Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Una mort dolça

Jaume Figa i Vaello

El Nadal del 1962 Barcelona es va despertar blanca. Des de mitjanit van començar a caure uns flocs de neu que la van acabar deixant completament coberta. Inclús el NO-DO se’n va fer ressò, agafant imatges dels vaixells nevats i descrivint el bot “Montblanc” dient que “hace honor a su nombre…”: si no fos per la trista manera de narrar-ho, fins i tot l’acudit tindria gràcia.

 

M’ho explicava l’Eusebi, un bon amic. Ell era petit, aleshores, i tenien a casa un conill. Es va escapar i, rascant, rascant, va aconseguir fer com un túnel a la neu caiguda a la terrassa de la casa, però no va saber girar cua. El pobre animal va morir, una mort dolça, que diuen, però a l’Eusebi no li va fer cap gràcia la tragèdia.

 

Em va venir al cap la història del conill que va morir dolçament congelat, mentre rumiava aquest text. En el número 4 de la revista en paper parlem molt de robots i millores que presenta la ciència per a l’ésser humà, no de conills; però la història del meu amic m’anava molt bé per explicar el que, em sembla, no podran fer les màquines. I m’explico.

 

El transhumanisme —moviment que busca aplicar a l’home la tecnologia fins a les últimes conseqüències per millorar-lo, i que tan bé ens explica l’Albert Cortina a l’entrevista— dona per suposat que fins ara hem estat dominats per un evolucionisme cec que cal superar: som purament atzar i, a partir del 2046, la cosa canviarà totalment. Adéu selecció natural, benvingut disseny intel·ligent.

 

Sempre s’ha parlat d’aquest futurible de ser millors gràcies als robots i a la ciència —Metrópolis (Fritz Lang, 1927) i Blade Runner (Ridley Scott, 1982) i la segona part, Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve) en són grans exponents hollywoodians—, però la suposada gran novetat és que aquí no es tracta de facilitar-nos la vida, sinó de superar-la. L’espècie humana donaria pas a una de nova, la posthumana: un ésser natural-artificial semblant a l’humà però que, gràcies a la connexió amb una intel·ligència artificial, el supera absolutament: amb una superlongevitat, una superintel·ligència i un superbenestar.

 

Novetat? Bé, en realitat, nihil novum sub sole, que diu l’Eclesiastès: estem davant d’una nova Babel o d’un nou Titanic: “A aquest vaixell no l’enfonsa ni Déu”, i amb prou feines n’hi va haver prou tres hores per provocar la mort de més de 1.500 persones. En aquesta ocasió es diu que podrem ser amos i senyors de la nostra pròpia vida i de la nostra pròpia mort… Però només alguns: que també el cinema ha parlat molt de les immenses diferències socials que pot generar tot això per la manca o facilitat d’accés a les tecnologies… Una de les més recents, Interstellar, de Christopher Nolan (2014).

 

Efectivament, és molt interessant tot el que el progrés i la ciència poden fer per la medicina i el bé de la persona. Els avenços en bioenginyeria, fins i tot capaços de donar el moviment a qui l’havia perdut, són molt bons. Ara bé, atrevir-se a crear una nova espècie, això són figues d’un altre paner! S’està jugant amb foc.

 

Podrem fer cíborgs; podrem crear (o fer-nos) robots o fer renéixer un mort informatitzant una acumulació de dades de tota la seva vida, però… podrem fer que aquest nou ésser senti pena —realment— pel conill mort dolçament a la neu? Permeteu-me que ho posi en dubte.

 

* Editorial publicada al número 4 de la revista en paper.