Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
‘Cuando salí de Cuba…’

‘Cuando salí de Cuba…’

Quins motius et poden conduir a abandonar el teu país, familiar, amics, treball i aventurar-te a viure un futur incert lluny de la teva llar? La Lourdes, la Tere i la Mª Rosa, tres històries diferents però totes amb una cosa en comú: Cuba.

 

Història d’un exili

 

“Vam sortir la meva germana i jo en un vaixell, vam tardar vint-i-sis dies en arribar des de L’Havana fins Barcelona, vam venir soles i et diré per què: el meu pare era perseguit a Cuba, va estar dues vegades empresonat”.

 

La Lourdes Carmona és la filla d’un reconegut professor de la Facultat de Dret de la Universitat de L’Havana, el doctor Carmona. El seu pare havia sigut mestre de Fidel Castro i ja aleshores es va adonar que no era un estudiant més, sinó un veritable revolucionari. “El meu pare –explica la Lourdes– era professor seu, que ja per aquells dies era líder estudiantil i anava amb un revòlver a la cintura. Una vegada el meu pare li va dir: ‘mira a la meva classe no entres amb el revòlver’ i ell li va contestà: ‘professor Carmona el cas és arribar, els mitjans no importen’”. Des d’aleshores va quedar clar quina era la posició de cada un.

 

Més endavant, quan Fidel Castro va arribar al govern i començà a canviar tots els càrrecs, va voler canviar també el rector de la universitat i va proposar-li al doctor Carmona que fos ell el nou rector. “Però el meu pare va dir-li que no, que allò era traïció i que no hi havia cap motiu per canviar de rector, que a més era un gran amic seu, amb qui tenia molta confiança; a més el meu pare no volia cap càrrec polític a canvi de res. Estava d’acord que calia enderrocar a Batista però amb allò no buscava cap benefici polític”.

 

A partir d’aquell moment es va entendre que hi havia un xoc d’interessos entre el que volien Fidel i el professor Carmona, i quan el govern va començar a tenir un caire comunista –Carmona, com home amb cert reconeixement públic, havia sigut assessor del Ministeri d’Economia–, es va declarar obertament en contra del govern castrista. “Fins el punt –continua explicant-nos la Lourdes– que feia contrarevolució. Com tenia contactes amb les ambaixades, les persones que estaven perseguides trucaven al pare per veure com podia asilar-se i així fugir del país per a què no els empresonessin. Per aquest motiu, el van fer pres dues vegades”. Una d’elles, per intentar ficar-ne un a l’ambaixada de Veneçuela: “Van arribar d’una banda el meu pare i per un altre el que es volia asilar, però com el telèfon de casa meva estava intervingut l’estaven esperant i el van detenir”, explica la seva filla.

 

Com va sortir de la presó? Fent ús de la seva professió de dret: “A la presó tot estava en mans dels milicians, gent que amb prou feines sabia ni llegir ni escriure, però com portaven l’uniforme i la metralleta ja se sentien amos de l’univers. Però un no pot estar en una cel·la més de setanta-dues hores sense ser jutjat i el meu pare ho sabia. Així que quan va veure que passaven els dies i no el treien, va començar a parlar reclamant els seus drets i dient que això legalment no era possible. Llavors els milicians es van espantar i el pare va seguir insistint amb el discurs legal, i el cas és que en va sortir”. La Lourdes afegeix a més que el seu pare també va tenir sort.

 

Després de la detenció, el professor Carmona es va adonar que, segons anés passant el temps, la seva situació s’anava fent cada vegada més complicada i que allò no només afectaria a la seva persona sinó a tota la família. Així és com va decidir que “les nenes” –com ell anomenava al les seves filles– haurien de ser les primeres en sortir i les enviaria a Espanya: “Per sortir de Cuba aleshores ja s’havia endurit la cosa i calia demanar set permisos, tant li feia l’edat que tinguessis”, recorda Lourdes. “Com que caducaven ràpidament, potser tu n’aconseguies un, però mentre esperaves els altres, potser ja t’havia caducat el primer i havies de tornar a començar tot el procés. Era la manera que tenien de frenar l’èxode col·lectiu, sinó hagués estat molt més gran del que va ser en realitat”.

