Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Baixa natalitat. Un problema estructural?

David Senabre

Arran de les últimes notícies a la premsa sobre l’envelliment de la població a Espanya i la caiguda de l’índex de natalitat, han tornat a suscitar les mateixes controvèrsies que s’estudiaven fa vint anys. Però els demògrafs sempre ho havien advertit als responsables de la gestió política. No hauria de sorprendre.

 

Els factors que produeixen aquests hàbits són embolicats i estan associats a com interpreten les societats de tall occidental l’anomenat “estat del benestar” i les seves singularitats. D’una banda, els avenços mèdics fan possible que moltes malalties associades amb la vellesa es facin cròniques, però no terminals. Els pacients milloren les seves condicions i veuen allargades les vides amb qualitat. De l’altra, es produeix un desplaçament de més de deu anys en l’edat mitjana de la dona que decideix ser mare.

 

Molt relacionat en aquest fet, el nombre de fills també ha anat patint una disminució progressiva. Però no és exclusiva d’Espanya. Passa a tot Europa i en països de models semblants. L’índex de reemplaçament generacional –que l’ONU situa en 2,1 fills per dona per assegurar aquest transvasament de població i el sosteniment d’un sistema econòmic– ja no s’aconsegueix en països com Estats Units. A Espanya vam arribar a l’1,46 el 2008 i ara és de 1,32 (sense comptar mares estrangeres residents aquí). Necessitaríem que naixessin, de manera sostinguda, gairebé un milió de nens a l’any per aconseguir aquesta xifra indicada per l’ONU. I serien necessàries dècades per mantenir-ho.

 

Sembla evident –fins i tot reconeixent la impossibilitat que té de considerar un conjunt de factors molt diferents en aquestes poques línies– que el model social que ens hem atorgat aquells països “de tall occidental”, produeix aquesta aterridora corba descendent. I no trobem solució. De fet no sabem si els models alternatius d’alguns països, per exemple la subvenció dels naixements, tindran una continuïtat demogràfica real (en demografia, qualsevol tendència que es produeixi durant menys de trenta anys és irrellevant per a la piràmide d’edats).

 

Alguns polítics propugnaven com a possible solució l’entrada massiva d’immigrants. Així va semblar ser en temps de bonança i bombolla, però la crisi econòmica els va repatriar voluntàriament. Era lògic. La immigració arriba buscant expectatives de treball amb les quals fonamentar una vida nova. Però, si no existeixen, tota la resta, tampoc. El problema és estructural i, com dic, d’una extraordinària complexitat factorial. Però les tendències són les que són. És la persona qui crea un imaginari de família, molt particular, en un món competitiu, materialista, d’un consumisme atroç, on tot es mesura pels diners que val mantenir-ho.

 

Els debats abandonen el si de la persona –perquè les societats decideixen actuar així– i es posen a esbrinar si serà factible des del punt de vista econòmic el sosteniment d’aquesta estructura; i si la jubilació s’ha de col·locar aquí o més enllà. Segueixen embrancats en pensar si canviant el model de contractació arribarem a algun lloc.

 

La pregunta introspectiva, hauria de ser: quines raons porten a escollir uns models de família molt reduïts, fins i tot monoparentals? ¿Quanta responsabilitat hem d’atribuir a un mercat d’ofertes laborals de baix cost, angoixant, competitiu, que obliga a les persones a revisar vells conceptes com autorealització, felicitat, èxit, generositat, superació, desvestint-los d’humanitat i adaptant amb sentit pràctic per fer front a un mercat laboral que els permetrà viure al dia…?

 

* David Senabre és geògraf, professor de la Facultat d’Humanitats.