Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
e-Health: Internet de les coses mèdiques

e-Health: Internet de les coses mèdiques

Una de les activitats més habituals és el consum d’informació mèdica a Internet, que realitzen el 90% dels usuaris, d’acord amb el “Primer Informe Doctoralia sobre Salut i Internet 2015”. Aquesta és la punta de llança de diversos usos que pretenen fer els pacients de la xarxa a escala global en l’àmbit de la salut.

 

Malgrat aquest interès, hi ha una desconnexió entre la tecnologia personal i la salut individual, motivada sovint per l’escassa integració d’elements externs als sistemes de salut tradicionals, però també per l’aposta dels fabricants pel gran consum enfront de la classificació d’ús clínic dels dispositius. L’exemple més paradigmàtic el tenim en la mateixa indústria del wearable o dispositiu portable. Aquests dispositius, amb presència poc intrusiva, ajuden a mantenir hàbits saludables a partir del monitoratge de determinats paràmetres (passos, distàncies recorregudes diàriament, freqüència cardíaca…). L’adagi “el que no es mesura no existeix” mai ha estat més cert. Però fins i tot els més populars a dia d’avui, fabricats per l’empresa de San Francisco Fitbit, no disposen de l’etiqueta de dispositiu d’ús mèdic per la quantitat de regulacions i controls que han de passar aquests elements.

 

Només molt recentment Google X, l’empresa del gegant tecnològic destinada a nous projectes i liderada personalment per Sergei Brin, ha anunciat el llançament en un futur proper d’una banda intel·ligent per ajudar els metges a monitoritzar a distància els pacients. Ells dedueixen que el mercat es trobarà en els estudis clínics i les proves de nous medicaments, sense descartar res. Això suposa un avanç formal en l’estratègia de Google per incorporar-se al camp de la salut. Cal recordar que el seu interès ve de lluny: el 2008 van llançar Google Health, un reservori personal d’informació en línia (Personal Health Record – PHR) que va fracassar entre els usuaris i es va tancar el 2013. Amb el llançament de Google Fit en l’ecosistema Android l’any 2014, ha intentat rescabalar-se del problema de la manca d’usuaris en temes de salut i s’ha centrat més en el control de l’exercici i a la nutrició, a semblança de la seva competència Samsung i la seva S Health.

 

Aquests antecedents pel que fa a la sensorització dels pacients per incorporar les seves dades a un sistema que les pugui processar estan tenint un impuls ferm a Apple. HealthKit va ser la primera aplicació que van llançar el 2014 en els seus nous smartphones amb la intenció que es convertís en la història clínica personal (personal health record) dels usuaris. D’aquesta manera, ha transcendit l’àmbit de l’autocura i la recollida de dades a partir dels sensors del propi telèfon per buscar acords amb entitats com el fabricant de software de gestió d’hospitals Cerner i la Clínica Mayo, pionera en la gestió digital dels pacients. Així, ha estat possible que el 2015 es llancés una crida a l’acció a través d’una nova funcionalitat, Research Kit, que se centra en el reclutament per a estudis clínics entre els usuaris de smartphones Apple. En aquest sentit, la primera setmana de funcionament de la plataforma esmentada, des de la Universitat de Stanford es va enviar una invitació a usuaris per reclutar pacients per a un estudi cardiovascular. En qüestió d’hores, més de 10.000 pacients s’hi havien inscrit. S’ha assolit una fita, ja que els experts calculen que l’esforç per aconseguir una xifra similar hauria implicat més de 50 centres i un període de temps certament més llarg.

 

De qualsevol manera, es prenen aquests avenços com a complements als sistemes habituals de reclutament, precisament per l’escassa penetració amb dades suficients en les esmentades aplicacions d’història clínica personal. L’esperança es basa ara en els rellotges intel·ligents, els smartwatches, com a portadors de sensors que facilitin la interacció en temps real amb programes o recursos que els ajudin a gestionar els problemes de salut i la qualitat de vida de les persones. El gran motor ha de ser l’Apple Watch, però la seva esperada arribada (que s’ha vist anticipada per diferents propostes de Samsung, Google i tants altres) no està sent tan exitosa com deien els pronòstics, probablement per la seva escassa autonomia i falta d’aplicacions en l’ecosistema.

 

Els avenços tecnològics i la digitalització de continguts en salut en l’àmbit professional encara no tenen un diàleg adequat que permeti un aprofitament complet de les possibilitats que brinda la tecnologia. Per posar un cas, recentment (2014) a Catalunya s’ha regulat la possibilitat de la visita mèdica no presencial, mitjançant el seu model d’atenció no presencial. S’hi preveu la possibilitat d’accés als serveis sanitaris públics des del lloc, l’hora i el dispositiu que el ciutadà vulgui emprar. Aquest context es veu facilitat per la implantació pionera de la història clínica compartida de Catalunya, que permet que tota la informació sobre un pacient públic quedi recollida en un espai virtual a l’abast de tots els agents del sistema públic.

 

La interoperabilitat tecnològica fa temps que no és un problema: diferents softwares ja parlen un llenguatge comú, a força de protocols compartits. D’aquesta manera es pretén canviar el paradigma de model sanitari basat en infraestructures per un de basat en l’accessibilitat virtual. Aquesta revolució inclou l’ús de la recepta electrònica, que lentament es va fent lloc a les 17 autonomies espanyoles, però que ja està àmpliament estesa en el sistema sanitari públic català. Aquest 2015 sembla que serà l’any definitiu en què tots aquests avenços estiguin més a disposició del ciutadà català mitjançant La Meva Salut, que pretén ser el PHR de la sanitat pública catalana. El problema és l’escassa interactivitat que té fins ara amb elements externs al sistema públic i que intervenen significativament en la salut i qualitat de vida de les persones, com és la sanitat privada (un 26% de la població té una cobertura sanitària complementària a la pública), que inclou també l’odontologia o la psicologia.

