Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Sala d’Emergències: Permès l’ingrés a personal no autoritzat

Sala d’Emergències: Permès l’ingrés a personal no autoritzat

Són les 11 del matí. En Neil arriba a l’Hospital d’Ossets de Peluix, preocupat perquè ja ha passat força temps des de l’última vegada que el seu petit Blau va anar a cal metge. De fet, tampoc no recorda amb exactitud quan va ser l’última vegada que ell mateix es va fer una revisió general, cosa que el fa estar ansiós per aquesta visita.

 

En Blau no entén gaire què està passant. És un petit ós de pelatge blavós amb una panxa blanca prominent i un llacet blau marí al coll, que dóna més èmfasi al seu nom. En Blau és molt llest i sempre sap què dir a cada moment, però aquest cop es troba una mica perdut, ja que no sap qui són aquestes persones vestides de blanc que van somrient d’una banda a l’altra.

 

“Quants anys tens?”, pregunta a en Neil la doctora Anna Seguí –una de les coordinadores generals de l’hospital. Ella és qui els rep amb amabilitat i pren nota del registre.

 

–Set, i no recordo haver dut mai a en Blau al metge.

 

La Berta Muntadas, companya de càrrec de l’Anna, nota de seguida que en Neil no està del tot tranquil: hi ha alguna cosa en aquestes persones de bata blanca que el fa desconfiar –i fins i tot tenir por– i no vol que se li acostin gaire, tot i que, en certa manera, sap que és necessari.

 

De fet, en Neil no és l’únic que té por. Aquest mateix dia tants altres tutors d’ossets de peluix arriben amb les mateixes inquietuds, i no estan segurs que  apropar-se a l’hospital hagi estat una bona idea.

 

Tanmateix, res de tot això és nou per als doctors de l’Hospital itinerant d’Ossets de Peluix, que aquesta vegada s’ha traslladat fins al cicle inicial del Col·legi La Farga de Sant Cugat. Aquests doctors saben perfectament com tractar la situació.

 

No s’acostaran amb mans fredes als pacients, ni els faran tremolar amb agulles més grans del que es poden pensar arribar a imaginar. No. A l’Hospital d’Ossets de Peluix les coses no funcionen així. Els doctors convidaran els nens a ser els qui investiguin i tractin als pacients. Ells els coneixen millor que ningú i seran vitals per tal de poder guarir-los. A poc a poc els diuen que s’apropin. Han de convèncer-los que la feina que faran junts no tenir els ha de fer por. Alguns dels instruments ja els coneixen, de quan ells mateixos han anat a veure el metge; per això, no és gaire difícil que acabin volent participar a l’examen mèdic.

 

Doctor, em fa por!

 

Per què a un nen li hauria de fer por un metge? “El semestre passat durant les pràctiques de Pediatria –explica la Berta– vam poder observar que la por dels nens als metges és molt habitual. Molts nens només de veure entrar el metge es posaven nerviosos o es posaven a plorar. Pensem que, en això, també hi influeix el fet que en aquest moment estan malalts i això motiva la seva por. A més, hem observat també una por injustificada en algunes exploracions mèdiques indolents com ara palpar la panxa o l’exploració de les orelles”.

 

Però aquí no hi ha pors, ni dolors, ni plors. Aquí, una vegada que els nens coneixen què és el que han de fer, com han de tractar els seus petits peluixos, s’involucren en la feina del metge i li perden la por. Així, en Neil, per exemple, que tanta por va mostrar al principi, ja ha après a auscultar els batecs del cor utilitzant un estetoscopi, mentre els seus companys ja coneixen els bacteris, saben com combatre’ls i per a què serveix l’anestèsia. Ara entenen que tota la feina d’aquells personatges vestits de blanc que tan temibles els semblaven no és altra cosa que cuidar-los i ajudar-los a curar-se.

 

REPORTATGE - ossets de peluix 1

 

De fet, es tracta d’un veritable quid pro quo: els nens perden les pors, i els futurs metges aprenen moltes coses: “A mesura que fèiem els hospitals d’ossets de peluix –explica l’Anna–, hem anat entenent millor com pensen els nens, i quina és la millor manera de transmetre’ls coneixements. Per mi, el més enriquidor ha estat veure com ells aprenien amb nosaltres i alhora estaven tan il·lusionats”. Els nens alegraven el dia a aquests joves estudiants i els donaven importants lliçons sobre el tracte amb el pacient, perquè, tal com es pregunta la Berta: “Qui és més directe que un nen?”.

 

Al final, tot és qüestió d’adaptar el llenguatge al públic amb el qual treballaven, respondre a situacions emocionals i adaptar els coneixements per tal d’arrencar un somriure als nens. “Ha estat una experiència molt enriquidora –explica la Bruna Furriols, una altra de les alumnes participants–, tant a nivell personal com professional. Durant les activitats hem pogut gaudir, aprendre molt dels nens i conèixer la seva visió del metge i dels hospitals. Espero que ells també hagin tingut una bona experiència i que els pugui ser útil en algun moment”.

 

Una mica més enllà

 

El nivell de preparació dels estudiants només ha estat possible gràcies a un continu treball de formació a les aules que ja es va iniciar l’any passat. I a més, aquests esforços continuen encara avui, ja que l’organització de cada un d’aquests projectes forma part d’un sol complex ben estructurat que té idea de seguir desenvolupant-se.

 

Potser un dels punts més destacables és el grau de connexió que tenien els nens cap als ossets, a través dels quals sovint canalitzaven els seus propis dubtes i inquietuds. Per exemple, alguns óssos tenien les mateixes malalties que havien patit anteriorment els seus amos, i aquells que havien estat pacients de quiròfan s’emocionaven pel fet de poder ser a l’altre costat de la taula i ser ells mateixos els qui operaven. De la mateixa manera, alguns van trobar en l’ós de peluix la manera per exterioritzar el que els estava passant. Fou el cas d’un nen que va explicar que el seu ós no s’ho passava bé a l’escola, ja que, com que era el més petit i baixet, els seus companys no volien jugar amb ell. Això era exactament el que el nen patia.

 

Les relacions que s’anaven forjant a l’interior del cap dels nens així com les associacions respecte a un nou concepte més dinàmic del que és ser metge van garantir la satisfacció d’aquests estudiants de Medicina. Ja sigui per les preparacions i tallers previs, com per la mateixa interacció amb altres estudiants i amb els nens i les seves històries, el projecte Hospital d’Ossets de Peluix ha suposat en l’educació d’aquests alumnes un punt i a part.

 

En Neil ja no pateix més pel seu petit Blau. Sap que cada cop que visiti el metge estarà en bones mans, mans que cuiden i saben el que fan. La propera vegada que hi vagi, ja no li tremolaran els genolls, ni els ulls se li ompliran de llàgrimes, ni s’amagarà darrere de la mare. A partir d’ara, en Neil entén que tot el que fan els metges és per ajudar-lo i fins i tot entén una mica més què és el que fan.

 

REPORTATGE - ossets de peluix 2