Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

(post)veritats i mentides

Jaume Figa i Vaello

Que les hamburgueses són millors a les fotos que a la realitat, tothom ho sap. Fins i tot la quasi-súper-poderosa McDonald’s no té inconvenient a reconèixer-ho. Tothom ho sap —i els de l’empresa del pallasso també—: per més mentides que s’acumulin, la suma de totes no fa pas mai una veritat. I ho reconeixen. ¿Us imagineu vendre uns entrepans esquifits, amb un tros de formatge més propi del Blandi Blub que del derivat de la llet i amb una mica del que en diuen carn que sembla que no s’atreveixi a treure el cap entre el pa? És qüestió no només de màrqueting, sinó també d’estètica. O no?

 

D’altres, en canvi, no tenen inconvenient a mentir i a mentir, mentre es refereixen a les mentides com a postveritats. Que som a l’era de la postveritat —això diuen—, on qualsevol cosa que m’agradi més que la mateixa veritat serà més veritat. I amb tant d’enrenou de paraules fan un pacte amb l’emotivisme per mostrar la teva veritat. La que t’agrada. I prohibit tenir criteri! Que les mentides són més reconfortants.

 

No em refereixo, ara, només a les trumpidees i les seves “realitats alternatives” o les brexitades, on n’hi ha hagut moltes, de mentides i (post)veritats; sinó a coses que ens toquen de més a prop.

 

Així, per exemple, amb aquesta crida a l’emotivisme et diuen que cal legalitzar l’eutanàsia perquè és una demanda social (sobretot, per part de gent sana, es veu). Però no et parlen de la pèssima experiència de Bèlgica i d’Holanda, on els malalts solitaris tenen por de ser hospitalitzats, no fos cas que algú decidís per ells que no és digne de viure: “Si ningú en reclamarà la vida, per què no?”, deu pensar el “metge” (i, perdoneu, però algú ho havia de dir…: això ja passa a casa nostra). És clar que pateixen! Però no demanarien la mort si tinguessin algú al costat que, en lloc de dir-los que el millor és que es morin, s’hi bolquen, els ajuden, els acompanyen. Els estimen, en definitiva (que ningú diu que no sigui difícil!). El desig és de vida, no de mort. A més: ¿qui decideix on és el límit de la dignitat o no d’una vida?

 

Igualment, te la volen colar dient-te que cal legislar sobre la “maternitat subrogada” perquè és un dret…; però de veritat existeix el dret a tenir fills? No és molt fort parlar del nen com d’un dret? Els postvertaders diran que “ai pobre/a, no pot tenir fills”; però a mi —deixant de banda el fet de tractar una dona com un simple “forn”— m’esgarrifa només de pensar que veuen els nostres fills “com a drets”, i mai et parlen dels drets dels fills a ser fruit de l’amor d’un pare i d’una mare i, per tant, el deure que tenim de defensar aquest dret.

 

I tres quarts del mateix podríem dir sobre l’avortament. Que no s’entén quan és un teixit o quan un nen, el que es té a dins. Quelcom no quadra, que diguem…

 

Em sembla que hi ha coses que no funcionen quan només ens deixem portar per l’emotivitat i ens enganyem falsejant la veritat. “Decir ‘desapruebo esto; desapruébalo tú también’, no tiene la misma fuerza que decir ‘¡esto es malo!”; ho escriu Alasdair MacIntyre: la veritat és polièdrica, però és.

 

La novetat de la postveritat no és tanta novetat. Sempre ha existit: voler amagar la veritat pel que m’és més còmode. Només té de nou la manera de parlar-ne. Veritats incòmodes vs. mentides reconfortants. Avui en diuen també “correcció política”. O n’hauríem de dir hipocresia? O imbecil·litat.

 
 
Savi clandestí