Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Història del pont de Gaudí que mai va veure la llum

Història del pont de Gaudí que mai va veure la llum

Qualsevol que hagi estat al Campus Barcelona o als voltants es deu haver adonat de la verticalitat de l’entramat dels carrers d’aquesta zona. El districte de Sarrià-Sant Gervasi, i en concret el barri de la Bonanova, està format per un feix de camins verticals –uns que pugen altres que baixen– i per una infinitat de carrers sense sortida que formen passatges i racons pintorescos, sens dubte, un dels majors encants de la zona. Aquest és el locus del Campus, un lloc dividit per les rieres i els torrents que neixen a Collserola, i que són els causants, precisament, d’aquesta verticalitat.

 

L’1 d’agost de 2006 feia cent anys del lliurament d’un projecte que volia donar solució, en part, al problema de la verticalitat que fa que, de vegades, els vianants i els vehicles es moguin com si fossin en un laberint. El 1904 un grup de vint-i-set veïns de la zona va demanar un pont al seu ajuntament, el de Sarrià, que encara no estava annexionat a Barcelona. El pont havia de salvar les distàncies existents entre les dues meitats del carrer Immaculada –en aquella època carrer de Santa Eulàlia– justament on ara es troba l’entrada principal del Campus Barcelona de la UIC. Al final, però, tot va quedar en foc d’encenalls: un no-res que té la seva explicació…

 

Gaudí, un arquitecte amic de la zona

 

Els veïns van fer la petició el 1904, però l’Ajuntament, bé per negligència o per la defunció de l’arquitecte de la zona, com altres apunten, va fer-los esperar tant que els veïns van encarregar-lo a un arquitecte amic seu: Gaudí. Aquest homenot –com l’anomenava Josep Pla– va estar molt lligat a l’actual districte per amistats i per professió. De fet, amb un cop d’ull ràpid al districte, hom ho pot comprovar fàcilment.

 

Així, per exemple, en aquest districte tenim, entre d’altres projectes ideats per l’arquitecte de Reus, l’enorme finca dels aleshores nou-rics Güell, que creuava l’actual avinguda Diagonal; o la Casa Miralles, de la qual avui només es conserva la portada al carrer Manuel Girona –carrer que, dit sigui de passada, llavors era simplement el camí d’entrada a la finca Güell.

 

Una mica més amunt, a Sarrià, Gaudí va projectar el 1904 un xalet per a Lluís Graner, un pintor paisatgista amb estil semblant al de l’anglès William Turner. La seva millor època es va donar pels volts de l’Exposició Universal de Barcelona el 1888. El xalet es trobava també a l’actual carrer de la Immaculada –com el “pont”– al número 40 (avui, 44-46), davant de les Escoles Pies. Però la  davallada de l’economia del pintor va fer que només es construís la porta de la finca, icona de la faceta mística de Gaudí, com ho demostraven les tres entrades que tenia: una per a les persones, una altra per als cotxes i una de més petita i elevada per als ocells. Malauradament, la porta no es conserva.

 

Des de la casa Graner, caminant a cinc minuts, tenim la Torre de Bellesguard, reminiscència del Palau Reial de Martí I l’Humà, batejat com a Bellesguard, possiblement, pel poeta i secretari del rei, Bernat Metge (1340-1430). Bellesguard –el belvedere italià– significa això: bella vista, i és que des de la zona hi havia –i encara hi és– una vista excepcional de Barcelona i del Mediterrani. Aquella finca va ser testimoni del matrimoni de Martí l’Humà amb Margarida de Prades, cerimònia amb prèdica de Sant Vicenç Ferrer. De les construccions del rei, no en va quedar pedra sobre pedra. Actualment, només hi queden unes quantes restes de muralla de l’època, properes a l’aqüeducte construït també per Gaudí als peus de la finca, justament perquè els vianants no passessin per dins de les propietats de la vídua de Figueres, propietària de la Torre.

