Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Això és un autèntic embolic

Enrique Banús

moldavia

 

Per fi un aconsegueix arribar a la República de Moldàvia i s’adona que això d’Europa és un embolic espantós. Li diuen que a només disset quilòmetres de Chisinau, la capital, és la frontera de Transnístria, que amb el mig milió d’habitants que té s’ha declarat independent, ha posat allí els seus controls i només està reconeguda per Rússia. I també que al començament de febrer els 200.000 habitants de Gagaúsia (o alguna cosa així) van fer un altre referèndum i una àmplia majoria va optar per la independència. És una població d’origen turc, cristians ortodoxos. I pro russos, gens amics de la deriva europeista del govern actual de Moldàvia.

 

Diuen que és Putin qui va darrere d’aquests moviments. És el “divideix i venceràs” dels romans que Putin ha après bé. Però també diuen que en tots aquests països hi ha molt personatge pro rus o que intenta nedar entre dues aigües. En realitat, Moldàvia, amb els escassos quatre milions d’habitants que té (i diversos milions més en emigració) i el seu PIB per càpita proper al de les Filipines, és un exemple del que suposa haver estat una part molt poc considerada dins de la Unió Soviètica. En el moment de la independència, la dependència, no només energètica, era molt forta. I només a poc a poc es va fent un estat amb la seva pròpia infraestructura.

 

La gent és hospitalària, bastant optimista i soferta. Els preocupa intensament el que està succeint a Ucraïna i saben que la seva situació és fràgil. Expliquen alguns que en realitat només ara aquells països que van ser part de la Unió Soviètica estan vivint la “caiguda del Mur”, debatent-se entre un passat que garantia uns mínims però no una llibertat i un possible futur que garanteix una llibertat però no sempre uns mínims.

 

Tot això si els sàtrapes ho permeten; a Bielorússia, per exemple, no ho permet un dels últims dictadors sinistres a Europa. A Ucraïna no ho permetia un altre personatge sinistre i ara ningú sap què passarà. A Moldàvia hi ha una relativa quietud. Però tothom sap que Putin segueix patint de manera que, per ell, és la major tragèdia del segle XX: l’enfonsament de l’URSS. I està disposat a evitar que desapareguin els últims vincles, mentre als països occidentals se’ls ocorren moltes fórmules de condemna, però cap acció eficaç que “convenci” que els mitjans democràtics són més interessants que els tancs i l’empresonament dels dissidents.

 

Això de Putin, ¿és només aquesta vivència de la gran tragèdia o també el temor que, si no hi ha contundència ara, també a Rússia algun dia podria esclatar el descontentament d’alguns i xocar amb la nostàlgia d’altres i els interessos de les noves cordades (mafioses algunes) que s’han format al voltant del poder?

 

Perplexitat: és la sensació dominant. I una mena d’enuig sord. Perquè un aconsegueix arribar finalment a la República de Moldàvia i allà s’assabenta que això d’Europa és un gran embolic.