Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Apreciat Carlos

Alejandro Salvat

T’escric per explicar-te que et recordo. Recordo encara amb molt d’afecte el primer dia en què ens vas donar classe en una de les aules que fan cantonada del pis superior de l’edifici Beta del Campus Barcelona de la UIC. Va ser a principis de 2012, una època que, a posteriori, vaig descobrir que havia estat molt dura per a tu. Però no se’t notava perquè desprenies una gran alegria per viure mentre mantenies la teva intimitat protegida. Per a tu era més que impartir classe, el que feies era transmetre saviesa mentre volies impregnar-nos de curiositat, fam per la cultura, ganes de coneixements; amb la intenció que potser ens piqués d’alguna forma inesperada la creativitat o que no desistíssim a l’hora de perseguir els nostres somnis.

 

Òbviament cal currar, i molt, per aconseguir el que ens proposem. No es pot córrer sense abans caminar, clarament; i sense abans aprendre a donar passos, menys. I els passos es donen amb convicció: un després de l’altre fins que ens convertim en un ésser humà andante amb caminar i veu pròpia. I els camins venen a ser una col·lecció de passos. I quina alegria és poder gaudir del camí de la vida! Doncs bé, les teves classes i els emails que hem compartit, encara que tots dos hagin estat menys dels que hagués desitjat, han estat simfonies alegres que sempre recordaré.

 

És clar que m’hagués agradat escriure’t abans, però no ha estat així. No hi ha hagut el moment… vil excusa mandrosa! Quanta raó tenies quan ens vas dir que les persones no entenem el temps, ni tan sols quan el trobem a faltar o ens en quedem sense. Però m’agradaria que em creguessis quan et dic que et vaig tenir en els meus pensaments en anar a un concert dels nostres admirats Brahms i Elgar dirigit per l’Itzhak Perlman. M’agradaria tornar a incidir en l’intercanvi d’art i preguntar-te si coneixes el concert de flauta de Christopher Rouse, a qui també vaig tenir la sort de descobrir aquí, a Nova York. Em va sorprendre molt i crec que t’agradaria. Per cert, últimament he estat llegint i aprenent sobre un poeta britànic: ¿què en penses de Sassoon i la seva valentia a la Primera Guerra Mundial, a la qual també criticava feroçment? La vida està plena d’ironies i, moltes vegades, aquestes són una delícia. Fins i tot ara, o potser ara més que mai, em sento tan afortunat.

 

Sé que t’ho he dit alguna vegada, però m’agradaria dir-t’ho de nou: gràcies per estar ple d’idees i de passió, i de transmetre-les i compartir-les amb tantíssim d’ímpetu. Recordo quan deies que donaries el teu braç esquerre (el d’escriure) per tornar a descobrir a un compositor o escriptor i jo pensava i deia que també donaria el meu braç esquerre (també el meu d’escriure) per moments semblants. I ara veig la vida potser amb una mica més de perspectiva (que aleshores, almenys) i em sembla que no en tenia ni idea, perquè una cosa és pensar sobre la vida i una altra viure-la. Que quedi clar, segurament continuo sense tenir-ne ni idea… Ja m’ho deies: no pensis tant! Però et diré que a vegades no puc evitar-ho i d’altres sóc un autèntic especialista a l’hora de trobar les coses més insignificants per a mantenir la ment ocupada, potser fregint-la en evasió.

 

Cal apreciar les coses a la seva deguda manera i en el seu degut moment. És cert que tothom és diferent i que millor tard que mai, com ara recordant-se dels llibres, dels autors, dels artistes. Ja gairebé se m’oblidava i he anat a mirar-ho una vegada i una altra aquests darrers dies: la que va ser l’última vegada que t’havia escrit. Fa tres anys i mig. Era per a la presentació d’una reedició d’una novel·la del teu pare, al qual tant admiraves. I al final no vaig poder assistir-hi; va ser per una cosa d’últim moment i et vaig escriure per a excusar-me; però el pitjor és que ara ni recordo què va ser el que em va privar d’anar-hi, segurament una cosa d’ínfima importància. “And indeed there will be time”… I poc després vaig mudar-me a Nova York i de tant en tant, des de la distància, et recordava, dient-me a mi mateix que hauria de mirar de trobar un moment per a escriure’t. Tenia la il·lusió, algun dia, de poder tornar-te a donar la mà i escoltar la teva veu profunda, plena d’energia i sarcasme, exclamar alguna cosa segurament inconvenient per a molts. Però no podrà ser i ho lamento tant.

 

Fa ja gairebé dues setmanes que va arribar la trista notícia i he intentat anar posposant aquesta carta. Em sento culpable que no hagi arribat abans i no vull dir adéu. El que sí que vull dir-te és que em queda molt clar que el que va escriure el teu pare és una gran veritat: “Només existeixen les coses que no poden perdre’s”. Les idees, la literatura, la música, les persones com tu. Suposo que aquí resideix la importància de la fe i de la bondat, barrejades amb ser una persona de propòsits.

 

Espero que continuïs bussejant acompanyat del teu pare, els dos en pau al Cel. El meu més sentit condol a tots els que t’estimen i et troben a faltar.

 

Una abraçada fortíssima,

Alex

 

Nova York, 13 d’abril de 2020

 
 
Mai ho sabrem