 

Però el seu pare va aprofitar les bones amistats i va demanar ajuda a Espanya perquè els enviessin un visat a l’ambaixada espanyola de l’Havana. “Ens van trucar de l’ambaixada d’Espanya dient-nos que teníem uns visats de part de Madrid i que anéssim a recollir-los, i així ens en vam anar”. A Espanya van contactar amb les monges del col·legi al que anaven a Cuba, que també havien hagut d’exiliar-se, i les van acollir fins que els seus pares poguessin reunir-se amb elles. Però no va ser tan fàcil; com podria sortir d’un país comunista una persona que havia estat empresonada dues vegades? Un cop més el professor Carmona va demanar ajuda als seus amics, aquesta vegada de les universitats de Sud-Amèrica. Així és com va aconseguir una invitació d’una universitat de Veneçuela per impartir unes classes, d’aquesta manera semblava que la seva marxa fos només temporal. Però per si de cas les coses no anaven com esperaven, la seva dona i ell van sortir per separat cap a Veneçuela. “Hi van anar cadascú pel seu compte i es van trobar al vaixell com si no es coneguessin”.

 

D’aquesta manera, el seu pare estava a Veneçuela on el bolívar aleshores estava igualat al  dòlar i amb el seu treball a la universitat anava mantenint a les nenes a Espanya. Es retrobaven durant els estius. “El primer estiu van venir ells aquí, el següent estiu hi vam anar nosaltres. Però ja no hi va haver més estius: aquell curs el meu pare va morir d’un infart. El seu cor no podia aguantar més”.

 

“Tot i així, no puc tornar a Cuba. Estic a la llista negra. No tenim el cognom Pérez, el nostre cognom és conegut; potser no passaria res, si hi anés, però no me la jugo. A part es va quedar molt gravada una cosa que deia el meu pare, que per a mi era un savi: ‘quan tu te’n vas d’un país exiliat, no pots o no has de tornar-hi fins que la causa del teu exili no hagi acabat, per una qüestió d’honor’. Aleshores, què faig jo tornant a Cuba? Seria com dir: ‘aquí no passa res, vinga ja està!’ No. Passa i molt. Em fa por tornar, però també tinc molt gravada la idea del meu pare”.

 

“És molt dur l’exili. La gent que se’n va del seu país perquè vol millorar econòmicament o pel que sigui, perquè els dóna la gana; però quan te n’has de marxar per motius polítics és molt dur. M’encantaria tornar com la primera, i que els meus fills poguessin conèixer el meu país. Ells sí que hi poden anar perquè són espanyols, no tenen res a veure i no apareixen en cap dels seus papers, res de ‘nascuts a Cuba’, però de moment, com per un cert respecte a la seva mare no han volgut anar”.

 

A la recerca de la llibertat

 

“Nosaltres vam sortir perquè no hi havia llibertat, perquè no ens podien educar com els meus pares volien”, explica Tere Llobera. Va arribar a Espanya el 1961, amb els seus dos germans petits. Tenia, aleshores, 18 anys. La seva mare va decidir enviar-los a Europa quan van veure que el règim de Castro s’anava fent cada vegada més totalitari. Aquell any Fidel va fer fora els sacerdots i religiosos del país i va nacionalitzar l’educació fent que l’ensenyament fos públic. Llavors moltes famílies van enviar als seus fills fora de Cuba. “Tots els que tenien un familiar fora del país enviaven als seus fills. Podies tenir els diners necessaris –continua Teresa–, però no ho podies pagar perquè havies de tenir divises –dòlars– i, per això, havies de canviar moneda, i et podien descobrir i detenir. Els teus familiars havien de pagar-te el passatge. Per això la gent anava als Estats Units, a Miami o venia a Espanya”. Així, gairebé la major part de la gent que tenia família enllà de les fronteres cubanes, va emigrar. “Nosaltres ens en vam anar una mica pensant que tornaríem, perquè crèiem que això de Castro seria només uns mesos. Després veient que la cosa no millorava, sinó que empitjorava dia rere dia, la meva mare i la meva àvia van venir quatre anys més tard. Allà s’havien quedat al principi per mantenir la nostra casa, ja que ens ho havien pres tot: el negoci, la finca, tot ho havien nacionalitzat però la casa on vivíem encara la teníem perquè hi vivien la meva mare amb la meva àvia”.