 

Tampoc és senzill resoldre qüestions més properes a la bioètica que a la tecnologia, com la protecció de l’accés a informació sensible de l’individu, la potestat d’aquest de compartir la informació que vulgui al nivell més baix possible o l’ús de les dades clíniques en estudis després d’anonimitzar-les. Aquest últim punt ha aixecat una gran polseguera a Catalunya: la sanitat ha intentat ser pionera amb el projecte VISC+, de big data sanitari, que s’inspira en el tractament massiu de les dades mèdiques. Aquesta possibilitat es remunta als primers anys del segle XXI, i és possible gràcies a la digitalització d’historials. El primer estudi massiu reeixit de dades dels historials mèdics electrònics va ser el de la prestadora americana de serveis mèdics Kaiser Permanent, que el 2005 va ser pionera en l’ús de big data sanitari. L’estudi esmentat es va concloure amb la retirada d’un fàrmac antiinflamatori estrella, el Vioxx, cosa que va evitar milers de morts que s’haurien degut a efectes secundaris cardiovasculars no detectats el 1999, quan es va llançar al mercat.

 

El gran repte que afronten les societats modernes és el tractament dels pacients crònics, els que pateixen les anomenades malalties no transmissibles. És evident que tant la continuïtat assistencial i de cures com la investigació es poden beneficiar d’un enfocament basat en l’anomenada Internet de les Coses (IOT), la denominació genèrica del binomi format per sensors i connexió en temps real. Problemes com l’adherència a tractaments, l’hospitalització domiciliària o la coordinació de cures entre especialistes ubicats en espais diferents tenen aliats efectius en la tecnologia.

 

Fins ara hem pogut veure els elements que componen un escenari desitjable per a una cura adequada dels individus utilitzant els recursos tecnològics existents. Però cal poder col·locar en aquest escenari elements que permetin que parlem d’una smart health de la mateixa manera que podem parlar d’una smart city. És un escenari d’interoperabilitat total entre dispositius, que configuraran una salut connectada, i amb sensors que facilitaran la presa de decisions mèdiques en temps real, fins i tot a distància. Que el superordinador Watson d’IBM es destini a temes mèdics podria arribar a suposar que les dades recollides per sensors propers a pacients podrien viatjar a distància en mil·lisegons i ser processades per proposar accions terapèutiques a través d’Internet sense intervenció humana. Un cuidador in situ podria ser l’encarregat de validar amb un especialista ubicat en un centre de control, per mitjà de la telemedicina, la proposta del superordinador i posar-la en el context familiar. L’objectiu és fer la feina dels metges i professionals sanitaris més eficient, però probablement els nous avenços afectaran la forma en què es practica la medicina.

 

Els sensors tindran un paper fonamental, amb l’anàlisi de grans dades en temps real, en aquest escenari. Però més enllà del dispositiu portable hi haurà els sensors a les llars domòtiques, que ens vigilaran sense interferir en les nostres activitats quotidianes. Al Japó ja es comercialitza un vàter amb sensors que adverteixen al metge en cas de canvis en l’orina, però terres que detecten caigudes o matalassos detectors d’immobilitat per evitar l’aparició d’úlceres en persones enllitades ja són una realitat. També l’automòbil sembla un lloc perfecte per vigilar la salut de les persones. El risc d’accident fa que els fabricants s’esforcin a col·locar detectors de comportaments anòmals o problemes de salut diversos, facilitats per la immobilitat relativa del conductor. Aquestes opcions es mostraven al World Mobile Congress aquest 2015. El temps que molts ciutadans passen diàriament a bord del vehicle en desplaçaments és un element que cal tenir molt en compte, i la detecció d’accidents podria desencadenar una resposta d’emergència en una ciutat connectada, que podria monitoritzar a distància l’estat de salut dels habitants dels vehicles implicats fins a l’arribada dels sanitaris, i gestionar més eficientment els recursos d’emergències.

 

Finalment, no es pot oblidar l’oportunitat que brinda la smart health de fer arribar les cures mèdiques a països en vies de desenvolupament o zones de catàstrofes. La telemedicina fa temps que és una realitat emergent, però complementada amb l’ús de sensors per atendre individus en àrees remotes amb cobertura d’Internet (un camp en el qual treballen les accions humanitàries dels gegants i líders tecnològics) podria millorar el suport a problemes que no són greus al primer món, però sí causa de gran nombre de morts al tercer món, com l’atenció perinatal o la valoració de problemes de salut mitjançant eines de baix cost connectables a smartphones (oftalmoscopis, otoscopis, ecògrafs…).

 

L’escenari, doncs, està muntat. Tot i que el fundador visionari de Sun Microsystems i inversor en tecnologia Vinod Koshla va predir el 2014 que en deu anys el 80% de la feina dels metges la farien màquines, serà més rellevant que mai el paper de les persones en aquesta cadena de sensors connectats. Esperem pel bé de tots que aquest camí cap a una salut connectada ens porti, paradoxalment i feliçment, a una sanitat més propera, de més proximitat i contacte, que és l’essència de la qualitat de vida i la humanitat.

 

* Frederic Llordachs es  professor del Màster en Gestió Sanitària de UIC Barcelona. Cofundador i mànager de Doctoralia.

(Article publicat a +1. Sumant històries, núm. 2)