Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Celebrar el fracàs

Jaume Armengou

Quina universitat volem?

 

És temps de canvi i, quan els vents bufen amb força, no és moment de fugir, sinó de reflexionar per fer-nos més forts i continuar endavant. Així, la universitat, que és ben present als temps, també passa per moments de canvi. Com volem la universitat del futur? Josep Argemí, rector de la UIC de 2001 a 2010 i actual professor de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i director de l’Institut d’Estudis Superiors de Bioètica; Jaume Armengou, vicerector d’Ordenació Acadèmica i Professorat; Francesc Homs, president del Consell Assessor Universitari; i Xavier Amat, president d’Alumni: els hem plantejat aquesta pregunta, i ens han respost. Cadascú des del seu punt de vista.

 

****

 

Em confiava no fa gaire un alumne de doctorat, enginyer de camins, a punt de dipositar la tesi doctoral, amb estades de recerca a l’estranger ja acabades, que no tenia la intenció de tornar a marxar per trobar feina. Veia positivament la fugida de talent més enllà de les fronteres perquè, d’aquesta manera, baixava el nombre de competidors.

 

Han passat només cinc anys des que, al gener de 2009, el Cercle d’Empresaris va emetre el document “L’esperit emprenedor: element essencial per afrontar la crisi econòmica española”. No obstant això, el raonament d’aquest estudiant era impensable en aquell moment.

 

És fefaent la nostra pèssima situació pel que fa a esperit emprenedor segons aquest document, que agrupa les seves propostes al voltant de quatre eixos:

 

  1. Reconeixement social de l’empresari
  2. Integració de l’esperit emprenedor en l’educació
  3. Suport i adequació institucional per crear un entorn favorable
  4. Lideratge empresarial en la promoció de l’esperit emprenedor

 

Un model positiu d’esperit emprenedor és Silicon Valley. Solomon Darwin, professor de l’escola de negocis de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, analitzava a l’aula fa uns mesos les condicions històriques i ambientals que havien propiciat l’èxit de Silicon Valley. Quant a la història, va parlar de les guerres i la depressió americanes, la febre de l’or i la construcció del ferrocarril, entre d’altres. I, per condicions ambientals enumerava: llibertat, tenacitat, capacitat d’assumir riscos, respecte de la propietat intel·lectual…: sense sorpreses, fins que va parlar de “celebrar el fracàs”.

 

Celebrar el fracàs és tot el contrari de la lamentació o la paràlisi. No és simplement afrontar sense desànim, o aprendre’n per tornar a començar. El concepte “celebrar el fracàs” resol completament el problema de l’aversió al risc que paralitza l’emprenedor.

 

És just en aquest moment quan es pot afirmar que les crisis no són un problema, sinó una necessitat. Igual que celebrar el fracàs va més enllà d’acceptar-lo, reconèixer una crisi com a necessària va més enllà de disposar-se a superar-la.

 

En el cas del primer eix de l’informe del Cercle d’Empresaris —reconeixement social de l’empresari—, podríem dir que la crisi ja l’ha resolt. També des del punt de vista institucional —tercer eix—, s’estan produint canvis que afavoreixen l’activitat emprenedora. I pel que fa al quart eix —lideratge empresarial—, és una evidència. No obstant això, la integració de l’esperit emprenedor en l’educació, principalment en la formació universitària, no és trivial.

 

Existeix, de fet, la temptació de pervertir el concepte d’universitat. En el millor dels casos, la universitat formaria les persones que els diversos sectors necessiten en aquest precís moment i, llavors, les empreses confiarien o “encarregarien” a la universitat el tipus de formació que ha d’impartir.

 

Així, continuant amb aquest model de confiar al curt termini el disseny de la formació universitària, podríem buscar la preparació de persones amb capacitat d’esforç i d’assumpció de riscos, domini d’idiomes i de les eines informàtiques, capacitat de treball en equip, creativitat, esperit crític i independència intel·lectual, sentit de responsabilitat, etc. I, si fem un pas més, aquests graduats estarien dotats dels coneixements propis de les seves especialitats. Tanmateix, malgrat l’altura de l’objectiu que es planteja, si la universitat es planta aquí podríem dir que ha fracassat.

 

Són dos els àmbits que hauríem d’afegir, com a mínim, a aquest projecte d’universitat.

 

D’una banda, sostenibilitat: necessitem que aquests graduats siguin capaços d’aprendre constantment. Formar les persones instruint-los en els coneixements que hi ha actualment suposa curtesa de mires i no resol les necessitats futures … ni les del moment actual. Per a això es requereix la capacitat d’impartir formació al llarg de tota la vida per part de les universitats i, a la vegada, la transmissió de fonaments bàsics de cada àrea de coneixement que no són d’aplicació directa.

 

El segon àmbit per afegir és l’humanístic, encara que, en realitat, no caldria parlar d’un segon àmbit, ja que la formació humanística forma part d’aquests coneixements bàsics que es refereixen en el paràgraf anterior. Un enginyer, per exemple, necessita dotar-se de coneixements sòlids d’àlgebra, càlcul i geometria. I un metge haurà d’aprendre estadística i biologia molecular, però tots dos requereixen estar formats en literatura, antropologia, història, ètica, etc.

 

Finalment, es podria dir que l’única manera de transmetre l’esperit emprenedor és a través de la presentació de models. L’alumne necessita veure a la tarima algú a qui vulgui imitar. El caràcter emprenedor es transmet per “impregnació” o per “osmosi”, no s’ensenya.

 

Arribats aquí, quines accions concretes proposem en l’àmbit universitari?

 

  1. Assegurar la transmissió de coneixements fonamentals encara que no siguin d’aplicació directa, tant els específics de cada àmbit com els humanístics.
  2. Exigir la presència de pràctiques en empreses i activitats solidàries en els dissenys curriculars.
  3. Lliurar part de la docència a professionals prestigiosos, molts dels quals són emprenedors.
  4. Fer un bon ús de les metodologies docents que afavoreixen l’aprenentatge del treball en equip, el domini de diversos idiomes, la creativitat, etc.

 

El pas a l’excel·lència vindrà donat per l’atenció personalitzada: assessorament personal de cada alumne, preparació per a l’entrada al món professional mitjançant el coaching o instruments similars, etc.

 

L’objectiu que ens proposem descriu un model de docència universitària que no només afavoreix l’emprenedoria, sinó també que aquesta es consolidi en cada un dels emprenedors i no redundi únicament en el seu benefici particular. Beneficiar-se d’aquesta crisi només per obtenir una emprenedoria no consolidable seria un malbaratament.

 

* Jaume Armengou és vicerector d’Ordenació Acadèmica i Professorat de la Universitat Internacional de Catalunya

 
 
Continuem millorant