 

Quan Fidel va prendre les regnes del país, la situació familiar dels Llobera va canviar: “No teníem res a veure amb la política. El meu pare era un industrial, amo d’una fàbrica de conserves, un negoci familiar en què treballava des de jovenet amb els seus germans. És a dir, res a veure amb la política. El problema és que en un règim comunista les lleis van encaminades a què tot el poder el tingui el govern. Així que s’ho van anar quedant amb tot: primer les empreses estrangeres i després les nacionals i, d’aquestes, van nacionalitzar primer les més grans i després les més petites. Al final, entre les més petites, hi havia la del meu pare”. A més, continua explicant la Tere, “l’any 1961, poc temps després d’arribar Castro al govern, ja es veia una enorme falta de llibertat. No et podies expressar com volies; als carrers, a cada barri hi havia aquests ‘comitès de barri’ que t’estaven vigilant; sabien perfectament on entraves, d’on sorties, el que deies, el que no deies, les reunions i tot això. “Això és el que va determinar la sortida en massa de la gent jove, la por dels pares a no poder educar els seus fills com volien”.

 

La realitat

 

Així és com van decidir venir a Espanya. Però quan ella i els seus dos germans van arribar es van trobar que el nivell de vida aquí era molt més baix que a Cuba. “Vaig arribar un dia al metro –recorda Teresa– i em va sorprendre veure que tothom portava un paquetet embolicat en paper de diari. ‘Què hi deuen portar?’, em preguntava. Al final, vaig saber que era l’entrepà: ‘L’entrepà en paper de diari! A Cuba ja teníem paper d’alumini des de feia molt de temps. Amb el pas dels anys, les coses aquí van anar millorant, però, bé, moltes coses que ara ja hi ha –cornflakes, pa bimbo, etc.– ja ho havíem tingut a Cuba. Es palpava que s’havia passat per una guerra i que va costar molt refer-se”. De fet, també recorda com a Cuba va veure l’arribada de Fidel Castro a l’Havana per televisió en color, i quan va arribar a Espanya es va trobar que els televisors s’estaven començant a instal·lar en les llars i, per suposat, encara la imatge era en blanc i negre.

 

Alguns cubans prefereixen no parlar de la situació política que es viu al seu país. La Tere explica que els que no volen parlar és perquè fa poc que han arribat o bé tenen por de parlar perquè encara hi tenen família. “Si han vingut aquí és per algun motiu, perquè allà hi ha quelcom que no els agrada, normalment la falta de llibertat. Hi has de fer tot el que l’Estat et diu”. En el seu cas, “de la situació política de Cuba, només n’he parlat una sola vegada a la vida. No m’agrada. Primer perquè m’entristeix, i després perquè veus que la gent no es fa càrrec exactament del que hi ha al nostra país. Es pensen que tampoc n’hi ha per tant”.

 

cubapobre

 

País natal: Cuba

 

“El cubà és molt de la seva terra” afirma la Mª Rosa Parera Coll. “Per això molts marxen a Miami perquè des d’allà es veu Cuba”. L’impacte del canvi de nivell social, també ho explica la Mª Rosa, encara que la seva història és una mica diferent. El seu besavi matern, Pere Coll i Rigur, era un de tants espanyols que van anar a “les Amèriques” a fer fortuna. Anys més tard tornaria al seu país d’origen. Així la família va anar creixent sempre anant i venint del país caribeny. Fins que finalment, quan va començar la guerra civil, la mare de Mª Rosa se’n va tornar a Cuba, aprofitant que tenia la doble nacionalitat. D’altra banda, el seu pare va fugir de la guerra civil des de Ripoll, primer a Europa i després a Cuba.

