Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Ara és més necessari conèixer Europa

Salvador Aragonés

La nova Europa sorgida de les eleccions europees del passat mes de maig funcionarà al complet al mes de desembre quan prengui possessió el president permanent del Consell Europeu el polonès Donald Tusk, substitut de Herman Van Rampuy. El Parlament Europeu presidit per Martin Schulz i la Comissió (govern) europea, presidida per Jean-Claude Juncker han iniciat el seu camí. Quines són les polítiques en què se sustentarà aquesta Europa en els propers cinc anys? És la nova Europa que inicia el seu mandat de cinc anys i que es preveu més política, més reforçada i més ideològica.

 

Un grup de degans i ex degans de Ciències de la Comunicació de les universitats catalanes vam visitar, a primers de novembre, les institucions europees, la Comissió, el ​​Consell i el Parlament. Ens van atendre alts funcionaris, entre ells el director general d’Ensenyament, Xavier Prats. Eren els dies en què s’elaborava el pressupost de la Unió Europea. Dels vint-i-vuit països de la UE, n’hi ha quatre que hauran de tenir ajustos pressupostaris (retallades) seriosos: França, Itàlia, Finlàndia i Croàcia, mentre que tenen bones perspectives Alemanya, Espanya, Grècia i Irlanda. Els últims tres ja han patit ajustos durs o molt durs.

 

Durant la visita, que va durar tres dies, una cosa era evident. Amb la crisi econòmica els estats havien de demanar ajuda als organismes de la Unió en no poder resoldre sols els greus problemes que tenien. Així la UE ha guanyat pes i poder enfront als estats membres. De fet els organismes abans esmentats, i atès el mandat popular que han rebut, indiquen que la direcció dels afers de la Unió Europea serà, en els propers cinc anys, més política i ideològica que en el passat, encara que sempre basada en el consens entre els estats membres.

 

La Comissió està formada per una coalició de demòcrata cristians –el Partit Popular Europeu– i socialdemòcrates –amb el curiós vot en contra del PSOE espanyol–, com ho demostra el fet que el president és Juncker (PPE) i el vicepresident primer és Frans Timmermans (socialdemòcrata holandès). De la mateixa manera que Donald Tusk pertany al PPE i la “ministra d’Exteriors” o Alta representant serà la italiana i socialdemòcrata Federica Mogherini. Són aquests dos partits els que van guanyar les eleccions de maig passat i que han governat els destins de la Unió Europea des de la seva fundació.

 

Les decisions europees apareixen, als ulls dels ciutadans, llunyanes, complexes i avorrides, llargues en el seu caminar, burocratitzades. I això és així perquè posar d’acord vint-i-vuit estats amb les seves tradicions, llengües, costums i models polítics no és fàcil. La gimnàstica del consens és l’habitual i, atès que hi ha discrepàncies en un primer moment entre els estats, els mitjans de comunicació destaquen més la discrepància que els acords. Sense consens, res pot acabar bé a Europa. La governança per aquest motiu és lenta, però un cop assentada una decisió o una llei –una directiva– té solidesa. Certament que els Estats Units, Rússia o la Xina van més ràpids, però Europa ha aconseguit crear un patrimoni únic. N’hi haurà prou amb assenyalar una dada: la pèrdua de sobirania dels estats membres ha estat tan gran en els últims 60 anys que avui el 80 per cent de les lleis importants aprovades pels parlaments nacionals són o tenen com a base obligatòria les directives. La Unió Europea va lenta, però avança amb pas segur i sempre amb consens. És l’única organització supranacional d’aquest gènere. Certament falten dues assignatures importants: una defensa i una fiscalitat comuna.

 

Objectius de la Comissió

 

La nova Comissió (govern) europea s’ha proposat: lluitar contra l’atur, creixement econòmic, competitivitat empresarial, tractament de les immigracions, el canvi climàtic, una política energètica que asseguri el futur als ciutadans, l’increment de la industrialització i finalment els temes de la seguretat i justícia europeus juntament amb una més gran atenció real a la ciutadania i els seus drets. Per al creixement econòmic, Juncker anunciarà al desembre un paquet d’inversions –de qualsevol procedència– de 300.000 milions d’euros. Hi ha molta expectació. L’economia marxa positivament tot i que amb un creixement lent. Realment, ¿ens apropem a un període llarg de baixos creixements, baixos tipus d’interessos i sota increment de l’ocupació? Torna l’etapa de l’anomenat “creixement zero”?

 

“Un dels problemes més greus –ens explica un dels responsables dels pressupostos de la Comissió– és que el deute dels estats membres de la UE està en un nivell intolerable”. Com fer que aquest deute no condicioni la despesa en els estats membres? Augmentant el creixement, la industrialització, reduint l’atur, mantenint els pressupostos nacionals sense dèficit i els tipus d interès han de seguir baixos. El repte no és gens fàcil.

 

Encara que en política exterior i defensa la Unió té problemes per consensuar una política comuna donats els interessos històrics dels estats, han començat a prendre cos les decisions comunes a la UE com la negociació de l energia amb la Rússia de Putin i amb Ucraïna. Ara s ha anunciat que Europa va a reconèixer Palestina, i es prepara un gran acord econòmic, comercial, d inversions i tecnològic, amb els Estats Units per crear un lliure mercat que entre Europa i USA. La feble presidència d Obama ajorna aquest acord fins després de les eleccions americanes d aquí a dos anys.

 

Sense eleccions a França i Alemanya els dos pròxims anys, Europa avançarà en les seves polítiques. L anunciat referèndum britànic sobre la seva pertinença a Europa no es preveu fins al 2017 o 2018, i la previsió és que la Gran Bretanya no sortirà d Europa, tot i que voldrà obtenir avantatges, com sempre.

 

I la Universitat? El pla Bolonya i les avaluacions de PISA seguiran perquè falta perspectiva per emprendre una possible reforma. En general s’observa que les universitats –especialment del sud– mostren poc interès en estudiar els temes europeus malgrat la seva influència en la vida quotidiana. D’altra banda, Europa té un dèficit de comunicació amb els seus ciutadans, degut a què tant els estudis en ciències de la comunicació com els comunicadors de cada país no estan molt interessats en temes europeus perquè apareixen llunyans i complexos, la presa de decisions és llarga i perquè es desconeixen les institucions comunitàries. De vegades és xocant llegir informacions sobre Europa que no tenen un coneixement elemental. Cal millorar, diuen els dirigents de la comunicació europea, que els ciutadans prenguin consciència del que és i serà en el futur la UE.

 

* Salvador Aragonés és exdegà i professor emèrit de la Facultat Ciències de la Comunicació de la UIC.