa i un 40% una altra. No pot ser, perquè 80 i 40 no fan 100. Un bon periodista ha de saber matemàtica, estadística, perquè si no, surten als diaris disbarats en estudis de població, en enquestes… Els números són molt gràfics i ajuden a concretar. Donen una força que a vegades no tenen les paraules. Per a mi, un número o una gràfica són molt il·lustratius. En el periodisme hi ha d’haver un rigor matemàtic perquè ajuda que la gent entengui la notícia.

 

Des de sempre s’han fet servir les matemàtiques?

 

És clar que sí. De fet, la paraula càlcul vol dir ‘pedra’, i les primeres calculadores del món van ser pedres. Els homes les comptaven i en feien piles, per mirar si tenien prou menjar a les coves. Per tant, la matemàtica va sorgir per solucionar problemes, no per complicar-nos la vida. Avui dia no podríem entendre una societat sense matemàtiques, els alumnes han de veure que són útils per desenvolupar-nos en el dia a dia.

 

Però ja veig que no sempre han funcionat igual…

 

No, és clar. Han anat evolucionant segons les necessitats de cada moment. Per exemple: per què van aparèixer els números negatius? Per complicar-nos la vida? Per descomptat que no! Mira: si jo tinc un xai i tu tens un sac de blat, jo et canvio un xai per un sac de blat. Però un xai té més valor que un sac de blat, per tant, un xai val dos sacs. Com que jo ara només en tinc un, te’l dono i te’n dec un altre. Poso un pal i una ratlla al davant, que vol dir: “Et dec un pal: un sac de blat”. Quan et dono el sac de blat, ho esborres i el deute ja està cobrat. Això feien: calcular a partir de ratlles. S’han trobat ossos, pedres, marques a les coves de pintura… que són calculadores!  I el mateix diria per la base 2 matemàtica que fa servir el 0 i l’1, que va ser necessària per a la informàtica actual: passa corrent o no passa corrent (0,1,0,1); perquè la necessitaven.

 

Què va ser primer, la lletra o els números?

 

Alguns antropòlegs diuen que primer van aparèixer el que coneixem com a números naturals i, a mesura que la societat anava desenvolupant-se, van anar apareixent noves realitats que la matemàtica va haver de resoldre…

 

Per tant, tothom ha de saber matemàtiques?

 

Penso que hem d’emocionar amb les matemàtiques per mirar que la gent no sigui analfabeta en aquest sentit. Avui diria que tothom o quasi tothom sap llegir o escriure. Però no tothom sap comptar, i això és un repte que cal assolir. Penso que hem d’aconseguir que la gent no sigui analfabeta matemàticament, perquè ens dona qualitat de vida. Ens ajuda a viure més tranquils.