 

Allí els seus pares es van conèixer i es van casar i allí va néixer Mª Rosa i el seu germà. Però la família Parera no es va instal·lar a Cuba de forma definitiva ja que per negocis viatjaven de tant en tant a Espanya, i per aquest motiu van decidir enviar els fills a estudiar a Espanya, pensant que hi rebrien una educació més bona. Finalment, el 1959 quan va arribar Fidel Castro al poder i la família es va quedar sense propietats, van decidir tornar a Espanya definitivament juntament amb la resta de cosins i família. La Mª Rosa va conservar la nacionalitat cubana fins als 15 anys i mai no va perdre el desig de tornar al seu país natal, on ella recorda que hi va viure fins als 8 anys.

 

A diferència de la Lourdes i la Tere, la Mª Rosa sí que ha pogut tornar a Cuba, però sempre de turisme. “Gairebé tots hi hem tornat; la primera vaig ser jo perquè estava obstinada, però hem tornat de viatge, de turisme, amb moltes dificultats, especialment els tres cosins grans perquè érem nascuts a Cuba”, recorda la Mª Rosa. Però des que van marxar, les coses a Cuba han canviat. “La situació allà és molt precària, el nivell de vida ha canviat totalment perquè allò era Estats Units. De fet, quan els meus pares van tornar a Espanya, els va caure l’ànima als peus perquè a Cuba hi havia penicil·lina i quan aquí em vaig posar aquí molt malalta es van trobar amb què, comparat amb el que tenien a Cuba, aquí no hi havia res. Allà és que hi havia de tot”.

 

La gran mentida

 

En un d’aquests viatges, va decidir anar a la seva antiga casa per veure què en quedava. “Vaig arribar dient que jo havia viscut allà –explica la Mª Rosa– i com que tots els cubans són encantadors, són molt oberts i acollidors, hi vaig entrar. Realment em va impressionar moltíssim perquè me’n recordava de tot, però estava absolutament destruït. La nostra casa era una torre no gaire gran, de la qual nosaltres teníem llogats els baixos i vivíem en els pisos alts. Quan vam entrar li deia al meu marit: a la dreta, el despatx del pare, a l’esquerra, l’habitació de l’àvia, i vam entrar i a la dreta era una cuina”. La família que hi vivia ho havia canviat.

 

“Ara està tot que cau, realment unes cases precioses que cauen, excepte, és clar, el racó de Fidel: no et deixen anar al seu barri –que abans es deia Country Club i ara es diu Cubanacan–, llevat que tinguis una passi, que siguis espanyol, o un canadenc d’aquests que hi van perquè tenen els seus clubs privats… I per exemple, en la cinquena avinguda que era un dels carrers més importants de l’Havana, no et deixen ni parar perquè és per on passa Fidel, i hi has d’anar a una determinada velocitat”.

 

La Mª Rosa comenta la situació actual de Cuba. Parla sobretot de la manca de llibertat d’expressió i de la informació imparcial que existeix. “Un ascendent de la família d’un dels meus cosins va ser el fundador del Diario de la Marina que era el millor diari d’aquí. Tan bon punt va arribar Castro, el van tancar. Ara, només funciona el Granma, i un altre que es diu Joventuts Socialistes, per a joves. Socialment, han igualat a tothom per avall, excepte els que viuen molt bé, els amics de Fidel.

 

“A més –continua explicant la Mª Rosa– tothom viu molt enganyat: fa quatre anys vam fer un viatge meravellós. Si vas a Cuba de turisme, et preparen un viatge molt complet: vas a un hotel on et pots banyar, et posen la polsereta, i et donen una volta per l’Havana, una volta per les platges, i t’envien a Tropicana”. Però per veure Cuba i sortir del recorregut establert has de fer moltes gestions. La Mª Rosa va tenir sort i gràcies a uns amics va aconseguir portar al seu grup a veure una mica més, llavors van veure la gran desproporció que hi ha entre els turistes i els cubans. “Els turistes ara tenen moltes coses i el poble no té res”. Alguns cubans fins i tot demanen als turistes que els comprin coses a les seves botigues a les que no poden entrar perquè ells funcionen amb cartilla de racionament.

 

Un futur incert

 

Què passarà amb Cuba, amb la desaparició de Castro? Alguns veuen un futur esperançador, altres no ho tenen tan clar, però sembla que en general no hi haurà massa canvi mentre estigui el seu germà Raúl al comandament. Un dels factors més importants és que l’educació que els joves estan rebent és totalment marxista, a més que aquests joves cubans no coneixen i no tenen mitjans per conèixer una altra cosa que no sigui el que sempre han viscut: la revolució castrista.

