Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

La breu eternitat

Jaume Figa i Vaello

En Pep era petit. Petit com el seu nom: tres lletres que, amb la seva curta vida, han omplert de vida tots els qui, d’una manera o altra, l’hem conegut. I la caixa també n’era, de petita: petita i blanca. Hauria d’haver estat un dia trist, però, curiosament, hi havia pau. Quan se’n va algú que estimes, és trist. Perquè t’enfrontes amb la mort, que no vol ningú. Potser érem prop d’un centenar de persones: algú em va comentar –metge, ell– que mai no havia vist tantes persones al funeral d’un infant.

 

Els pares d’en Pep –antics alumnes de la UIC– van saber que el seu segon fill naixeria malalt. Malalt del cor i amb síndrome de Down. Ho sabien i –si realment es pogués mesurar l’amor– això els va portar a estimar-lo encara més: en cap moment no els va passar pel cap que fóra millor posar fi a aquell patiment.

 

Així, com si fos un miracle, en Pep va néixer i, segons el previst pels metges, al cap de poques hores, van començar tot un seguit d’anades i vingudes de casa a l’hospital que durarien gairebé fins als quatre mesos que va viure, quasi sempre entubat i ple de cables.

 

Vistes les coses de teulades en avall, hom diria que ha estat la pitjor època viscuda per aquests pares. Però res més lluny de la realitat –vist el que va escriure ella, una setmana després de la mort–: “Només ens queda donar gràcies, perquè ens has descomplicat la vida, ens has ajudat a veure les coses amb més fe i optimisme, has estat una llum en les nostres vides. Breu, però intensa. Has estat un estel fugaç que ha deixat un enorme rastre i ens has deixat a tots embadalits en el teu camí cap al Cel”. I ell escrivia que en Pep “ha estat quatre mesos ensenyant-nos que l’alegria no depèn de les circumstàncies”.

 

Vivim en una societat de contradiccions en què, mentre lloem que hi hagi empreses que permeten la inserció laboral de persones Down, sovint ens sembla totalment lògic i pietós acceptar no deixar viure els nadons que naixeran amb aquesta o altres anomalies, tot autoconvencent-nos que “pobret, no podem fer-li això”, mentre mirem cap a una altra banda.

 

En realitat, ens falta la valentia de tants pares com els d’en Pep que, superant el seu egoisme instintiu –el que ens és més còmode–, s’adonen de la sort que tenen de poder estimar tant. Aquests nens –i no tan nens–, marcats per la dependència i per l’esforç, “viuen –en paraules de l’escriptor anglès Joseph Pearce, referint-se al seu fill, en la seva genial autobiografia que recomano vivament– de l’amor i per estimar”. La seva vida és necessària per mostrar-nos que el que vivim té un sentit molt més enllà del que som i tenim. El sentit de la vida no és només la mateixa vida, concreta, sinó el que Déu fa amb ella i amb totes les vides que l’envolten. L’escultura que s’extreu d’un bloc de marbre de què parlava el gran Michelangelo Buonarroti.

 

Al damunt d’aquella petita caixa blanca que encloïa el petit cos d’en Pep, hi havia la fotografia d’un nen somrient. Un somriure que ens diu que els breus quatre mesos d’en Pep han estat una paradoxal eternitat.

 

en Pep

 
 
Com un poliedre