Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
«Calcio Storico»: brutalitat artística

«Calcio Storico»: brutalitat artística

David Ramos i David Airob. Dos fotoperiodistes i una inquietud: fer el seguiment de quelcom nou, fotografiar-ho i explicar-ne la història, també d’una manera nova. Per on podien començar? Un dia Ramos va sentir a parlar del “calcio storico fiorentino”: una disciplina esportiva peculiar vinguda de la llunyana centúria del 1500 i que es practica a la ciutat de Florència, Itàlia. Resultat: un mini documental de deu minuts –un multimèdia: fotografia, vídeo i música–, realitzat en col·laboració amb un altre professional del sector: José Bautista, que es va encarregar del muntatge, la postproducció de so i la composició de la música. Resultat: deu minuts que no deixen indiferent.

 

Tot va començar quan David Ramos, tornant en avió després de treballar en un partit de futbol a Bilbao, va pensar que seria una bona idea fer un reportatge d’un esport del tot curiós: el calcio storico. Volia fer-ho d’una manera diferent, barrejant altres tècniques, no només la fotografia. Es tractava de fer el que avui es coneix –i cada vegada és més comú– com el “multimèdia”. Per això, necessitava l’ajuda d’algú: ell portaria la fotografia, i algú altre, el vídeo. Va parlar amb David Airob i el va engrescar en el seu projecte.

 

El calcio storico és una barreja de futbol, handbol i lluita lliure. A primera vista sembla una bogeria i, realment, ho és. Més a prop de la lluita que del futbol o de l’handbol. No s’assembla a res conegut ni imaginat. Quatre barris florentins lluiten pel seu honor, en una competició que té lloc tres dies a l’any i que reuneix els homes més violents i sense escrúpols per lluitar sobre un camp de terra a la zona de la Santa Croce. Els equips estan formats per vint-i-set homes que, durant cinquanta minuts, lluiten per defensar el nom del seu barri sense estar subjectes a quasi cap tipus de normes. De fet, hi ha un àrbitre, un mestre de camp i sis jutges de línia; i, entremig una pilota, que es pot jugar amb els peus o les mans… Però, a l’hora de la veritat, és el que menys importa. Els equips han de lluitar per salvaguardar l’honor del seu barri. I quan parlem de lluita ens referim al sentit més literal de lluita perquè, tot i que s’ha de mirar d’introduir la pilota a la porteria rival –la mesura de l’esfèrica és de futbol–, la major part dels calcianti –els jugadors del calcio, que així es com es coneix el futbol a Itàlia– es dediquen a colpejar els rivals per tal de provocar el màxim de baixes en l’equip contrari. I tot s’hi val: cops de puny, de colze, qualsevol tipus d’art marcial… A més, com que no hi poden haver substitucions, com menys adversaris quedin, més possibilitats de guanyar.

 

Així de clar. Així de brut. “Però més enllà de la imatge de violència que transmeten quan defensen els seus colors –va explicar Ramos, fa poc, a la presentació que van fer als alumnes del Postgrau en Periodisme Esportiu, a la UIC– són gent molt normal, amb càrrecs públics, hi ha advocats, filòsofs o pares de família”.

 

Estomacada amunt, estomacada avall, els dos David van viatjar quatre vegades a Florència, de gener a juny de 2013. Entre la primera estada i la segona va passar més d’un mes. Només van fer unes quantes fotografies i van temptejar el terreny perquè no tenien ni contactes, ni la confiança dels líders de cada barri. Amb els dies, però, i mostrant-los la feina que anaven fent van tenir l’aprovació dels integrants per deixar-los gravar i fotografiar com vivien, s’entrenaven i es preparaven per al gran torneig d’aquella ciutat italiana.

 

Ai, però! El temps!, que no sempre acompanya… El campionat havia de disputar la final el dia de Sant Joan –patró de Florència–, i per primera vegada en els més de 430 anys d’història que fa que es juga, es va haver de suspendre l’enfrontament que decidiria el campió del 2013. Va ploure tant que van aplaçar la final fins al dia 30. Ironies que té la naturalesa!: en una final tan bestial, no hi podia fer acte de presència la pluja. Calia que fos en sec. Entre la sorra, la suor i la sang.

 

La vida de primera mà

 

Tant Ramos com Airob van comentar que estan molt satisfets del resultat del documental,  tot i la molta feina que els va suposar, tant abans de gravar com especialment després. Més enllà de la competició, el que volien els fotoperiodistes era transmetre fets i històries que donessin sentit a un documental més personal. “Vam aconseguir introduir-nos en les vides de molts dels calcianti, i conèixer-los íntimament. Érem acceptats com dos més de la colla i això queda clarament reflectit en el treball”, va explicar Airob.

 

La intenció –ho vèiem al principi– era submergir-se en un projecte innovador i treballat fins a l’últim detall. “La motivació d’aquest projecte –deia David Ramos– no era l’econòmica, perquè la quantitat gastada és massa elevada pel que avui en dia paguen les productores o les televisions per a aquest gènere”. Per a això, tot i que només ells dos van viatjar, gravar i fotografiar el documental, van buscar l’ajuda de Bautista, molt més expert que ells en el món dels vídeos. “Avui en dia no es treballen els productes com abans, la qualitat ha baixat molt respecte al que es veia abans a moltes televisions, i volíem fer un gran treball” –va continuar explicant Ramos. Per aquesta raó es van llançar a realitzar aquest projecte mirant de donar-li un aire tan diferent com fos possible del que avui es pot trobar.

 

D’altra banda, més enllà de la feina de gravació i edició van trobar molt enriquidora l’experiència de treballar en equip perquè “la vida d’un fotoperiodista és molt solitària”, com reconeixen. Aquesta forma de col·laboració en grup els va servir per plasmar la personalitat de cadascú a l’obra.

 

I el resultat és el que és; el que s’ha buscat en aquest treball. Una qualitat que es veu en cada fotograma, cada pla i cada fotografia; també en la música i en el so. A la presentació de la UIC, David Ramos va admetre que els hauria agradat molt poder fer el documental més extens per encabir-hi moltes més històries, però com que un dels seus objectius és presentar el treball a festivals, els van recomanar que no passés dels deu minuts i així ho van fer. Això va allargar encara més la postproducció perquè Ramos va haver de descartar més de 4.000 fotografies que havia fet en els quatre viatges i va acabar quedant-se’n només dotze, les que podem veure al documental. D’una brutalitat autènticament artística.

 

* Carles Luque és Alumni de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UIC i alumne del Màster en Periodisme Esportiu.