Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Absència d’evidències

Catherine L

Molts pares dubten i es pregunten sobre les implicacions de la substitució del llibre de text per les tauletes tàctils. Els pares que busquen informació estan envoltats d’arguments a favor, mentre que són poques les veus que demanen una actitud prudent i responsable davant de la digitalització massiva de les aules. Per què és necessària aquesta actitud? Ara per ara, no existeix evidència suficient que n’avali els suposats beneficis de l’ús a les aules.

 

Al seu bloc, Larry Cuban, professor emèrit d’Educació de la Universitat de Stanford, afirma que “no hi ha estudis que evidenciïn i indiquin que l’ús de les tauletes tàctils pugui millorar els resultats en lectura o en matemàtiques, i tampoc n’hi ha que diguin que poden donar millors oportunitats de treball després de la universitat”. El Professor Cuban afirma: “Hi ha insuficiència de proves que justifiqui invertir-hi diners. Punt. Punt. Punt”. Però, ¿no hi ha estudis que es posicionin a favor de les TICs a les aules? Sí, però o bé estan finançats per empreses tecnològiques, o bé no tenen el rigor suficient per ser publicats a revistes d’alt factor d’impacte: absència de grup de control, prejudicis en els paràmetres estudiats, indicadors subjectius (“agrada més als professors”, “motiva més als alumnes”), etc.

 

“Motiva als alumnes” és un paràmetre que surt sistemàticament ben parat en nombrosos estudis sobre l’ús de les tauletes. D’aquí, s’assumeix que els alumnes tindran resultats més bons. Però aquests resultats mai arriben. Per què? Perquè la “motivació” que mesuren aquests estudis no és “l’interès per aprendre”, o el “desig de conèixer”, sinó una mena de fascinació barata davant la novetat i els estímuls freqüents i intermitents, que fan que la ment encara immadura del nen es torna passiva i dependent davant la pantalla. Per què? El que porta les regnes davant la pantalla no és l’alumne, sinó l’aplicació de la tauleta, amb els seus logaritmes. Tant l’alumne com el mestre passen a ocupar llocs secundaris. Això és un error, perquè aquesta educació individualitzada que dóna la tauleta tàctil, no és el mateix que una veritable atenció personalitzada.

 

Professionalment parlant, els nostres fills perdran el tren per no fer servir una tauleta amb 4, 8 o 12 anys? Hi haurà tauletes quan acabin la universitat? Costa temps aprendre a usar-les? A les tres preguntes, la resposta és “no”. ¿Quin sentit tenen, doncs, que inverteixin anys claus de la seva escolarització aprenent a fer servir una tecnologia programada per l’obsolescència? Potser aquest és el motiu pel qual Steve Jobs no deixava als seus fills usar l’iPad i limitava l’ús que feien d’altres tecnologies, i pel qual molts executius d’empreses tecnològiques envien als seus fills a un col·legi que fa bandera de no utilitzar les TIC. Consideren que la tecnologia no és “neutra” a la infància i saben que diferents estudis relacionen l’ús de la pantalla i multitasca tecnològica amb la dificultat de filtrar el que és rellevant del que no ho és, la reducció del vocabulari en nens petits, l’augment de la hiperactivitat, l’apatia, la impulsivitat, el dèficit d’atenció. Saben que pot deshumanitzar l’aprenentatge, empitjorar la lectura comprensiva en online en referència a la lectura sobre paper, interferir amb l’aprenentatge de la lectoescriptura, generar addicció, superficialitat del pensament, mal funcionament de la memòria de treball, accés a continguts inadequats perquè els nens se salten els filtres amb facilitat, etc. Caldrà veure els efectes de l’ús continu de pantalla en els nens en un context escolar al llarg dels propers anys. Estem assistint a un experiment a gran escala, protagonitzat per nens els pares dels quals no sempre estan informats d’això.

 

Ningú no pot negar que Internet és una eina imprescindible en el present i el futur de l’economia de la informació, però per poder aprofitar-la, un ha de saber molt bé el que està buscant, el que no, i per què ho està buscant. La capacitat de respondre a aquestes preguntes es desenvolupa offline, no online, i pot variar d’un nen a un altre, de manera que competeix exclusivament als pares, que són els primers educadors –no a l’escola ni a la indústria de les TIC– decidir del moment apropiat.

 

Davant l’absència d’evidències científiques suficients sobre els beneficis de l’ús de les tauletes tàctils a les aules i els seus possibles efectes perjudicials, els col·legis han d’adoptar una actitud de prudència i de responsabilitat, que consisteix concretament en donar tota la informació als pares (pros i contres), perquè ells puguin decidir lliurement si volen que els seus fills participin en aquest “experiment a gran escala”, donant-los l’oportunitat d’excloure als seus fills d’aquest experiment, oferint una línia no digital.

 

El 1996, Steve Jobs deia: “Havia arribat a pensar que la tecnologia podria ajudar l’educació. Probablement hagi encapçalat aquesta creença, sent un dels que més equipaments tecnològics hagi regalat a escoles de tot el planeta. Però vaig arribar a la conclusió inevitable que el problema no és un que la tecnologia pugui esperar solucionar. El que no funciona amb l’educació no s’arregla amb la tecnologia. La quantitat de tecnologia no tindrà el més mínim d’impacte. Els precedents històrics ens ensenyen que podem convertir-nos en éssers humans sorprenents sense la tecnologia. L’experiència també ens diu que podem convertir-nos en éssers humans poc interessants a través de la tecnologia”. En aquest sentit, podem preguntar-nos què hauria passat amb Steve Jobs, Mozart, Picasso, Aristòtil o Chesterton, si un d’aquests dispositius hagués caigut a les seves mans amb 8 anys.

 

* Catherine L’Ecuyer (apegoasombro.blogspot.com) és autora del bestseller Educar en el asombro i del recentment estrenat Educar en la realidad.