Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Adolfo Suárez: que descansi en la pau d’Àvila

Salvador Aragonés

El comiat d’Adolfo Suárez, el primer president d’un govern democràtic a Espanya i autor de la transició política del franquisme a la democràcia, ha estat multitudinària, espectacular, amb el reconeixement de tot Espanya, a excepció dels radicals de Bildu i algun altre grup guiat més pel rancor que per la comprensió històrica dels fets. Des d’aquestes pàgines vull manifestar també el meu reconeixement pel que va representar Suárez: la ruptura amb el règim “des del” règim de Franco. Molts tenien una altra opinió pública de Suárez. D’altres ni tan sols han deixat sentir la seva veu, no sé si avergonyits o perquè no tenien res a dir, com van ser Óscar Alzaga i Miguel Herrero Rodríguez de Miñón.

 

Alguns alumnes m’han preguntat si vaig conèixer Suárez i si els podia explicar alguna cosa de la seva persona. De tant que s’ha escrit m’he limitat a informar de l’Adolfo Suárez que vaig conèixer. Em preguntaven si perquè era del Moviment, de Falange, era un home de tarannà dictatorial, dur. La meva resposta va ser que en absolut. El vaig conèixer quan era governador civil de Segòvia i procurador a Corts. Era un home afable amb tothom. Anava ben vestit, d’ordinari amb vestit, camisa blanca i corbata, molt de l’època, que contrastava amb els líders socialistes, Felipe González i Alfonso Guerra, que van imposar l’uniforme de la jaqueta de pana, pantalons sense planxar i camisa de quadres. Suárez no va canviar d’estil, ni a la UCD ni després al CDS. Es movia molt bé en l’entorn de l’almirall Carrero Blanco, vicepresident del Govern, i en el del Príncep Joan Carles, amb qui jugava al tennis. Com a periodista he de dir que Suárez mai em va donar una informació “calenta”. Quan la pregunta era “calenta” desviava el tema, això sí molt amablement.

 

Recordo també la seva designació com a president del Govern, pel Rei Joan Carles d’una terna proposada pel Consell del Regne, presidida per Torcuato Fernández Miranda, home del Moviment i maniobrer que va posar la Transició a mans del Rei. La decepció en els cercles polítics –molts apostaven per José María Areilza com a president i fins i tot aquest ho va celebrar amb xampany– va ser gran. Areilza no estava ni a la terna, formada per Gregorio López-Bravo, Federico Silva Muñoz i Adolfo Suárez González. Manuel Fraga –aquell que va dir “el carrer és meu”– va donar un cop de porta des del Ministeri de l’Interior. “Adolfo és un penene (un naïf de la política)”, “se’l menjaran viu”, i altres perles que deien pels despatxos i els carrerons madrilenys, amb una qualitat informativa “low cost”.

 

La fermesa que va demostrar, especialment quan va haver de dur a terme la liquidació, o millor l’autoliquidació, de les Corts franquistes, la legalització del partit comunista de Carrillo, l’home de Paracuellos, i els Pactes de la Moncloa, és encomiable. Va saber tranquil·litzar els estaments militars, els nacionalismes basc i català, la banca, l’alta burgesia, l’esquerra sindicalista i política per construir un país democràtic en què cabien tots. Va tenir dues ajudes: el suport del Rei i el testament de Franco a favor del Príncep, que avui ningú recorda i caldrà començar a escriure la història de veritat.

 

A Suárez li van dir de tot, abans i després del consens constitucional. Suárez –que no menjava més que una truita a la francesa i un cafè en els àpats– va ser un home valent, amb una fe profunda en Espanya, amb alt sentit de servei, amb honestedat en el maneig dels cabals públics, però també sense l’armadura intel·lectual necessària per posar la cirereta al seu pastís. Lepoldo Calvo-Sotelo, el president que el va substituir després del cop d’Estat del 23-F va dir, en un dinar amb periodistes, que no va trobar cap llibre al despatx de Suárez.

 

Els seus molts enemics i el seu partit (UCD) molt carregat d’homes i idees diferents, li van costar haver de dimitir en un moment d’hores molt baixes per a ell, abandonat dels seus amics. Que descansi en la pau d’Àvila, pàtria de Santa Teresa, un home que sense voler-ho, ha passat a la història.

 

* Salvador Aragonés és doctor en Periodisme i professor emèrit de la UIC