 

Un pont innovador

 

Amb tot això, es fàcil entendre que els veïns de la zona acudissin a l’arquitecte de la Sagrada Família, en veure que per la “via oficial” la cosa no prosperava. Ells volien unir l’aqüeducte del Bellesguard amb el carrer d’Anglí, partint del que avui és el Campus Barcelona de la UIC. Si hagués estat així, s’hauria aconseguit una horitzontalitat gairebé només superada pel passeig de la Bonanova.

 

L’època de l’encàrrec del pont va ser la millor per a Gaudí; no en va Daniel Giralt-Miracle, comissari de l’any Gaudí el 2002, va dir en una entrevista recollida a La Vanguardia: “El pont [d’Immaculada] és un clar exemple del Gaudí global, capaç de construir qualsevol cosa, i reflecteix el moment i l’esperit de la Sagrada Família”.

 

REPORTAJE - JAVI QUINTANO - el pont de gaudí

 

El disseny s’assemblava bastant als ponts i els passeigs elevats que havia construït al Parc Güell dos anys abans, al pòrtic del darrere de la casa Güell. La barana estava composta de trencadís i els pilars inclinats, que recorden, segons Joan Bassegoda, director de la Càtedra Gaudí, “les potes d’una bandada d’elefants en moviment”, són òptims per rebre adequadament l’empenta de les voltes paredades que sostenen el tauler.

 

Gaudí va dibuixar un pont de 150 metres de longitud i 25 pilars inclinats. Com que el pont connectava les dues parts del carrer de Santa Eulàlia, la barana lluïa, en honor de la màrtir de Sarrià la inscripció: “Per nosaltres pregueu santa Eulàlia; pregueu per nosaltres”. Entre cada paraula hi havia una creu de Santa Eulàlia (en forma d’aspa, com la de sant Andreu).

 

El ciment pòrtland Asland, que Eusebi Güell produïa a la nova fàbrica de Castellar de N’Hug, oberta el mateix 1904, hauria estat el material aleshores revolucionari i que hauria mantingut l’obra d’una peça: l’arquitecte hauria estat pioner en l’ús del formigó armat a Catalunya. El pressupost, incloent-hi el 5% dels honoraris de l’arquitecte, va ascendir a 55.647,94 pessetes. Val a dir que els honoraris de Gaudí farien riure a la majoria dels arquitectes d’avui.

 

Què va passar? No queden clares les raons que fessin avortar el projecte d’un pont que hauria coincidit amb l’època de la casa Batlló (1904-1906) i la Pedrera (1906-1910) i s’hauria convertit en una de les grans obres d’enginyeria de Gaudí. Ni es va realitzar, ni es realitzarà.

 

Avui, entre els projectes de l’Ajuntament, encara hi figura la construcció d’un pont sobre les vies dels Ferrocarrils, però no prenent com a punt de partida el que va somiar Gaudí, sinó al carrer Margenat, paral·lel a Immaculada. El projecte no està encarregat, però no és previsible que s’assembli gens al de Gaudí. L’alçada dels pilars, que estava previst que arribessin als quinze metres en el seu punt més alt, seria suficient per superar les vies del tren, però estan massa junts perquè avui poguessin salvar l’amplada de la línia ferroviària.

 

Fa uns anys un americà va mostrar interès pels plànols del pont que va projectar Gaudí i és possible que ara, en una finca californiana, hi tinguin el que nosaltres no tenim. Els veïns de Sarrià, per compensar la pèrdua del pont de Pomaret, s’han d’acontentar amb el de Bellesguard, molt menys ambiciós, que es va restaurar després de molts anys d’abandonament i que es va inaugurar de nou fa pocs anys. Aquests veïns també poden fer-se una idea del que hauria estat aquell pont amb la maqueta que es va construir el 2002 a partir dels plànols, perduts durant molt temps des que es va refusar el projecte el 1906, i retrobats per Bassegoda, a l’Arxiu Històric de la Ciutat, el 2002. La maqueta es guarda actualment a la Biblioteca Pública Clarà, molt propera al Campus Barcelona de la UIC.