Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Paradoxal saviesa

Jaume Figa i Vaello

A mi, la Valeria m’ha fet somniar. I, no només somniar: m’ha omplert d’esperança. La Valeria va néixer dos mesos abans del previst: era petita, però es veu que tenia ganes de viure. I els seus pares, de donar-li vida.

 

“Me llamo Valeria, y tenía prisa por vivir. Soy sietemesina. 1,165 kg. Tuve que ganar peso en poco tiempo: mis defensas no estaban listas todavía. Me enfrenté al riesgo de enfermedades graves. Pero sabía que no estaba sola. 1,660 kg. Supe qué es querer algo de verdad. Y no rendirse nunca. Aprendí a luchar. Me enseñaron… a soñar. 1,945 kg. Soñé con tener un hogar. Soñé con descubrir el mundo. Y recorrerlo paso a paso. Soñaré todos los días de mi vida”.

 

A mi, m’omple d’il·lusió –de la de veritat– veure als meus nebots amb ulls com plats fent cua per començar a picar el tió. O esperant, del més xic al més gran, en rigorosa fila índia, per entrar a la sala d’estar i obrir els regals que els hauran portat els Reis Mags. Que l’Evangeli no diu que fossin reis, sinó només “mags”: un savis que observaven les estrelles.

 

A mi, la força amb què els més petits canten als Tres vinguts de l’Orient i que porten coses a tota la gent, durant la cavalcada del 5 de gener, em fa pensar que tantes vegades estem carregats de punyetes i ens preocupen coses que no valen res. Però aquells Tres savis sí que ho sabien: ho van llegir a les estrelles, i es van sorprendre de veure a tot un Déu que es va fer Nen. L’altre, el rei d’aquelles terres, no ho va entendre, i per sempre més es va fer minúscul, volent-se fer gran, mentre que els Tres, es van fer grans, fent-se petits.

 

És curiós. I paradoxal.

 

A mi, m’emociona veure als nens posant les figures en el pessebre, any rere any amb el rostre de la primera vegada. Amb ganes de viure. Així, també, la Valeria.

 

Els nens són savis. Com els Mags. Suposo que, per això, aquesta serà la meva carta als Tres Reis Mags (que no eren tres, ho sé… però a mi, com als nens, ja em va bé): “Estimats Reis Mags, per aquestes festes de Nadal, us demano ni que sigui una mica d’aquesta saviesa; i, ja que aquesta saviesa m’ho permet, també per a tot el món: que ens descarreguem de punyetes”.

 

Que tingueu un molt bon Nadal i feliç any 2018!

 
 
Una mort dolça
La pedra i l’home