 

És possible que els cubans es revelin per acabar amb el règim? “El problema –opina la Lourdes– és que actualment els que viuen a Cuba han nascut amb la ideologia castrista, no coneixen res més. Únicament els que estem a l’exili faríem possible un canvi, i sobre tot els de l’exili de Miami, que són els més actius, però els que estan a Cuba no. Podria ser que una minoria dels que viuen a Cuba es revelessin, però la gran majoria –i la joventut i els que actualment puguin estar en les coses que passen al país, la gent de 30 i 40 anys–, ha nascut amb la realitat de la revolució i amb el seu rentat de cervell”. A més la Lourdes també explica que no n’hi ha prou amb què mori Fidel, sinó també que països com Canadà, França o Espanya deixin de mantenir-lo amb els seus negocis de turisme, perquè el règim castrista es trobi sense el recolzament internacional i així no pugui subsistir de cap manera.

 

La Mª Rosa respon de forma semblant “en realitat no se sap què passarà quan Fidel mori perquè són moltes generacions així educades, és gent que no ha tingut accés a una altra informació. A més cal distingir entre els de la ciutat que tenen tracte amb els turistes, que no tenen internet, però sí accés a informació de fora, dels pagesos que és gent que realment es morien de fam a l’època de Batista i ara almenys mengen. Per això la gent del camp sol ser molt ‘fidelista’”.

 

La Tere pensa, en canvi, que no tot està perdut, encara se senten protestes dins de Cuba: “Realment des de fora no sabem què passa. El problema és que no hi ha llibertat d’expressió, ni llibertat de premsa, i els dissidents, tant bon punt es pronuncien contra res, van a la presó, però en realitat sí que se senten veus de dins”.

 

*****

 

Quan vam tancar aquest reportatge, Fidel Castro encara era viu.

 

Fa pocs dies, Raúl Castro va sortir davant de les càmeres de la televisió cubana per anunciar la mort del “comandant en cap de la Revolució cubana”. Anàvem a publicar aquest article, i Castro –el germà–, va donar aquest missatge que no tothom esperava: “Amb profund dolor –va dir– comparec per informar al nostre poble, als amics de la nostra Amèrica i del món que avui, 25 de novembre del 2016 a les deu i 29 hores de la nit, va morir el comandant en cap de la Revolució cubana, Fidel Castro Rus. En compliment de la voluntat expressa del company Fidel, les seves restes seran cremades en les primeres hores de demà dissabte 26. La comissió organitzadora dels funerals brindarà al nostre poble una informació detallada sobre l’organització de l’homenatge pòstum que se li tributarà al fundador de la revolució Cubana. Fins a la victòria! Sempre!”. Ni una referència fraternal. Ni una llàgrima. La fi d’una etapa.

 

“Encara que no volgués, sóc pessimista, com gairebé tots, per no dir tots els cubans –reconeix la Lourdes–; fins i tot els que encara pateixen en la seva carn la dictadura fèrria del comunisme castrista”. No tot és blanc o negre.

 

Els països havien començat ja a obrir-se més al país caribeny. “La sorpresa de la visita d’Obama a Cuba va obrir expectatives a tots els nivells –continua explicant Carmona–, però els canvis no estan sent els esperats. La Unió Europea ha posat fi a la posició comuna europea cap a Cuba que exigia respecte els drets de els cubans, però això només beneficia al règim, per la possibilitat d’inversions a les que només té accés la classe dirigent perquè per llei impedeix a la població ser propietari dels mitjans de producció. S’ha beneficiat exclusivament la dictadura cubana”.

 

Però Obama no va parlar de llibertats. “Tot són interessos: facilitat en obrir negocis, per als viatges de turisme… Obama sabia que mai deixaran el poder per mitjans pacífics”. I, ara, Trump, amenaça amb trencar el desglaç.

 

Temps de canvis? La història està per escriure. El que sí és cert –es lamenta la Lourdes– és que “no podem passar per alt el comentari de Raúl Castro un cop acabat el discurs d’Obama que en la Constitució Cuba és un país socialista i ho seguirà sent”.