Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

A 25 anys de la caiguda del mur (1)

Salvador Aragonés

L’esdeveniment històric més important i impressionant de la segona meitat del segle XX va ser la caiguda del Mur de Berlín, de mans dels propis habitants de l’Alemanya Oriental comunista anomenada també República Democràtica Alemanya. La caiguda del Mur de Berlín és una fita històrica que simbolitza la caiguda dels règims comunistes de l’Est d’Europa i la recuperació de la llibertat, ofegada pel totalitarisme comunista, de països com Polònia, Alemanya Oriental, Hongria, Bulgària, Iugoslàvia, Romania, Estònia, Letònia, Lituània, Rússia, Ucraïna, Albània i els països asiàtics ex soviètics.

 

Com diu Luigi Geninazzi (La Atlantida Roja, 2014), corresponsal als països comunistes en aquells moments, el Mur no va caure, sinó que “el van fer caure” els defensors de la llibertat. La caiguda del mur és un fet simbòlic que marca en realitat la caiguda dels règims totalitaris comunistes del centre i est d’Europa. El Mur de Berlín va caure perquè la revolució sindicalista a Polònia havia vençut a l’Estat que –paradoxes de la història– portava el cognom d’Obrer i construït per als “obrers”, és a dir al comunisme. El líder d’aquest moviment, un lluitador obrer, un electricista de les drassanes de Danzig, Lech Walesa, fundador i líder del sindicat Solidarnosk, i que va fer de la solidaritat obrera la seva bandera, sense rancúnies, ni odis per a ningú, ni tan sols per als seus propis carcellers i torturadors, i sense violència. Ell va vèncer el règim totalitari de la mentida i l’odi, pacíficament, simplement amb la defensa dels drets humans i sindicals dels treballadors.

 

Si Walesa va ser el braç executor, el que va impulsar i va encoratjar la revolta pacífica davant del comunisme va ser el papa Joan Pau II, autor espiritual i intel·lectual de la mateixa, qui a l’inici del pontificat va dir: “No tingueu por, no tingueu por de seguir Crist!”. Walesa –que va arribar a president de Polònia–, en un article recent proposa la solidaritat entre els estats que és la via pacífica per eliminar els desequilibris econòmics. L’ingrés d’Ucraïna a Europa –diu Walesa– comportarà sacrificis a l’agricultura a Itàlia i Polònia (i jo afegiria a Espanya i França). Com pot ser un món sense solidaritat entre els estats? “Sobre les ruïnes del comunisme –afegeix l’expresident polonès– ha nascut un capitalisme de nou encuny, totalitzant i agressiu: és possible una economia de lliure mercat que no sigui sinònim d’egoisme i injustícia social?”. Quins són els pilars de la nova democràcia?, són preguntes sense resposta encara avui.

 

Un buit històric

 

Els espanyols tenim un buit històric: no haver viscut el nazisme, ni la Segona Guerra Mundial, ni la post guerra. Aquest buit és més profund en els que no han viscut en algun país europeu en els últims 60 anys. A un jove espanyol si li preguntes per “la guerra” entén la guerra civil espanyola, quan la Segona Guerra Mundial va ser molt més important i va omplir o camps i planes europees de cadàvers. No ignoren el nazisme, ni els camps de concentració nazis, ni l’holocaust, ni la partició d’Europa en els acords de Ialta (1945) on l’astut Stalin, el dictador soviètic, va saber treure la millor part, annexionant els territoris que després serien “alliberats” pels defensors de la llibertat. No ho ignoren, perquè ho han llegit i l’han vist en pel·lícules, i per això els sembla que hi ha quelcom de ficció. No haver viscut aquest tros d’història col·loca a molts espanyols, portuguesos i llatinoamericans fora de joc davant la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI, a Europa.

 

Aquest buit històric fa que aquests països siguin poc crítics amb el comunisme, ja que van ser els comunistes els principals artífexs de l’oposició al règim de Franco i a les dictadures portuguesa i llatinoamericanes. Per això ignorem el que va passar darrere del teló d’acer i el que sabem està endolcit pel tamís d’una esquerra marxistitzant. Encara avui en aquests països es creu que el comunisme europeu no va ser tan cruel com el pinten els que ho van viure.

 

La causa comunista va tenir molts adeptes, fins i tot entre catòlics. Sobre això recordo un concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ​​el 1988 –poc després de ser proclamada aquesta ciutat seu olímpica per a 1992– de l’Orquestra Simfònica de Berlín-Est (comunista) que va interpretar l’“Himne de l’Alegria” de Beethoven: va fer plorar als assistents, entre els quals hi havia Joan Antoni Samaranch, perquè era més aviat “Himne de la tristesa”. L’orquestra ja vivia el preludi de la caiguda del Mur de Berlín i va ser contractada per l’ajuntament socialista de Pasqual Maragall, ignorant el proper final de l’imperi soviètic. Per a l’esquerra d’aquests països el “socialisme real” practicat pels comunistes a Europa, va tenir errors però no ha condemnat el sistema totalitari globalment. Avui vivim les conseqüències.

 

* Salvador Aragonés és doctor en Periodisme i professor emèrit de la UIC. Va ser corresponsal a Roma d’Europa Press.

 
 
Forrest Gump